La 'captio'

Quatre rostres esculturals de vestals. Lloc de conservació: fila superior: Esquerra: Roma, Antiquario Forense (P13); Dreta: Roma, Antiquario Forense (P13). Fila inferior: Esquerra: Roma, Antiquario Forense (P16) (Menkacher, 2006: 241).

Les vestals, escollides entre els sis i els deu anys, devien guardar castedat durant els trenta anys que durava el seu sacerdoci, podent després d'aquest període abandonar l'atrium Vestae. Eren un total de sis, al capdavant de les quals estava la Virgo Vestalis Maxima (Suet., Caes., 83; Ovid., Fast., IV, 639; Sen., De ot., 2, 2). El seu origen és molt antic, podent remuntar-se a meitat del segle VIII a. C.[1]. Les fonts clàssiques atribueixen la seua fundació -o almenys la seua reorganització- a Numa Pompili, qui va consagrar a les quatre primeres vestals, afegint-se després dues més, segons Plutarc, pel rei Servi (Cic., De Rep. II, 27; Liv. I, 20, 2; Plut., Num. X). Sembla que aquest nombre es va conservar al llarg de tota la seua història; no obstant, hi ha dos testimonis del s. IV que indiquen una xifra de set vestals: el testimoni d’Ambrosi (Ep. XVIII, II) i l’Expositio totius mundi. Tot i això, no es té cap altra notícia de que el nombre de vestals augmentés en època imperial. A favor de l’argument de les set vestals juga el fet de que al s. IV el sacerdoci està en el seu pràctic final, i que una mesura dels últims pagans fos augmentar el nombre de sacerdotesses per revitalitzar el sacerdoci; però, seguint aquest mateix argument contextual, no té sentit l’augment del nombre de vestals en un moment en que pràcticament una bona part de la casta política, des del Senat fins a l’emperador, eren cristians. Que es tractés d’un error, també es prou inusual. Una possibilitat és que en un determinat moment s’elegís una vestal més, per exemple, per a substituir una vestal malalta o per a cobrir altra necessitat; o que alguna de les sis vestals, arribada la fi del seu sacerdoci, no abandonés ni el temple ni la casa de Vesta i es quedés prestant altres serveis. Les possibilitats són moltes, però no són més que teories sense cap base sòlida. L’únic argument que parla de set vestals són dos testimonis aïllats, motiu pel qual no s’ha acceptat la possibilitat de que el nombre de sacerdotesses s’augmentés de sis a set en algun moment de l’època imperial –entorn als segles III i IV-, sinó que més bé, eliminant l’idea de qualsevol error dels autors, es tractés d’un cas puntual i sense continuació en la història del sacerdoci.

En un principi, aquestes joves serien preses durant els primers segles republicans únicament d’entre les famílies patrícies per elecció directa del pontifex maximus, encara que amb les transformacions esdevingudes a partir del segle IV a. C., amb les concessions als plebeus, tal vegada va anar canviant progressivament aquest procés (Momigliano, 1967: 199 ss.). Evidentment, si la societat era controlada ja al s. V per l’elit patrícia, en mans d’aquests estarien pràcticament tots els càrrecs militars, polítics i religiosos. De l’època anterior, dels anys de la monarquia, es sap per mitjà de Gel·li (Noc Att. I, 12, 10) de que la primera vestal fou elegida personalment per Numa; així doncs, si realment el sacerdoci és tan antic com afirmen les fonts antigues, l’elecció de les sacerdotesses en època monàrquica seria per designació directa dels reis.

Molts han volgut veure en la Lex Papia la modificació d'aquesta prerrogativa, però a banda de la problemàtica de la seua datació, doncs no queda clar si és del segle I a. C. o més antiga, del III a. C., sorgeixen altres problemes, per exemple si realment aquesta llei permetia a les filles dels plebeus convertir-se en vestals (Saquete, 2000: 129)[2]. La Lex Papia establia la selecció de les noves vestals per sorteig en assemblea o contio a partir d’una llista de vint joves prèviament confeccionada pel pontifex maximus. Fos com fos, el que és evident és que en època republicana les vestals sortirien principalment d’entre les principals famílies de la nobilitas, tant patrícies com plebees. El primer connat de canvi el trobem a principis del s. I, concretament l’any 5, quan sembla que hi hagueren problemes per a cobrir les vacants del sacerdoci (D. C. LV, 22, 5-6). Si fins aleshores més de la meitat de les vestals procedien de la classe senatorial, a partir d’ara s’establí, suposadament, una llei que permetria ser vestal a la filla d’un llibert. La problemàtica d’aquesta informació és que tan sols la corrobora Dió Cassi. Per a Saquete (2000: 131), la lex Papia i la llei mencionada per Dió Cassi possiblement siguin la mateixa. Novament, aquesta contradicció entre les dues lleis i la seua cronologia, sempre atenent als treballs dels principals juristes conservats, com Labeu Aristó, accentua el problema no sols de l’època de la seua confecció, sinó una constant llista de contradiccions judicials que no fan més que confondre sobre l’autèntica essència i finalitat de les mateixes: que la filla d’un llibert fos sacerdotessa era una contradicció amb la llei transmesa per Labeu Aristó (Gel., Noc Att. I, 12, 5) de que cap filla de pare i/o mare esclava podria ser vestal.

La societat romana, conservadora en les seues tradicions en matèria religiosa, no va permetre durant el regnat d’August que cap jove filla de lliberts obtingués el lloc de vestal, com teòricament permetia la llei transmesa per Dió Cassi. Durant els dos primers segles de l’Imperi va ser habitual la cessió de joves provinents de famílies respectables de la política romana i també de les famílies sacerdotals, una pràctica que conferia a la família que la cedia un cert prestigi estatal, fins i tot una forma de promoció, un símbol evident de recolzament al nou ordre imperial. Informa Gel·li (Noc Att. I, 12, 2) que si un home distingit oferia a la seua filla per al sacerdoci, si aquesta complia amb tots els requisits, el pontífex maximus la prenia sense tindre que dur a terme cap mètode de selecció (per exemple, la lex Papia). Aquesta pràctica s’allargaria fins al s. III i la totalitat del IV, quan la figura de l’emperador/pontífex maximus anà abandonant la seua ideologia pagana en benefici del cristianisme, i en conseqüència abandonarà tot interès en el sacerdoci de Vesta, una època amb escassa informació del sacerdoci.

La nova vestal era presa dels seus pares i conduïda a l’atrium Vestae (G. Giannelli, 1913: 56), una elecció que no sempre era del gust dels pares ni necessitava del consentiment de la jove (Gell. I, 12, 9; Prud., Contra Symm. II, 1065-75; Gil Fabregat, 2000: 72-73). La selecció de la vestal era duta a terme mitjançant la cerimònia de la captio[3], en la qual la jove romana passava a formar par del temple de Vesta per elecció del pontifex maximus[4] i, previ pas dels rituals jurídics corresponents, es convertia en sacerdos Vestalis. P. Catalano (1960: 219) defèn que la captio era un acte pontifici que comportava una nova situació jurídica, la qual no podia dissoldre's més que amb el permís diví, la exauguratio, un ritus en el qual es consultava a la divinitat amb la finalitat de saber si era lícit modificar o extingir el subjecte que estava inaugurat, que seria competència, també, del pontífex maximus. Com a tal acte, la selecció devia correspondre, possiblement, a la decisió conjunta del col·legi pontifical, tot i que el principal responsable i qui tindria l'última paraula seria el pontifex maximus, i en absència d'aquest, la captio podria ser realitzada per qualsevol dels membres del col·legi Qui millor explica la simbologia de la fórmula és Saquete (2000: 66):

En la captio de la vestal como sacerdos era el ius el que establecía los sacra que ésta debía ejecutar, del mismo modo que la capacitaba para realizar estos ritos por la salvación de los romanos. […] Con el ius las vestales se convertían en sacerdotes públicos, no en matronas ni vírgenes estatales, y con el mismo ius salían del sacerdocio mediante la exauguratio (sacerdotio abire). […] Su virginidad las hacía especialmente eficaces para cumplir sus tareas, pero era el derecho, el ius, el que las capacitaba jurídicamente para poder ejecutarlas y salvar así la incapacidad que sufrían las mujeres en materia religiosa”.

Abans que res, devia ser perfecta (no podia tindre defectes físics, ni ser tartamuda ni sorda), tant física com jurídicament, motiu pel qual, com defèn Saquete (2000: 84-85), més que unes prerrogatives o privilegis rebuts en honor al seu sacerdoci (Plut., Num. X, 5; Gel. Noct. Att. VII, 7, 2; Gai., Inst. I, 145), ens trobem davant unes necessitats indispensables per a optar al sacerdoci. La jove elegida sortia de la pàtria potestat, no patia pèrdua de drets civils ni es produïa l'emancipació (Gai, Inst. 1, 130; Ulp. 10, 5), esdevenint en una ciutadana amb ple dret i, a pesar de ser dona, tenia la capacitat de fer testament (Guizzi, 1962; Saquete, 2000: 81 ss.; Guillén, 2004b: 316 ss.)[5]. Gel·li (I, 12, 9), basant-se en Labeu Aristó, ens transmet les principals condicions o requisits que devia complir la vestal per a poder aspirar al sacerdoci:

1) Una edat compresa entre els sis anys complits i els deu per complir.

2) Els seus pares devien estar vius.

3) No devia tindre defectes físics, ni ser tartamuda ni sorda.

4) Els seus pares no hagen viscut en esclavitud ni practicat negocis sòrdids.

5) No podia tampoc la filla de qui no tingués el seu domicili a Itàlia.

Hi havia tres formes d'esquivar l'elecció:

1) Aquella que haja tingut o tinga una germana vestal.

2) La filla d'un flamen, d'un àugur, d'un quindecinvir per a l'ordenació del culte o d'un septemvir epuló, d'un sacerdot saliar.

3) La filla de l'esposa d'un pontifex maximus o d'un flautista dels sacrificis (Guillén, 2004b: 317).

Unes circumstàncies que les feien diferents a totes les dones. Així doncs, la figura de la vestal i la seua condició única i especial la situava en una condició sociopolítica molt diferent al de la matrona romana (Cantarella, 1991: 193 ss.), en un estatus sexual ambigu entre la matrona i la verge (Beard, 1980: 12).




[1] Alguns opinen que l'origen del sacerdoci podria estar en les filles i les dones dels reis (Preuner, 1864: 269 ss.; Bouché-Leclerq, 1871: 292; Rose, 1926: 440 ss.), basant-se, per una part, en l'antiguitat del seu pentinat (seni crines), l'ús de la banda característica del sacerdoci (suffibulum) i les infulae; i per altra part, en l'ús del farro, element usat abans que el blat a Roma per a l'elaboració de la mola salsa.
[2] No entrarem en les confusions que s’originen de la comprensió de la llei, doncs no és el tema de l’estudi. Per a un estudi més detallat de la problemàtica sobre aquesta llei, Vid. Gianelli, 1913: 49; Saquete, 2000: 128 ss; Guizzi, 1968: 84 ss.
[3] La nostra principal font per a la comprensió d'aquesta cerimònia és Aule Gel·li  (Noc. Att. I, 12, 13), qui afirma que el pontifex maximus, mitjançant la fórmula ritual de la captio, es dirigia a la jove amb les paraules "ita te, amata, capio”.
[4] Les vestals depenien del pontifex maximus, tanmateix que altres sacerdocis com els flamines, els decemvirs per a l'atenció del culte, els Salis, els Arvals i els sodales Titii (Guillén, 2004b: 309). Era tal la vinculació existent entre les vestals i el pontifex maximus que la residència oficial d'aquest es trobava junt al temple de Vesta, en la Regia, situació que es va donar pràcticament fins a principis d'època imperial.
[5] Independent des del punt de vista jurídic després de la seua elecció, amb l'eixida de la pàtria potestat del pare, la jove vestal no podia beneficiar-se de la successió ab intestato, doncs jurídicament no tenia pare ni fills; en el cas que moriren sense deixar testament i ningú poguera heretar d'ella, els seus béns passaven a l'erari públic (Gell. Noc. Att. I, 12, 18. Vid. Guizzi, 1968: 3 ss.). 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada