El vestit i el pentinat de les sacerdotesses

Més escultures de vestals. Dreta: Roma, Atrium Vestae (U1); Roma, Atrium Vestae (U2); Roma, Antiquario Forense (P6) (Menkacher, 2006: 245).

El vestit és un element fonamental que indicava la posició sacerdotal de la vestal davant la societat romana i a més, la distingia de la resta de les dones. Quant a les parts del vestit que elles solien portar podem distingir tres parts: la tunica plicata, que segurament era de lli cobria a les vestals fins els peus i que anava cenyida a la cintura amb un cordó, el cingulum, de llana mitjançant el seu nus característic, el nodus herculeus. Aquest últim element també era comú entre les mullers, ja que ho portaven el dia de la boda, i l’espòs era l’encarregat de desfer segons diu Fest (p. 55 L).

Per damunt d’aquesta primera túnica, es col·locava una tunica recta i sobre aquesta una stola, un element que sols podien portar-lo les vestals i les matrones i que estaria prohibit per a les prostitutes. Segons Worsdfold (1932: 58) sobre la stola, les sacerdotesses portarien la palla, una peça de tela rectangular que es col·locaria sobre el muscle esquerre. A més, de totes aquestes peces, les vestals també portarien altra peça característica: el suffibulum, un vel de llana blanca que les verges vestals portarien al cap durant la realització d’algun sacrifici. Les sabates que calçaven les sacerdotesses també eren de color blanc i podien ser de tres tipus segons ens diu Worsfold (1932: 58): la soela o sandàlia, el calcei, que era de cuir i cobria tot el peu, i un tipus de calçat amb un espai per al polze.

El pentinat era altre element extern que caracteritzava a les vestals. Era l’anomenat seni crines, una espècie de perruca de cerimònia, tal com ens diu Fest (p. 454 L). Consistiria en tres rínxols pendents de cadascun dels polzes, realitzats després de la tonsura dels cabells com explica Saquete (2000: 71).  A partir del segle III a. C., es manté la disposició del cabell dividit en sis però la tonsura desapareix. Les seni crines eren també pròpia de les matrones i estava prohibida per a les prostitutes. La consagració dels cabells, la tenim constatada a través de Plini (Nat. Hist. XVI, 235). Quan les vestals accedien al sacerdoci, aquestes eren desproveïdes del seu cabell i després, l’oferien a Vesta deixant-los penjats d’un arbre vell del bosc sagrat que es trobava junt al aedes.

Les vestals adornaven els seus caps amb les infulae, les quals eren pròpies de tots els sacerdots. Era una de les insígnies del seu sacerdoci, com també ho eren les vittae, per la qual cosa resulta comprensible que quan deixaven el sacerdoci o en els casos de incestum, les vestals devien entregar-los. Sens dubte, aquesta similitud amb les matrones romanes fa que tornem a pensar en l’ambigüitat de la condició de les vestals, tal i com diu Beard (1980: 16), ja que la stola i les vittae eren també elements en la vestimenta tradicional de les matrones romanes i eren associades amb el seu estatus. A més, per a ella, li sembla natural  associar les seni crines específicament amb la cerimònia de boda i relacionar la Vestal amb la novia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada