Les vestals i les 'precationes'

Aureus de Iulia Domna. Londres, British Museum (Menkacher, 2006: 257).

Una de les principals tasques de la vestal era realitzar pregàries o precationes. Precisament perquè la potència de les seues oracions ja estava acceptada des de l'Antiguitat (Plin., Nat. His. XXVIII, 13), una força ritual fora de dubte que les qualificava com a poderoses i temudes (Saquete, 2000: 45 ss.)[1], considerades més efectives que les de la resta de sacerdocis. Alguns han vist en aquestes pregàries un clar exemple de màgia (Fowler, 1911: 53), però per a altres les fórmules de les oracions no tenien perquè ser considerades màgia, doncs en aquest cas tenien un caràcter propiciador (Saquete, 2000: 46).

Hi havia diferents tipus de pregàries, encara que les que ens interessen són les anomenades supplicationes. Aquestes rogatives tenien un caràcter públic i trobem tres tipus diferents, segons la necessitat de l'ocasió: gratulatòries, propiciatòries i expiatòries. Les primeres eren bastant freqüents i documentades, dirigint-se en època republicana sobretot als déus, encara que hi ha casos exclusius, cap a finals de la República, en els que eren destinats per a la salut o alguna celebració particular[2]. Les següents, les propiciatòries, també serien utilitzades per aconseguir el favor dels déus, encara que estan menys documentades per les fonts antigues. Per últim, destaquen per la seua importància en particular per a nosaltres les supplicationes expiatòries, les més conegudes encara que no més habituals, destinades per a restablir el favor dels déus (pax deorum). Com a sacerdotesses públiques de Roma, les vestals participaven en aquests actes, segurament junt a altres sacerdots[3]. Seria cap a finals de la República quan dites rogatives anaren desapareixent (Wülker, 1903: 50). Les vestals participaren segurament en elles al llarg de l'època republicana, existint dubtes sobre la seua participació en època imperial pels canvis religiosos esdevinguts. La seua participació en els rituals d'expiació s'entén, com ja s'ha comentat, per la potència de les seues pregàries, cosa que les diferenciava, segons Saquete, de la resta de sacerdots i magistrats, per a qui "el estado físico de la virginidad colocaba a la sacerdotisa seguramente en otro plano, espiritual si se quiere, situado de forma privilegiada para la comunicación con las divinidades" (2000: 47). Les oracions expiatòries eren necessàries quan es presenciava a Roma una sèrie de prodigis nefastos que no tenien explicació i devien ser tractats urgentment per a recuperar el favor de les divinitats (Scheid, 1981: 117ss.). Aquests prodigis estaven sempre vinculats amb situacions d'amenaça per a la comunitat, ja foren internes (malalties o plagues que afectaven especialment a les embarassades i al ramat) o externes (guerres, etc.). Les vestals, per tant, participarien molt probablement en la reparació d'aquestes ofenses als déus.

No obstant, també eren una de les causes de l'aparició d'aquests perills: en cas que s'apagués el foc sagrat del temple de Vesta i, sobretot si cometien estupre, el piaculum era necessari per recuperar la pax deorum. En el cas, especialment, de l'estupre, la condemna era necessària, doncs havien contaminat el seu cos, perdent la seua virginitat, quedant els sacra contaminats i invàlids, sent necessari la restauració dels ritus, doncs la no reparació implicava que el perill podia caure sobre tot el grup social. L'expiació era l’única forma de recuperar el favor diví, la pax deorum, doncs aquest s'havia perdut, de forma que pràcticament tots els processos contra vestals d'aquests segles tenien com a base l’incest amb homes[4], produint-se la gran majoria dels casos durant el període republicà (Martínez López, 1988:138). Si el delicte no era expiat, les conseqüències per a la comunitat podien ser molt pitjors (Scheid, 1981: 129 ss.).

Com bé va assenyalar Wülker (1903: 15 ss.), tot i que estiguin documentades dites expiacions en diferents moments de l'època republicana, certament es multiplicaren durant el context de les Guerres Púniques, fent-se molt freqüents[5]. La duresa senatorial d'aquest període i els sacrificis humans constitueix, segons Bloch (1968), un dels vestigis de la presència original de regles etrusques en la col·lecció sagrada; encara que dites mesures no tenien per què justificar sempre la imatge dictatorial del Senat, una classe oligàrquica que no tenia les necessitats espirituals del poble, uns senadors que conjuntament amb els sacerdots extremaren les mesures expiatòries després de l'aparició dels primers prodigis durant el context de la Segona Guerra Púnica (Montero, 1990: 31 ss.)[6]. En aquests moments, amb el crim religiós d'Opímia i Floronia, tal i com assenyala Martínez López (1988: 142):

"Era necesario dar explicaciones de esa calamidad y controlar las lógicas reacciones populares de desesperación y pánico, tanto con estrictas medidas que reducían las manifestaciones públicas de duelo, como a través de una canalización de la superstición y del sentimiento religioso. […] La canalización de esa superstición se digirió hacia la responsabilidad de las Vestales, porque se imaginaban que habían contribuido al desastre con su conducta".

Sens cap dubte, fou en moments de màxima tensió política, militar, religiosa, econòmica, etc., i especialment de superstició -com va succeir al 216 a.C.-, quan els romans requerien d'una necessitat imperial per explicar l'aparició de prodigis i moments de perill per a la comunitat, que com defèn Fraschetti (1984: 109 ss.), solia desencadenar en processos i condemnes d'algunes vestals per estar en relació amb tot allò, doncs com assenyala Saquete “estos prodigios eran una señal de que la pax deorum había sido rota, y la causa más lógica era que los ritos no se estaban realizando correctamente. El gran delito de la vestal era […] haber consumado los sacra siendo impura” (2000: 93). El delicte de la vestal impura, doncs, si no era solucionat, podia afectar a tota la comunitat, i abans que res era una funció irreparable, no existint altra solució que l'extirpació de la impuresa, és a dir, la mort de la vestal. Però ací es detecta el caràcter sacre que envolta a la pròpia sacerdotessa, doncs tot i impura, els pontífexs no s'atrevien a assassinar-la amb les seues pròpies mans (sols el pontifex maximus la castigava en cas de delictes menors, cas de l'extinció del foc sacre, en el qual sols era assotada), sinó que la soterraven viva. Plutarc (Num. X, 5) afirma que la vestal era soterrada amb allò necessari per a viure, doncs no era intenció dels romans matar per fam a un cos que, encara que ara impur, havia sigut sacre. Entre els possibles elements amb els que soterraven a la vestal, Dionís (II, 67) afirma que era un poc d'aigua, pa, oli, llet i una lluerna. De totes maneres, és evident que la vestal moriria per inanició, pocs dies després.

La detecció del problema venia refrenat per la poca eficiència dels ritus de les vestals, sent, junt a les confessions dels esclaus i les primeres evidències de prodigis nefastos, les proves evidents del crim de la vestal. Així doncs, seguint el concepte que tenien els romans de "virginitat", aquest no seria la ruptura de l'himen -pèrdua de la virginitat- per l'incest, cosa que provocaria els indicis de la culpabilitat de la vestal, sinó precisament la falta d'eficàcia de les pregàries. Tot i això, corresponia a Vesta, segons la tradició, la ratificació del bon compliment dels ritus i l'estat pur de les vestals.

Segons sembla, la investigació del cas pertanyia al col·legi dels pontífexs, doncs era un procés religiós, celebrant-se una inquisitio en la que es presentaven les proves o defenses contra la vestal[7], on el pontifex maximus li prenia declaració i devia també donar l'ordre, si era necessari, de pena capital (Dion. Hal. VIII, 89, 4; IX, 40, 4); encara que sembla ser que eren els sacerdots els encarregats de dur a terme l'execució (Saquete, 2000: 95), trobem una excepció en 216 a. C. amb l'execució de L. Cantili, scriba pontificius i amant de Floronia, qui va sofrir el càstig a mans del propi pontifex maximus, (Liv. XXII, 57, 2; Prisc., Inst. VII, 11), expirant el seu últim alè entre assots. Les acusacions venien freqüentment d'un esclau, el qual podia aconseguir la llibertat si tenia raó, encara que també és cert que en cas de no voler declarar es podia recórrer a la tortura per a conèixer la veritat[8]. La vestal no era l'única condemnada en cas que s'acceptés les acusacions d'incest, sinó que el delicte religiós era solucionat amb la condemna dels acusats: vestal i còmplice. Aquest últim era assotat públicament amb vares fins a la mort al Comici, amb el coll subjectat al que sembla ser una forca i completament nu[9] (Fest., p. 277 L).





[1] Són aquestes mateixes pregàries les que salvaren a dos vestals condemnades per incest, Tuccia i Emilia, salvades per Vesta, qui les va considerar innocents de tota culpa. Sobre la força verbal de la vestal,  Ciceró (Pro Font. 48), citant a Fonteia  aconsella no rebutjar mai la súplica d'una vestal, pel perill que podien suposar.
[2] Halkin (1953: 22) va apuntar la idea que les rogatives gratulatòries, cap a finals de la República, foren perdent progressivament el seu caràcter religiós i públic, destinades a partir d'ara especialment a la família imperial. D'aquesta manera, Apià (B. C. II, 106) va escriure que, cada cinc anys, Juli Cèsar rebia una pregària gratulatòria de part de les vestals; de la mateixa manera, Ovidi (Fast. III, 417-420) ens transmet que August, cada 6 de març, rebia altra per a commemorar el dia en què va prendre el títol de pontifex maximus.
[3] En general, les vestals sempre apareixien acompanyades pels sacerdots públics i pel pontifex maximus en els rituals públics, actuant com ajudants i rarament dirigint-los (Saquete, 2000: 88). Així s'entén segons la teoria de Scheid (1983: 21 ss.), qui argumenta que si la participació femenina en els rituals devien ser mínims (públic o privat), no sembla que en el cas de les vestals la situació canviés massa.
[4] Excepte els casos de Postumia (420 a. C) (Liv. IV, 44, 11) i Minúcia (337 a. C.) (Liv. VIII, 15, 7), que foren processades per l'ostentació de la seua vestimenta i estil de vida, la resta de casos contra vestals foren per trencar el seu vot de castedat.
[5] A part del cas d'Opímia i Floronia, destaquen els càstigs a vestals per l'extinció del foc sacre al 206 i 178 a.C.
[6] El delicte d'aquestes dues vestals és un cas clar d'ús per part del Senat dels prodigis per a donar eixida a situacions socials complicades que podien excitar la sensibilitat popular (Martínez López, 1988: 144).
[7] A les vestals, com a qualsevol altre ciutadà, se les condemnava convicta i confessa (Guillén, 2004b: 320).
[8] Cornell, seguint a Ciceró (Pro Mil. 59), sosté que els esclaus no eren interrogats en els casos contra els seus amos, encara que sembla que en casos de incestum es feia una excepció (1981: 27). La problemàtica radica, més bé, en saber si els esclaus pertanyien a les vestals de forma particular, o si eren esclaus públics, que sí que podien ser torturats (Saquete, 2000: 94).
[9] Sols es coneix una ocasió en que el còmplice no arribà a ser castigat, doncs es va suïcidar prematurament, cas de l'amant d'Urbinia (ca. 471 a. C.), tot i que com hi havia altre culpable, l'expiació fou efectiva (Dion. Hal. IX, 40, 1).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada