Introducció

Quatre rostres esculturals de vestals. Lloc de conservació: fila superior: Esquerra: Verschollen (P4); Dreta; Roma, Palazzo dei Conservatori (P8). Fila inferior: Esquerra: Verschollen (P4); Dreta: Londres, British Museum (Menkacher, 2006: 236).

Tradicionalment, la historiografia mostra una Roma des de la vessant política i militar, però a vegades no té en consideració altres aspectes socials imprescindibles per a la comprensió de la societat i del dia a dia de la vida romana. Així mateix, en les fonts primàries no apareixen moltes dades en relació als triclinis, els atris i els vestits -entre molts altres aspectes-, i sí descriuen els seients del Senat o les foses dels campaments militars, per exemple. Tanmateix, s'oblidaren de la història de la dona, considerada social i políticament inferior a l'home, com devia ser segons les seues arrels tradicionals patriarcal; fixaren l'ideal de dona en aquella matrona romana obedient i silenciosa, que acceptava els designis de l'home sense qüestionar-lo; i així ens ho transmeten les fonts antigues. La dona romana era, doncs, un ésser permanentment dependent de l'home (pare, espòs, germans, altre familiar, etc.). Però, malgrat tot, trobem en la societat romana un cas completament contrari, pràcticament únic i inèdit en l'Antiguitat: la de les sacerdotesses vestals, joves presumiblement situades entre les dones més importants de tota la història de Roma, encarregades del manteniment del foc de la deessa Vesta, protectora de la casa i guardiana sagrada de la concòrdia. El sacerdoci de Vesta era pur (d'aquí la seua virginitat) i incorruptible i era tal la seua importància per als romans que el seu foc mai podia ser apagat, doncs simbolitzava el benestar del poble, l'ordre social i diví; per tant, el temple de Vesta era considerat un lloc oficial del poble romà.

La castedat i la virginitat han estat considerades en moltes societats com a valors essencials en les dones. Les societats antigues mediterrànies els hi van arribar a donar un contingut quasi màgic, situant-les en estreta relació amb la fecunditat i el benestar de les comunitats (Martínez López, 1988: 137). Una relació virginitat-castedat que sembla contradictòria però apareix vinculada a sacrificis de verges pel bé de la comunitat o en la consagració de verges com a sacerdotesses, mediadores entre els mortals i els déus, cas de les vestals. En dit sacerdoci veiem aquesta dualitat, unes sacerdotesses que sempre es devien mantenir pures o en cas contrari, es devia procedir a l’eliminació de la impuresa que feia perillar les bones relacions amb els déus i provocava desastres i desgràcies per a la comunitat (Bloch, 1977: 230 ss.), és a dir, un horrible prodigium que necessitava ser netejat amb el ritual pertinent per reestablir novament l’harmonia amb els déus.

Les vestals eren més que les guardianes del foc i de la llar romana. Era un culte femení exclusiu al món antic, únic per estar comprés tan sols per dones, però necessari a l’àmbit romà per esdevenir en una mena de model ideal de les dones romanes, un model establert per la comunitat masculina. En moltes societats antigues fou comú la vinculació de la castedat de les dones amb el benestar dels pobles i dels Estats, una relació de la virginitat que no implicava infertilitat, sinó tot el contrari: conservaven el seu potencial reproductor; la màgia de la virginitat i el seu potencial esdevenia en el sacerdoci de les vestals com quelcom necessari per a salvaguardar diàriament a la comunitat (Grimal, 1955: 232).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada