Què entenien per virginitat al món grecoromà?

Aureus de Pòstum, amb el Temple de Vesta al revers. Berlin, Staatliche Museen (Menkacher, 2006: 257).

La santedat de les sacerdotesses està directament relacionada amb la seua virginitat i puresa, una visió que assumeix que la castedat de les vestals és simplement un exemple més extrem d’un fenomen trobat comú al món grec. Per això, com transmet Beard (1980: 12-14), és ben conegut que la creença popular de que l’activitat sexual estava contaminant el cos de la jove i, per tant, desqualificant-la pel seu íntim contacte amb la deïtat, va trobar la seua expressió en moltes classes de regulació del culte. L’analogia amb les vestals, segons Beard, és clara: elles estaven en constant contacte amb la deïtat i per això havien sempre d’abstenir-se del contacte sexual amb homes. Per tant, el seu estatus sagrat i virginal es va establir d’aquesta forma. Però, malgrat tot, Beard va més enllà, cercant una resposta menys simplista: així, exposa que per a les hipòtesis que situen el origen de les vestals en les esposes dels primers reis, el tipus de virginitat representada per les vestals no és una virginitat en el sentit de total abstinència de les relacions sexuals, sinó més bé la puresa de la matrona romana, una qualitat definida per la seua fidelitat a un únic espòs i per la sobrietat de la seua conducta i la seua vestimenta.

Segons Dionís (I, 76, 4; II, 67), era freqüent entre els llatins que unes verges s’encarregaren de l’atenció del foc i dels ritus de la comunitat. Així, es coneix el santuari de Iuno Sospita en Lanuvi on una vegada a l’any una donzella devia entrar portant una sèrie d’aliments en una cova on hi havia un serp gegant, la vetus draconis. En el cas de que fos casta, la donzella sortiria en vida, significant així que l’any seria fèrtil. Així, A. E. Gordon (1938: 37) i J. Gagé (1963: 144)aporten la teoria de que aquest acte mantindria atenta a tota la comunitat, doncs del resultat d’aquest dependria la fecunditat anual, tant humana com agrícola. També està documentada la possible existència de vestals fora de Roma, cas d’Alba/Bovillae. Tívoli o Lavini. Saquete (2000: 62) apunta a un origen llatí del sacerdoci, que posteriorment es veuria influenciat per la institució romana.

Certament, diverses lleis sagrades que sobreviuen des de Grècia i Àsia Menor estableixen regles explícites en aquesta àrea, aplicant-se no sols als sacerdots sinó també als devots corrents. Entrar dins d’un temple, per exemple, podia estar prohibit per a una persona durant dos o tres dies després del coit. Altre exemple és el que ens llega Dumézil (1954: 8 ss.), qui transmet que segons una tradició gala, el llegendari rei Math no podia viure, fora de les expedicions de guerra, sense tindre baix els seus pes a una jove verge. Aquests exemples són un clar signe de que la virginitat està lligada als cultes estatals i, com veiem, es troben documentats en diverses civilitzacions (Saquete, 2000: 62).

Els cultes a la fertilitat en el món antic estaven a sovint associats amb els sacerdots i sacerdotesses purs i virginals. Segons Beard (1980: 15), sembla com si la verge no fora considerada com a estèril, sinó com a mitjà d’emmagatzematge del poder procreador, un fet que pot ser adduït contra la visió de que la connexió de les vestals amb diversos cultes antics de fertilitat reafirma el seu estatus de matrona. La cerimònia de la captio i la relació de les vestals amb el pontifex maximus ha sigut definit com un ferm indicador de l’estatus matronal de les sacerdotesses. La jove es agafada pel pontifex del pare -no com en la boda-, de la mare o d’un parent femení proper, i el títol amata es troba lluny de ser clarament comprés. No és certament segur que s’haja de traduir com a “amada”, doncs hi ha moltes altres suggeriments per al seu significat que, per exemple, és un nom propi (pres de la primera verge vestal) o que representa una forma llatinitzada del grec “insubmisa” i, així, “verge”. Lluny de posseir una única identitat sexual, es combinen aspectes de dues categories separades que eren per als romans més diferents que ho són per a nosaltres: la dona casada i la no casada. Continuant amb el discurs de Beard, posa de manifest que algunes de les seves característiques poden ser vistes més properes a les de l’home. Tot i això, totes les fonts antigues que tracten el sacerdoci posen èmfasi en la virginitat física de la dona i la seua abstinència total de relacions sexuals durant els trenta anys o més del sacerdoci. Aquest és un element que està integrat en les històries mitificadores de les primeres sacerdotesses, moltes d’elles salvades de la condemna d’impuresa per els miracles atribuïts a la pròpia Vesta i es repeteix en el període històric quan vegem que una crisi seriosa de l’estat pot augmentar la sospita d’activitat sexual dins de les vestals. El complet horror de tal acusació i el càstig imposat a la sacerdotessa culpable està ben il·lustrat per diverses descripcions dels esdeveniments.

Així dons, per a Beard (1980: 16-17) l’estatus de matrona de les vestals és revelat per dos aspectes del seu culte i privilegis: en un accepta que a l’antiguitat les verges estaven implicades en els cultes de fertilitat i agraris i que aquest fet explicaria el rol jugat per les vestals en certes cerimònies com la Fordicidia; no obstant, hi ha certs ritus matrimonials on les sacerdotesses estan íntimament associades amb les matrone. Per exemple, elles jugaven un paper important en el festival de desembre de Bona Dea, la celebració de la qual fou realitzada per les dones casades de Roma, i és plausible suggerir que elles són vistes així, associades amb les matrones de la ciutat en certes cerimònies dins els Ludi Saeculares. L’associació íntima en ells de la vestal amb la matrona no pot ser ignorat. Finalment, August en 9 a.C va garantir a les vestals tots els drets de les dones que tenien fills al seu càrrec, assimilant així legalment el seu estatus al de la matrona romana. El seu estatus com a verges i matrones lleva la possibilitat que elles puguen jugar algun rol dins de l’estructura familiar. Beard (1980: 21-22) destaca les barreres creuades per una dona durant la seua vida (menstruació, primera relació sexual, part, menopausa) i la manera en què, en moltes societats, són assenyalades pel vestit o involucra diferents formes de títol o adreçament per a comprendre la gran versatilitat en la figura de la dona per a la creació d’un estatus sagrat.

La castedat i la virginitat han sigut considerades en moltes societats valors essencials en les dones[1]. Possiblement, la idea original era que l’exercici de l’activitat sexual debilités a les persones i les incapacités temporalment per a les activitats normals, com suggerí Frazer (1919-1929: 206 ss.). El que sembla evident, és que dintre de l’àmbit religiós, molts cultes pagans establien prescripcions de puresa sexual per entrar en un temple o participar en els ritus (Lane Fox, 1986: 347 ss.). Així doncs, les societats antigues mediterrànies arribaren a donar-los una significació quasi màgica, situant-les en estreta relació amb la fecunditat i el benestar de les comunitats (Martínez López, 1988: 137). Beard (1980: 14), posa de manifest la importància de la segona dècada del sacerdoci de les vestals, en la que s'encarregarien de la realització dels ritus, precisament en un moment en què, per la seua edat, estarien fisiològicament en la seua etapa més fèrtil; així doncs, coincidiria la seua última etapa, els últims trenta anys, amb una etapa pre-menopàusica en la que el seu poder fèrtil estaria disminuint, coincidint així amb una disminució de la seua potència ritual, idea acceptada i seguida per Saquete (2000: 65), motiu pel qual presumiblement es dedicarien, sobretot, a ensenyar a les joves novícies.

Una relació virginitat-castedat que a primera vista ens pot semblar contradictòria, però en ocasions apareix vinculada a sacrificis de verges pel bé de la comunitat o la consagració de verges com a sacerdotesses, una espècie de mediadores entre els mortals i els déus, cas de les vestals. La natura sagrada de les vestals ha sigut tractada per la investigació al llarg del segle passat. Així, Brelich (1949: 57) va plantejar la teoria que Vesta estava present en les seues sacerdotesses, podent ser considerades aquestes com a còpies vivents de la deessa. Sembla evident, doncs, que els antics romans consideraven que les sacerdotesses vestals quedaven consagrades a la divinitat, en aquest cas Vesta (A. Preuner, 1864: 303 ss.; F. Guizzi, 1968: 66). En aquest sacerdoci trobem dita dualitat, unes sacerdotesses que sempre es devien mantenir pures[2] o, en cas contrari, es devia procedir a l'eliminació de la impuresa que feia perillar les bones relacions amb els déus i provocar desastres i desgràcies per a la comunitat (Bloch, 1977: 230 ss.), en altres paraules, un prodigium que necessitava ser netejat amb el corresponent ritual per a restablir l'harmonia amb els déus.

Brown (2008) considerava que la doctrina cristiana havia influenciat en la concepció actual de virginitat. Amb l’eclosió del cristianisme com a religió predominant i oficial de l’imperi romà, observem una contraposició a les fonts entre les vestals i les verges cristianes, les quals practicaven una castedat elegida per voluntat pròpia i amb una duració de per vida, sense rebre cap tipus d’estipendi i vivint la seua castedat de forma privada i consagrada a Déu, a diferència de les sacerdotesses de Vesta (Saquete, 2000: 134). Per altra part, seguint a Calame (1977), els grecs utilitzaven el terme pathenos entès com a "donzella", però no referint-se a la virginitat, sinó a l'estatus social de la jove, aquella que encara no està casada; d'aquesta manera, la virginitat (partheneia), per als grecs, no tenia cap relació amb el trencament de l'himen, com escrigué Sissa (1987) quan afirmà que els antics grecs, al igual que els romans, ni tan sols coneixerien l'existència de l'himen, ni molt menys la seua funció. En altres paraules, allò considerat actualment com a pèrdua de la virginitat, per als antics grecs no era més que un estatus de la jove púber que finalitzaria amb el matrimoni.

De la mateixa manera, per als romans de finals de la República, el terme virgo s'entendria com una donzella no casada. Seguint a aquests autors, les verges serien, doncs, les donzelles no casades, fent referència, més que a una condició biològica, a l'estatus social de les joves. Així ho entén Böells-Janssen (1993), qui creu que la virginitat devia ser una iniciació al matrimoni. En canvi, Saquete (2000), seguint als autors anteriors, opina que per als antics grecoromans la virginitat, efectivament, devia fer referència a un estatus social, però també biològic[3].



[1] L'abstinència sexual es destaca en diferents episodis de l'antiga Grècia, cas de la divinitat Artemis Brauronia, qui tenia en honor seu el servei de verges. En l'àmbit del Laci, es coneix el santuari de Iuno Sospita en Lanuvio, un ritual per a la comprovació de la puresa de la jove. Així mateix, hi ha documentades vestals en altres àmbits fora de Roma, cas de les d'Alba i Lavini, a pesar que no es pot saber amb certesa la vertadera existència de dits sacerdocis, doncs no estan documentats fins a un moment tan tardà com l'època imperial; de totes maneres, segons Saquete (2000: 63 ss.), si es pot considerat a les vestals com un sacerdoci exportat d'altres comunitats del Laci; tal vegada estem davant l'únic cas d'exportació, encara que seria més convenient considerar un origen llatí dels mateixos, posteriorment influenciat per la pròpia institució romana.
[2] Devien mantenir-se pures mentre durés el seu sacerdoci, mínim trenta anys, podent casar-se després (Dion Hal. II, 67; Gell., Noc. Att. VII, 7, 4; Plut., Num. X, 1; Prud., Contra Symm., 1077-1084; 1063-1131).
[3] Un resum del tema en Saquete (2000: 63), qui ofereix un completa síntesi de la qüestió.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada