La fi del sacerdoci

Medalló de plata de Iulia Domna, esposa de l’emperador Septimi Sever i última reconstructora del Temple de Vesta al s. II d. C. Al revers es pot observar una il·lustració del Temple de Vesta. Berlin, Staatliche Museen (Menkacher, 2006: 257).
Arran del s. III i especialment a partir del IV, amb l’eclosió del cristianisme en el si de l’imperi romà, els tradicionals cultes pagans van anar decaient en benefici de la nova religió monoteista. L’emperador Gracià aplicà una sèrie de mesures molt dures per a les sacerdotesses de Vesta, amb la pèrdua progressiva dels subsidis que rebien de l’Estat, tanmateix com el retallament dels seus privilegis i competències. Així, van anar perdent les seues propietats econòmiques i materials, així com el ius trium liberorum en època de Constantí (Saquete, 2000: 133 ss.). Quins honors els hi restarien a les vestals? Entre altres pocs, tenir un lloc d’honor als espectacles de gladiadors (Prud., Contra Symm. 1091) o el dret d’anar en carro dintre de la ciutat (Prud., Contra Symm. 1086). En aquestes circumstàncies, no es d’estranyar que es donaren casos com el que ens transmet Símmac (Ep. IX, 108) d’una vestal que volia abandonar el sacerdoci abans dels trenta anys reglamentaris; o el testimoni de Prudenci (Perist. II, 525; CIL VI, 32422), qui cita a una vestal Claudia que abandonà el sacerdoci per a convertir-se al cristianisme.

En una societat en canvi espiritualment i política, ser pagà començava a tindre pocs avantatges. La conversió al cristianisme s’anà fent de forma gradual, com hem vist, amb una sèrie de dictats i mesures que anaren derrocant les arrels paganes en benefici dels cristians. Una excepció es donà durant la usurpació d’Eugeni els anys 393 i 394, amb el restabliment de les cerimònies paganes per la derogació dels edictes de Gracià. Malgrat això, Teodosi acabà derrotant la causa pagana en el Frígide, i a més de la tornada a la situació anterior amb la retirada dels subsidis públics per al culte pagà, també es va procedir a l’expulsió dels sacerdots i sacerdotesses dels seus llocs de culte en Roma, amb la conseqüent suspensió dels sacrificis (Zos. V, 38, 2). Un dels últims defensors coneguts de la religió pagana fou Símmac, qui l’any 402 intentà novament que s’aprovés una petició per restablir el culte pagà i les seues subvencions, sent respost per Prudenci en la seua conservada obra Contra Symmachum, possiblement l’últim testimoni directe que cita a les vestals. No es tenen més mencions documentades. El 408 es va ordenar la destrucció de les ares del temples pagans (Cth XVI, 10, 19). Tot això fa suposar que seria a finals del s. IV quan el sacerdoci de Vesta arribaria a la seua fi, després d’uns mil anys d’existència, pràcticament existent durant tota la història romana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada