Lleis romanes



(Llistat provisional que s’anirà ampliant)

-Lex Acilia repetundarum: llei sobre les concussions de l’any 123/122, gravades sobre una làmina de bronze.

-Lex Aelia Sentia: llei promulgada l’any 4 d. C., com a continuació de la lex Fufia caninia (2 a. C.). Limitava el dret d’alliberació dels esclaus per part dels propietaris vivents. Tan sols el propietari major de 20 anys, i únicament per a esclaus amb més de 30 anys, podia decidir per si sols la concessió de la llibertat. Si es faltava a alguna d’aquestes condicions, en Roma la llei exigia la intervenció d’una comissió especial formada per cinc senadors i cinc cavallers (en les províncies la comissió devia formar-se amb vint ciutadans romans) que devia decidir si l’alliberació d’un esclau o d’un grup d’esclaus responia a exigències reals.

-Lex Agraria: llei agrària que repetia essencialment la de l’any 133 a. C., tot i que amb alguns complements agregats i algunes millores. A més, restaurava en la seua antiga amplitud l’activitat dels triumvirs agraris.

-Lex Appuleia de maiestate: llei de Saturní presentada durant el seu primer tribunat de la plebs, l’any 103 a. C., sobre les ofenses a la grandesa del poble romà. En essència, posava en mans dels democràtics una poderosa arma de lluita contra els optimates. Mitjançant aquesta, era possible entregar a un tribunal a qualsevol persona culpable d’haver perjudicat els interessos del poble (una batalla perduda, acte hostil contra l’Assemblea Popular o dels representants del poble, etc.).

-Lex Aternia Tarpeia: llei del 455/454 a. C. d’Espuri Tarpeu i Aule Aterni que limità el dret dels cònsols a establir càstigs per crims comuns.

-Lex Aurelia: l’any 70 a. C., el pretor Luci Aureli Cota va promoure una àmplia reforma judicial. Aquesta llei fixava que, des d’aleshores, els col·legis judicials devien composar-se per un nombre igual de senadors, de cavallers i de tribuns erarials (tribuni aerarii, és a dir, plebeus rics que per la seua posició financera estaven a continuació dels cavallers). Aquesta llei posava fi –i de forma més o menys satisfactòria per a tots- a la llarga pugna pels tribunals iniciada en època dels Grac.

-Lex Caecilia Didia: llei de l’any 98 a. C. que prohibia reunir en una única llei diferents arguments.

-Lex Calpurnia: el 149 a. C., Calpurni Pisó va instituir, mitjançant aquesta llei, una comissió judicial permanent per atendre les causes de corrupció dels magistrats romans.

-Lex Canuleia: va abolir el 445 a. C. la prohibició del matrimoni entre patricis i plebeus.

-Lex Cornelia de XX questoribus: llei emesa per Sul·la per augmentar el nombre de questors.

-Lex curiata de imperio: referent a les Assemblees populars, a les quals lis corresponia la formalitat d’entregar el poder o imperium (màxim poder executiu) als magistrats electes als comicis centuriats, votant cada vegada una llei especial sobre el poder: lex curiata de imperio (per a més informació, veure “Els comicis curials”).

-Lex de imperio consulari: segons la tradició, l’any 462 a. C. el tribú Gai Terentil Arsa va proposar formar una comissió de cinc persones per a l’elaboració de lleis sobre la limitació dels poders dels pretors en relació amb el caràcter col·legiat assumit per a assumir tal càrrec. Els patricis, òbviament, van mostrar una forta oposició a dita proposició, degenerant en conflictes de llarga duració.

-Lex de imperio Vespasiani: document que concedia a l’emperador Vespasià (69-79 d. C.) el dret  a realitzar tots aquells actes que considerés oportuns pel bé de l’Estat.

-Llei de les XII Taules: és un dels documents més antics de la història romana (sinó el que més). Arran de l’arbitrarietat dels magistrats al camp de la justícia, els moviments democràtics aspiraren a fixar necessariament per escrit el dret consuetudinari. Després de tot un seguit de problemes (propostes del tribú Gai Terentil Arsa, l’oposició dels patricis, lleis d’Icili, guerra contra volscos, sabins i ecuos), s’envià una comissió de tres persones a Grècia el 454 a. C. amb la finalitat d’estudiar la legislació grega en general, així com les lleis del legislador grec Soló (s. VII – VI a. C.). Un parell d’anys després, la comissió retornava a Itàlia i s’establí un col·legi de 10 persones (decemvirs), als quals el 451 a. C. se’ls concedí plens poders (ni les Assemblees populars podien actuar en contra de les accions dels decemvirs), no elegint-se cap funcionari més en tot l’any. Evidentment, tots els decemvirs eren patricis, i dirigits per Appi Claudi. Després d’un any de treball, es van establir les deu taules de lleis, les quals s’exposaren al Fòrum, sent aprovades posteriorment pels comicis centuriats. L’any 450 a. C. s’anomenaren nous decemvirs, novament encapçalats per Appi Claudi,  aquest cop plebeus i patricis per igual; es van redactar altres dues taules. Arran d’aquests segons col·legiats decemvirs, i especialment després del 449 a. C., van sorgir molts problemes, que desembocaren amb la mobilització en massa del poble en contra del poder tirà dels deu funcionaris.

Entre les principals lleis de les XII Taules, destaquen les que s’elaboraren respecte als deutors (Taula III); el poder patriarcal expressat amb el ple poder del pare sobre els fills, podent fins i tot vendre’ls per tres vegades (Taula IV); la dona no tenia cap dret, sempre estava subjecta a l’esfera masculina; es van reglamentar les relacions les relacions de clientela (Taula VIII); prohibició de pronunciar condemnes a mort de ciutadans romans fora dels comicis centuriats; reforma del calendari; o la prohibició del matrimoni entre patricis i plebeus.

-Lex de provinciis consularibus: defensada per Gai Grac, establia un sistema més democràtic per a la subdivisió de les províncies entre els cònsols que entraven en funcions. Fins aleshores, el Senat distribuïa les províncies després de l’elecció dels cònsols, generant la possibilitat d’adjudicar les millors províncies als que volguessin. Des d’ara, les províncies devien ser elegides abans de l’elecció.

-Lex de viis muniendis: la llei de construcció de carrers de Gai Grac organitzava, des d’ençà, les vies de comunicació de Roma, per tal de millorar i acomodar els sistema de transport del cereal, gran interès de camperols i de la classe dels cavallers.

-Lex frumentaria: promulgada per Gai Grac. Presenta certa dificultat: queda en dubte si feia referència a l’establiment de vendre el blat dels magatzems de l’Estat a un preu inferior al del mercat. És a dir, un control estatal del preu del pa. Segons sembla, dita llei beneficiava a la població més pobre, més vulnerable als canvis dels preus d’un producte tan bàsic.

-Lex Fufia Caninia: l’any 2 a. C., l’emperador August dictà una llei que limitava l’alliberació d’esclaus per testament: els amos que tenien de 3 a 10 esclaus, no podien lliurar a més de la meitat; els que tenien de 10 a 30, no més d’un terç; els que posseïen de 30 a 100, no més d’un quart; i els que tenien de 100 a 500, no més d’un quint. Es prohibia alliberar més de 100 esclaus, per tant, per testament, a més de que els nous lliberts devien indicar-se nominativament. Amb aquesta llei, l’emperador pretenia reduir notablement el nombre de lliberts, per tal de conservar la puresa de la ciutadania romana.

-Lex Gabinia: l’any 67 a. C., el tribú de la plebs Aule Gabini va proposar nombrar un procònsol amb plens poders a un dels cònsols per tres anys, per tal de fer front l’amenaça de la pirateria al Mediterrani. L’elegit fou Pompeu, elecció que no agradà als cercles antidemocràtics del Senat, als optimates. Però aquesta idea no sols fou proposada, sinó que mitjançant dita llei foren ampliats els poders que en un principi el tribú va proposar atorgar al procònsol: s’elegirien 24 legats, disposaria de 500 naus i una quantitat de tropes de 120.000 infants i 5.000 genets.

-Lex Icilia: llei promulgada pel tribú de la plebs Espuri Icili el 456 a. C. sobre la repartició de les parcel·les de l’Aventí entre els plebeus.

-Lex iudiciaria: llei judicial de Gai Grac que, presumiblement, se referia a la composició de les comissions judicials permanents, especialment a aquelles destinades a causes de corrupció dels lloctinents provincials. El mode d’execució de les comissions no està gens clara: Livi (LX) argumenta que Gai deixà la tasca en mans del Senat, augmentat el nombre de senadors amb 600 nous membres provinents de la classe dels cavallers; en canvi, Plutarc (Gai Grac, V) afirma que Grac agregà als senadors-jutges, que n’eren 300, altres 300 d’entre els cavallers, formant un tribunal de 600; altres versions defenen que dites comissions foren arrabassades de mans dels senadors i transmeses als cavallers.

-Lex Iulia: durant el context de la Guerra Social (rebel·lió dels aliats itàlics; 91-87 a. C), el cònsol Juli Cèsar va promoure aquesta llei que concedia el dret de ciutadania a les comunitats aliades que encara no s’havien separat de Roma. Era un mitjà de detenir la difusió del moviment social, decisiu per a que els pobles umbres i etruscs romangueren fidels a Roma.

-Lex Iulia de adulteriis coercendis: entre els anys 18 a. C. i 9 d. C., l’emperador August promulgà una sèrie de mesures destinades a la consolidació de la família i a l’augment de la natalitat. Aquesta llei, per tant, estava en contra de l’adulteri: donava, en alguns casos, al pare de la dona casada, el dret de matar a la seua pròpia filla junt a l’amant; de la mateixa forma, l’espòs humiliat podia, circumstancialment, matar a l’amant de la dona, però mai a aquesta. En resum, dita llei treia de l’àmbit familiar tots aquests casos d’adulteri per a convertir-los en objecte del procés públic davant el tribunal.

-Lex Iulia de maritandis ordinibus: llei d’August en contra de l’estat núbil i contra la no natalitat. És a dir, sembla que obligava a casar-se als ciutadans lliures i als lliberts (exclou als senadors), i si no ho complien eren castigats; tots els homes d’entre 25 i 60 anys i les dones d’entre 25 i 50 devien casar-se. El càstig prohibia el dret a disposar dels seus propis bens al testament, pel que fa als homes; en el cas de les dones, a més de l’anterior prohibició del testament, també lis era imposada una taxa especial igual a l’1% del valor dels seus bens.

-Lex Iulia Municipalis: llei de Juli Cèsar sobre l’organització municipal.

-Lex Julia repetundarum: llei de Juli Cèsar de l’any 59 a. C. sobre la corrupció, amb la que s’establien normes per als pagaments a efectuar als governadors provincials, augmentant la seua responsabilitat en les concussions. Fou una de lles lleis que Cèsar adoptà per alleujar la situació de les províncies.

-Lleis de Licini i Sexti: promulgades entre els anys 376 i 367 a. C. pel tribuns de la plebs Gai Licini i Luci Sexti, en lluita contra la tirania política patrícia. La primera de les rogationes (projectes de llei) proposava que el pagament dels interessos de la suma de les prestacions devia ser correlatiu a l’extinció del deute, mentre que la resta deuria dividir-se en quotes a pagar cada tres anys. És a dir, l’abolició de les obligacions de llarg venciment; el segon projecte de llei establia una norma sobre l’ocupació de la terra de l’Estat, limitant-se a 500 jovades (unes 125 hectàrees, aproximadament); la tercera proposta preveia l’abolició del càrrec de tribuns militars amb poder consolar. En el seu lloc, deuria elegir-se els cònsols, però des d’ara un dels dos devia ser elegit entre els plebeus, sent l’altre patrici (aquest aspecte de la llei no va ser exhaustiu durant els anys immediatament posteriors, trobant anys amb dos cònsols patricis. No obstant, amb el pas del temps, aquesta norma s’acabà acceptant completament). Però els patricis, tot i que el 367 a. C. acabaren cedint per pressió popular, modificaren alguns aspectes de la magistratura: les funcions judicials foren eliminades del cònsol i transferides al pretor, funcionari elegit sols entre els patricis. A més, junt als dos antics edils plebeus, es crearen dos edils patricis o curules.

-Lex Livia: llei del tribú de la plebs Livi Drus en contraposició a les reformes agràries del tribú Gai Grac. Aquesta llei proposava fundar en Itàlia 12 colònies de 3.000 homes cadascuna i exceptuar als seus habitants de tot tipus d’impostos (a diferència de la llei de Grac, segons la qual els habitants de les colònies devien pagar a l’Estat una petita contribució pel lloguer de la terra). Proposta irrealitzable, i en la pràctica mai van existir dites colònies.

-Lex Maiestatis: l’emperador Tiberi (14-3 d. C.) intentà atraure l’oposició de sectors de la classe senatorial. Per aquest motiu, va promulgar aquesta llei per a protegir-se dels seu atacs i de les diferents aplicacions. Posteriorment, durant el govern de Calígula (37-41), la política de confiscacions de terres per mitjà de l’aplicació d’aquesta llei va ser un dels motius pels quals l’oposició de les classes dirigents itàliques acabaren conspirant contra ell.

-Lex Manilia: el tribú de la plebs Gai Manili va proposar el 66 a. C. investir a Pompeu amb el comandament suprem d’Orient, sometent a les seues ordres a tots els demés i concedint-lis el dret de declarar la guerra i concertar la pau. La proposta fou acceptada pel l’Assemblea popular, malgrat l’oposició del Senat.

-Lex militaris: el 122 a. C., Gai Grac també va proposar la llei militar que prohibia cridar a armes als ciutadans que no tinguessin disset anys i s’establia que l’equip del soldat devia córrer totalment a càrrec de l’Estat, sense que la despesa se li restés del sou, com succeïa fins aleshores.

-Lex Papia Poppaea: com a resposta a la duresa de la lex Iulia de maritandis ordinibus d’August, el 9 d. C. es va emetre la llei de Papi Mutil i Poppeu Segon, que obligà a August en cedir en alguns del seus punts. En aquesta llei s’ampliaven els límits de les relacions familiars dintre dels quals es permetia la llibertat de testar, i prolongava els terminis en que la dona divorciada o vídua devia trobar un nou marit. Els que no havien tingut fills podien transmetre en herència la meitat de la suma de la que haurien disposat en cas contrari. La llei, a més, preveia una sèrie de beneficis per als pares amb molts fills (s’entén aquells que tenien tres o més fills, just trium liberorum): els homes tindrien avantatges en la carrera i les dones gaudirien d’una major llibertat en la disposició dels seus bens i d’altres avantatges.

-Lex Pedia: llei del 43 a. C. de Quint Pedi, col·lega d’Octavià, que ordenava el procés contra els assassins de Juli Cèsar, condemnats i declarats enemics de Roma. Foren abolides totes les mesures contra Lèpid i Marc Antoni, retornant a Itàlia.

-Lex Plautia Papiria: llei promulgada durant el context de la Guerra Social (rebel·lió dels aliats itàlics; 91-87 a. C), després de la lex Iulia. La lex Plautia Papiria, proposada pels tribuns de la plebs Marc Plauci Silvà i Gai Papiri Carbó, establia que cadascun dels membres d’una comunitat aliada que, en el termini de dos mesos, declarés davant un pretor romà el seu desig de ser admès entre els ciutadans, rebria els drets de ciutadania romana. No obstant, els nous ciutadans no serien admesos entre les 35 tribus, sinó que s’inscriurien solament en 8, disminuint els seus drets en la pràctica (inferioritat als comicis tribals), més similars en condicions als lliberts que als ciutadans romans de plens drets.

-Lex Poetelia Papiria: llei de Peteli Libó i Papiri Cursor del 326 a. C., segons Livi (VIII, 28), o del 313 a. C., segons Varró (La Llengua Llatina, VII, 105). En teoria, aquesta llei abolia l’antic procediment sobre les obligacions del deutors. Des d’aleshores, cap ciutadà romà podia ser transformat en esclau sinó per sentència del tribunal. A més, la llei donava al deutor el dret de mantenir la seua llibertat personal amb la cessió al creditor dels propis bens mitjançant declaració jurada de no posseir cap altra cosa. És a dir, la pràctica abolició per als ciutadans romans de l’esclavitud per deutes. Tot i això, en les províncies romanes això va ser molt diferent: els seus habitants no tenien dret de ciutadania i els usurers romans reduïen als seus deutors a l’esclavitud. Naturalment, els deutes no van desaparèixer del tot, tan sols van desaparèixer les formes més radicals, com l’esclavitud d’un ciutadà de ple drets.

-Lex Pompeia: llei promulgada durant el context de la Guerra Social (rebel·lió dels aliats itàlics; 91-87 a. C), després de la lex Julia i de la lex Plautia Papiria. En aquesta ocasió, el cònsol del 89 a. C., Pompeu Estrabó, va promoure dita llei per concedir plens drets de ciutadania romana a les colònies llatines que es trobaven a la Gàl·lia Cispadana i drets de colònia llatina a les comunitats situades més enllà del Po i a les tribus gales que formaven part d’aquestes.

-Lex Pompeia Licinia: l’any 70 a. C. foren anomenats cònsols Pompeu i Cras. Amb aquesta llei aboliren totes les limitacions fixades durant la dictadura de Sul·la al poder dels tribuns de la plebs, els quals durant la vigència de la constitució del dictador no van tenir gaire prerrogatives: sols van poder actuar en el camp legislatiu i judicial, i tan sols amb el previ consentiment del Senat. Tot i la mort de Sul·la el 78 a. C., encara romandrien bona part de les seues imposicions uns anys més.

-Lex Rubria: el 123 o 122 a. C., Gai Grac va establir dues o tres colònies en Itàlia. A més, volia fundar-ne altra fora d’Itàlia, precisament al territori de l’antiga Cartago, sent la primera vegada que es proposava la fundació d’una colònia fora la península itàlica. La proposta fou presentada per un col·lega seu, Rubri, passant a l’Assemblea popular, que fou anomenada Junonia.

-Lex Sempronia: llei mitjançant la qual Tiberi Grac convertia la seua proposta agrària en llei, establint una comissió de tres membres per portar-la endavant (el seu sogre Appi Claudi, el seu germà Gai Grac, i ell mateix). La nova llei tenia l’objectiu de garantir la seua eficàcia, tot i que generà moltes acusacions per part dels enemics de la reforma. La llei agrària disposava: a cada posseïdor de terra estatal o ager publicus se li permetia mantenir una propietat de 500 jovades, i si tenia fills, rebria 250 més per cada fill, amb una limitació de 1.000 jovades (250 hectàrees) per família. La resta de la terra estatal devia ser restituïda al govern romà per a la seua posterior divisió entre els ciutadans més pobres en petites parcel·les (unes 30 jovades per família), en arrendament hereditari i sense possibilitat de vendre-les; però no preveia una suma econòmica per a la compra de les eines necessàries per a posar a punt la terra. Per posar solució a aquesta problema, la comissió proposà a l’Assemblea popular destinar el testament llegat pel rei Atal III de Pèrgam a Roma per a donar subsidis als nous propietaris. Òbviament, el Senat anà acumulant odi cap als Grac i les seues reformes.

-Lex Sempronia de coloniis deducendis: llei d’establiment de colònies del 123 o 122 a. C. de Gai Grac. Aquesta llei derivava del fet de que les principals divisions de terra estatal en Itàlia estaven esgotades i no hi havia cap solució estable. Així doncs, l’establiment de noves colònies devia ser una mesura complementaria de la reforma. Així es fundaren dues o tres colònies en Itàlia (Minervia en el Bruci, Neptunia en Tàrent i altra possible en Càpua). En relació amb aquestes fundacions, trobem l’establiment de Junonia al territori de l’antiga Cartago pel tribú de la plebs Rubri mitjançant la lex Rubria, amb ajuda i consentiment del seu col·lega Gai Grac.

-Lex Sempronia de provincia Asia: en la nova província d’Àsia (antic regne de Pèrgam), per proposta de Gai Grac, es va introduir el delme i es començà a contractar la recaptació.

-Lex Servilia iudicaria: llei judicial del tribú de la plebs Servili Glàucia en el 104 a. C. Estava dirigida contra l’abolició de la llei judicial de Gai Grac, que havia estat proposada pel cònsol Servili Cepió en el 106 a. C. Amb aquesta llei de Glàucia, els processos judicials tornaren a estar en mans dels cavallers.

-Lex Servilia repetundarum: altra llei del tribú de la plebs Servili Glàucia l’any 104 a. C., en relació amb la llei judicial. Es tractava sobre establir una major responsabilitat dels funcionaris en base a un procediment judicial més sever front a les causes de corrupció.

-Lex Thoria: llei agrària del tribú de la plebs Espuri Tori de l’any 111 a. C. que derogava la legislació anterior fixada per Tiberi Grac (veure lex Sempronia). Totes les terres ex estatals (ja foren petites parcel·les concedides en virtut de la lex Sempronia o de grans propietats fins a 1.000 jovades establides per la mateixa llei), eren declarades de propietat privada, no subjectes a impostos ni a limitacions posteriors. Des d’aleshores, es prohibia als particulars ocupar terres estatals, tenint que ser exclusivament entregades en arrendament pels censors o servir per al pasturatge. Per als petits propietaris s’establí un nivell molt baix per a l’aprofitament dels camps de pasturatge, consistent en deu caps de ramat i cinquanta de petit ramat. En resum, triomfava la propietat privada sobre l’estatal.

-Lex Titia: llei del tribú de la plebs Publi Tici en el 43 a. C. que fou aprovada pels comicis per la qual Octavià, Lèpid i Antoni eren investits amb poders il·limitats durant cinc anys (fins al 31 de desembre del 38 a. C.) per a la reorganització de l’Estat.

-Lex Valeria: llei de Valeri Flac (príncep del Senat i interrex, degut a la mort dels dos cònsols) que es proposà a l’Assemblea popular en novembre de l’any 82 a. C., per la qual es concedia a Sul·la el títol de dictador per temps indefinit per a la formulació de lleis i la restauració de l’ordre de l’Estat. L’Assemblea, atemorida, acceptà, aconseguint així el dictador el consentiment del seu imperium per mitjà -irònicament- de la sobirania popular.

-Leges Valeriae Horatiae: tres lleis promulgades pels cònsols de l’any 449 a. C., Luci Valeri i Marc Horaci. La primera llei establia que les decisions preses pels plebeus als comicis tribals (plebiscits o plebiscita) devien ser obligatòries per a tot el poble (tornem a trobar aquesta insistència dos segles més tard amb la llei d’Hortensi); la segona restaurava el dret d’apel·lació -abolit pels decemvirs- en cas de que el ciutadà fos condemnat a mort pel magistrat a pena de mort o a un càstig corporal. A més, es prohibia elegir en el futur funcionaris contra els quals no fos possible apel·lar; la tercera llei referia la immunitat del tribú de la plebs. Es complementava amb la promulgació d’una llei que condemnava a pena capital i a la confiscació dels bens a qualsevol que hagués ofès a un tribú de la plebs. Més tard, el tribú Marc Duili agregà una clàusula a aquesta darrera llei: establia la pena d’assots i de mort a qualsevol que es tractés de privar als plebeus dels seus magistrats o hagués elegit un magistrat al qual no fos possible apel·lar.

-Lex Vatinia: llei del tribú de la plebs Publi Vatini en el 59 a. C., qui va promoure a través de l’Assemblea popular un decret que establia l’adjudicació a Juli Cèsar de la Gàl·lia Cisalpina i d’Il·líria per un període de cinc anys, amb el dret a mantenir en ambdues províncies tres legions. Aquesta llei fou promulgada com una reacció del descontent del cònsol Juli Cèsar cap al Senat, cambra que va voler destinar eixe any als cònsols dues províncies secundàries, doncs no simpatitzaven amb dit personatge (seguint la llei de Gai Grac, la lex de provinciis consularibus, l’elecció de les províncies deuria haver-se dut a terme abans de l’elecció, no a posteriori).

-Lex Claudia: llei de caràcter democràtica promulgada pel tribú de la plebs Quint Claudi l’any 218 a. C., amb el recolzament del cap del partit democràtic Gai Flamini, a pesar del descontentament del Senat. Aquesta llei exigia que cap senador o fill de senador podia posseir una nau amb capacitat superior a 300 àmfores (1 àmfora = 26 litres, aproximadament. 300 àmfores = uns 8.000 litres, capacitat d’una nau petita). Aquesta capacitat es considerava suficient per al transport d’ús personal, impedint als senadors d’ocupar-se de tasques comercials, almenys de forma legal (a més, no estava ben vist que els senadors s’ocuparen del comerç). Això beneficiava directament als interessos de la classe rica dels cavallers, financera i comercial, motiu pel qual seria una possibilitat entendre aquesta llei com un pacte entre el grup democràtic i els cavallers. La llei de Claudi diferenciava definitivament als senadors dels cavallers, convertint a aquests últims en un grup dedicat als interessos financers (agraris, comercials, etc.), esdevenint el grup social més ric de Roma.

-Llei dels germans Ogulnis: l’any 300 a. C., els germans Ogulnis, tribuns de la plebs, proposaren agregar als quatre àugurs i als quatre pontífex existents, altres cinc àugurs i quatre pontífexs, a elegir entre els plebeus. Naturalment, els patricis s’oposaren amb motius religiosos. Però el poble va reclamar la reunió de les tribus i la llei fou aprovada per unanimitat.

-Llei d’Hortensi: llei promulgada arran dels continus problemes entre patricis i plebeus. El 287 a. C. esclatà en Roma altra revolta popular, amb l’ocupació del poble del mont del Janícul, nomenant un dictador plebeu: Quint Hortensi. Aquest va calmar la revolta amb la promulgació d’una llei que reconeixia la força legal dels plebiscits. Sembla que un dels conflictes d’aquests anys eren els plebiscits i l’obligació de complir les seues decisions, motiu que suposadament dugué al poble a prendre el Janícul i la decisió del dictador de reivindicar el poder d’aquests, establint que les Assemblees populars de tribu adquiriren una importància estatal en la seua lluita contra la tirania patrícia. Si fins aleshores totes les lleis constitucionals devien passar pels comicis centuriats, a partir del 287 a. C. aquesta tasca passà a les tribus, tot i que els comicis centuriats continuaven tenint prou competències (veure “Els comicis centuriats).

-Llei de Meni: Gai Meni establí que l’elecció referent a la candidatura dels funcionaris es devia presentar prèviament als comicis.

-Llei d’Ovini: establia que els censors elegiren baix jurament als millors magistrats de totes les categories per al Senat; és a dir, a tots els ex magistrats, inclosos els questors. Immediatament a la promulgació de dita llei, la part rica de la plebs aconseguí l’accés al Senat, doncs es completà el Senat amb l’elecció dels seus membres entre aquells que havien tingut algun càrrec en l’alta magistratura.


Bibliografia
-FERNÁNDEZ NIETO, F. J. (coord.), Historia Antigua de Grecia y Roma, Tirant lo Blanch, València, 2005.

-GUILLÉN, J., Urbs Roma II. La vida pública, Ediciones Sígueme, Salamanca, 2002 (1ª ed. 1978).

-GUILLÉN, J., Urbs Roma IV. Constitución y desarrollo de la sociedad, Ediciones Sígueme, Salamanca, 2009 (1ª ed. 2000).

-KOVALIOV, S. I., Historia de Roma (edició revisada i ampliada per Domingo Plácido), Akal, Madrid, 1989 (1ª ed. 1948).

-ROLDÁN, J. M., Instituciones políticas de la República romana, Akal "Historia del Mundo Antiguo", Torrejón de Ardoz, 1990.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada