Revisió bibliogràfica general sobre les vestals

Escultura d’una vestal. Roma, Museo Nazionale Romano. Palazzo Altemps (P5) (Menkacher, 2006: 231).

L’estudi de les sacerdotesses de Vesta compta amb una llarga historiografia, remuntant-se els primers treballs amb valor historiogràfic a la segona meitat del segle XIX. Tot i que molts han tractat el sacerdoci de les vestals, tema que ha cridat l’atenció al llarg de la història, certament no trobem una gran quantitat d’estudis dedicats exclusivament a les vestals. Entre les principals aportacions, destaquem les següents: en primer lloc, A. Preuner (1864) estudià especialment les arrels del sacerdoci i el seu vincle amb el culte indoeuropeu del foc sacre, al qual representava Vesta, del que res podia nàixer; així doncs, el foc era verge i, per tant, la deessa i les seues sacerdotesses també ho devien ser. A més, destacava l’idea de que les vestals tenien el seu origen en les filles i la dona dels reis. Frazer, anys després, publicà un article sobre el temple de Vesta, les vestals i el foc sagrat (1885). Aquestes idees foren seguides, poc després, per H. Jordan (1886) i H. Dragendorff (1896).

A principis del segle XX, a aquestes primeres obres sobre els orígens del sacerdoci i les seues tasques sagrades respecte a la societat romana, interessà també a d’altres autors com G. Aron (1904) i I. Santinelli (1904). Poc després, va sorgir el llibre de G. Giannelli (1913), un llibre que tracta diferents aspectes, uns més en profunditat que altres, del sacerdoci de Vesta, que avui dia continua sent una de les obres imprescindibles per a la introducció al tema de les vestals. Durant els anys següents, li seguiren els estudis de H. J. Rose (1926), T. C. Worsfold (1932) i F. Münzer (1937), qui posava de manifest, entre altres aspectes del sacerdoci, el de l’origen patrici de les vestals, i la possible obertura a la resta de la societat al segle IV a. C., o bé arran de la lex Ogulnia (s. II a. C.). Un any després va sortir publicat el treball d’A. Momigliano (1938), qui partint de que fou una vestal, Gaia Taracia o Fufetia, qui donà el Camp de Marts als reis, explicant així algunes de les concessions donades a les vestals, arribà a la conclusió de que aquesta història, igual que altres, no eren més que mites explicatius dels privilegis jurídics de les vestals. Del mateix any, A. Von Blumenthal (1938). P. Lambrechts (1940-1945) desenvolupà la rebutjada hipòtesis que la vestal incestuosa quedava presa de l’infern. A. Brelich (1949), d’entre les seues aportacions més importants, trobem la de considerar que Vesta estava present en les seues sacerdotesses.

En la segona meitat del segle XX, G. Dumézil (1959) incidia en el caràcter domèstic del sacerdoci, considerant el foc de Vesta com la Llar del poble romà, un dels fonaments de l’assentament de la comunitat a la terra. En 1961 sortiren els treballs d’A. Bartoli, qui estudià les restes rituals trobades junt al temple de Vesta, i de G. Dumézil. Un any després trobem l’article de R. Schilling (1962). G. Dumézil (1963), novament, va relacionar la frase amb que el pontifex maximus seleccionava a la jove vestal (te, amata, capio) amb els epítets del déu veda Agni. Poc després es van publicar les investigacions de F. Guizzi (1968), un dels llibres imprescindibles per a l’estudi de les vestals; i d’E. S. Gruen (1968), qui es centrà en el cas de violació de la virginitat de tres vestals, al segle II a. C., amb tres vestals acusades: Aemilia, Licina i Marcia, procedents de famílies importants, tanmateix com els seus còmplices.

Dels anys següents, destaquen els articles de C. Ampolo (1971), V. H. Hommel (1972), d’E. Del Basso (1974) i G. Carretoni (1978-80). En la dècada dels 80’, trobem diversos treballs: M. Beard (1980) posà de manifest, entre molts altres aspectes, el de l’evolució del sacerdoci, amb la desaparició, aplicació o desaparició de característiques, així com d’altres que restaren incomprensibles per als romans d’èpoques posteriors, provocant així l’aparició de contradiccions i ambigüitats entre els escriptors antics. G. Radke (1981) tractà en profunditat sobre els Penates que suposadament descansaven al temple de Vesta, concretament al penus, indicant així el caràcter domèstic del culte i de l’antiguitat del sacerdoci. A. Fraschetti (1981; 1984) es va centrar en el tema del soterrament de les vestals, relacionant que, en època republicana, els processos i condemnes de les vestals estaven sempre en relació amb l’aparició de prodigis i moments de perill per a la comunitat. Destaquen altres com els de M. Th. Raepsaet-Charlier (1983) i J. Scheid (1986).

Els sondejos arqueològics de l’àrea del temple de Vesta han permès situar el sacerdoci de Vesta no abans de la segona meitat del segle VII a. C., evidència més antiga de paviments en la zona on s’erigia el temple, com va demostrar R. T. Scott (1988). A. L. Prosdocimi (1991) estudiava en profunditat la mola salsa, un dels elements realitzats per les vestals per als sacrificis. En altre treball, R. T. Scott (1993) estudia la troballa d’un altar, novament a l’àrea de l’Aedes Vestae, datat de finals del segle VI a. C. J. Scheid (1994) investigà el cas de la vestal Claudia Quinta. J. M. Pailler (1994) posà de manifest la possibilitat de que les condemnades a mort i enterrades a la Porta Collina, suposadament una de les parts més febles defensivament parlant, tindrien la tasca de vigilants, una mena de guardianes espirituals de la societat davant l’exterior. Durant els següents anys destaquen treballs com el de M. C. Martini (1997). A. Staples (1998) va examinar el paper de les dones en la religió romana, basant-se en la seua condició femenina, sexualment definida, amb un capítol específicament sobre les vestals. C. Lovisi (1998) posà l’accent en els poders judicials del pontifex maximus sobre les vestals i, tanmateix com es planteja en l’interior de les pàgines del treball, entén el soterrament de la vestal com un sacrifici humà.

Ja al segle XXI, trobem l’article d’H. N. Parker (2004) o també el treball de T. J. Cadoux (2005). Aquest darrer realitzà un estudi sobre Catilina i les vestals, cas del incestum en el qual es va veure immers. No cal oblidar-se d’una altra obra imprescindible, l’extens estudi sobre les vestals d’època imperial de Nina Menkacher (2006). En aquest mateix any es publicà altra monografia sobre les vestals, de R. L. Wildfang (2006), centrar en l’estudi del sacerdoci durant l’última etapa republicana i principis de l’Imperi. M. Meulder (2006), estudià el particular cas de la vestal Tuccia. En 2007, F. Caprioli publicà el seu treball sobre el temple de Vesta, un estudi de la seua decoració arquitectònica. R. Lizzi (2007) féu un breu treball sobre les vestals en època dels emperadors cristians i el final del paganisme.

Pel que fa a la nostra geografia, no s’han realitzat molts estudis exclusius sobre el sacerdoci de Vesta, tot i que destaquen els següents treballs: P. Alberti Manzanares (1987) va fer una relació de dos sacerdocis femenins: el de Vesta i el d’Acllacuna. C. Martínez López (1988), posa de manifest els principals aspectes de la castedat i virginitat de les vestals. H. B. Riesco Alvarez (1991) tractà el tema de les vestals i el saqueig gal de 390 a. C. Anys després, A. Iriarte (1999) realitzà un article sobre els misteris de Ceres i les verges vestals. J. Guillén (1994), tot i no ser una obra exclusiva sobre les vestals, fa un repàs general dels sacerdocis romans, dedicant-li diverses pàgines a l’estudi de les vestals, tractant diversos aspectes del sacerdoci. Del mateix anys trobem l’article de F. J. Alvarez Cienfuegos (1994) va reflexionar en torn a la captio de les vestals. Mª T. Minguez Alvaro i I. Ugarte Orue (1995), tanmateix com Guillén, fan un repàs general de les principals característiques de les vestals. Però sens dubte, un dels llibres fonamentals ha estat el de J. C. Saquete (2000), el qual tracta en profunditat pràcticament tots els aspectes del sacerdoci de les vestals. A. D’Allesio (2014), recentment, ha reobert l’estudi sobre el complicat tema de la captio.

Al llarg d’aquesta breu revisió bibliogràfica, on s’han exposat alguns dels títols més importants i exclusius realitzats sobre el sacerdoci de Vesta i les seues sacerdotesses, ens adonem, en primer lloc, que la majoria de les investigacions centren el seu estudi sobre alguns(s) tema(es) en especial. Són pocs els treballs que tracten tots els aspectes del sacerdoci de forma general i, sobretot, des dels seus orígens fins a la seua fi. Molt probablement, el treball més complet en aquest aspecte és el de J. C. Saquete (2000), qui estudià en profunditat a les vestals per a la realització de la seua tesi, emprant pràcticament tota la bibliografia competent existent. La importància del seu treball és, a més, que és dels més recentment publicats. El factor crític i la intensa cerca de les teories més acceptades converteix el llibre de Saquete, per tant, en una de les obres claus per estudiar a les vestals.. En la mateixa línia caldria destacar altres treballs, no tant recents, com els de G. Giannelli (1913), T. Worsfold (1932), F. Guizzi (1968) o E. Del Basso (1974). Altre llibre recent i de qualitat, però centrat sols en l’època imperial, és el de N. Menkacher (2006). D’entre els aspectes que més han cridat l’atenció als investigadors, destaquen: el sorgiment del sacerdoci, el tema més tractat pels primers investigadors, trobant un més que interessant treball d’A. Preuner (1864); les seues prerrogatives i concessions jurídico-socials, ben estudiades per Giannelli (1913) i Guizzi (1968);  la captio, un dels temes més tractats; i, especialment, la seua castedat i virginitat, sens dubte un dels aspectes més transcendentals i bàsics del sacerdoci.


El principal problema al qual s’enfronten els investigadors quan tracten el tema de les vestals és la seua escassa aparició a les fonts antigues en comparació amb altres aspectes de la societat romana. Els autors grecoromans solien recollir material sobre el sacerdoci, evidentment, però centrat bàsicament en el càstig de les vestals i en les seues prerrogatives i concessions; ni els propis antics coneixien el per què de la majoria d’aspectes del sacerdoci, tenint que recórrer habitualment a interpretacions pròpies o basades en d’altres autors. La història de les vestals s’anà mitificant o readaptant segons les necessitats de l’època. L’arqueologia no ha pogut ajudar molt en aquest cas, a part de poder determinar aproximadament l’antiguitat de l’activitat entorn del l’àrea del fòrum on s’erigia el temple de Vesta. En canvi, l’epigrafia ha aportat una font valuosíssima d’informació amb les escultures del temple, que en el cas de l’Imperi es converteix en molts moments en l’única font d’informació coneguda sobre les vestals. Tenint en compte aquest panorama, no es d’estranyar que la història de la investigació de les vestals, des dels primers estudis historiogràfics fins avui dia, hagin tractat diverses teories, les quals han anat evolucionant, readaptant-se o sent rebutjades. Alguns temes, com el de l’origen del sacerdoci o el de l’evolució del sistema de captació (cas de la lex Papia), entre altres, són aspectes que amb la informació existent difícilment es podrà arribar a una conclusió definitiva, basant-se els estudis actuals en hipòtesis. Moltes conclusions de les primeres investigacions gairebé no han variat, motiu pel qual el llibre de Preuner, amb quasi segle i mig, continua sent altre dels imprescindibles, tanmateix com el de Giannelli.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada