El tribunat de la plebs

El tribunat de la plebs va sorgir com una magistratura plebea, caràcter que va mantenir pràcticament fins a finals de la República, com a òrgan defensiu contra l’arbitrarietat política dels magistrats patricis (altra eina fou l’edilitat plebea) i defenent la igualtat política entre patricis i plebeus. Va sorgir, suposadament, en torn a l’any 496 a. C., amb les primeres secessions dels plebeus (Mont Sacre), tenint en essència un caràcter revolucionari, que no abandonarà en molts moments de la seua història. En un principi els tribuns eren elegits en les assemblees plebees de tribu (comicis tribals) presidides per un tribú, però amb el pas del temps adquiriren caràcter estatal, convertint-se en un òrgan de control de la democràcia, de la voluntat del poble, especialment durant els moments dels grans moviments militars. Eren deu, elegits anualment (entraven al càrrec el 10 de desembre), formant un col·legi propi presidit per un d’ells (per acord o per votació).

Entre les seues principals funcions, tasques i drets, destaquen:

-En un principi eren magistrats de la plebs (tot i que després esdevindran defensors de la ciutadania en general, com veurem a continuació), no tenien lictors sinó escribes i heralds. No ocupaven seient curul, sinó un menys elevat. De la mateixa forma, no tenien dret als auspicis, ni drets militars ni jurisdicció civil en Roma. Aquests disposicions aniran canviant conforme avanci i es transformi el sistema política republicà.

-Com a funcionaris no eren responsables, gaudint del privilegi de la immunitat: aquell que ofengués o causés dany a un tribú de la plebs era durament castigat, quedant fora de la llei (sacrosanctitas).

-Ius auxilii: un dels seus drets més antics. El tribú de la plebs devia intervenir a favor de qualsevol ciutadà que es dirigís a ell amb una reclamació contra qualsevol magistrat, a excepció del dictador. Per a que se’l trobés fàcilment en cas de necessitat, no podia deixar Roma durant més d’un dia i la porta de sa casa devia romandre oberta tot el dia. Així doncs, si un condemnat a mort, per exemple, es refugiava a sa casa, tenia dret d’asil i ningú podia endur-se’l per la força (tanmateix com als temples).

-Dret a vetar (intercessio): partint del ius auxilii, amb el pas del temps, es desenvolupà un dret de protesta contra les decisions dels altres funcionaris, les decisions del Senat i fins i tot contra les rogationes (propostes de llei) presentades a les Assemblees populars. Si un tribú considerava que aquesta proposta o decisió era contraria als interessos dels plebeus, tan sols tenia que dir “veto” per a provocar la suspensió en l’acte d’aquesta, una suspensió que no es retiraria fins que el mateix tribú retirés el seu “veto”. Cadascun dels tribuns tenia dret individual de vetar, donant constantment problemes en la presa de disposicions i lleis, degenerant amb el temps en un abús i control del poder (corrupció) per part d’alguns enemics de la democràcia, convertint-se en ocasions en una arma de lluita facciosa eficaç (un mètode podia ser la incorporació d’un no plebeu al grup mitjançant alguna argúcia legal).

-Tenien dret a recórrer a la força contra aquells que obstaculitzessin la seua activitat: multes de diners, arrests, pena de mort, etc.

-En un primer moment, els tribuns tenien el dret de convocar, presentar propostes i presidir les assemblees de la plebs. Després, amb la desaparició de les diferències entre les assemblees de la plebs i els comicis tribals, els tribuns de la plebs obtingueren la possibilitat de prendre decisions en la legislació estatal (ius agendi cum populo). Tanmateix, aconseguiren l’accés al Senat i fins i tot el dret a convocar-lo (ius agendi cum patribus). També podien presidir l’elecció de qualsevol magistrat, fins i tot dels dictadors. És a dir, el col·legi dels tribuns de la plebs es convertiren en magistrats del nou Estat patrici-plebeu, estenent les seues funcions a tot el cos ciutadà com a protector de poble contra l’abús autoritari de la resta dels magistrats.

-Tot i el poder creixent dels tribuns, quedava limitat pel dret d’intercessió dels col·legues i pel fet de que tenia jurisdicció tan sols sobre el territori ciutadà i en un radi aproximadament d’1,5 quilòmetres de la ciutat. El seu vet no podia actuar contra la decisió del dictador, i quedava limitat el seu poder durant el temps que estigués en el càrrec (generalment, un any, sempre i quan no renovés per un o més anys el tribunat a les eleccions del següent any).

-Altres: competències en jurisdicció criminal, sempre i quan no fos en casos de pena de mort; comunicacions al poble, citació de particulars o de magistrats; proposen plebiscits; etc.

Va escriure Ciceró (Sobre les lleis III, 19-22) en contra del tribunat de la plebs, posant en boca del seu germà Quint el següent fragment:

“Però jo voldria saber, germà, quina opinió tens tu sobre aquesta potestat ja que a mi em sembla funesta doncs va nàixer en la sedició i per a la sedició. Si recordem el seu origen, veiem que va nàixer en meitat d’una guerra civil, envaïts i assetjats els barris de Roma. Després fou ràpidament suprimit, en virtut de la llei de les Dotze Taules, com si es tractés d’un part monstruós i, poc de temps després, no sé com, va tornar a nàixer, encara més repugnant i criminal, doncs, quina malifeta deixà sense cometre? Per a començar, cosa digna de la seua impietat, va suprimir tots els honors dels senadors i va corrompre i alterà al més alt i al més baix a l’equiparar-los entre si. Ni es va detenir després d’haver ofès el prestigi dels nobles. Doncs, tot i que passem per alt a C. Flamini i demés històries ja molt antigues, quina autoritat lis deixà als notables el tribunat de Tiberi Grac? Tot i que ja cinc anys abans, C. Curiaci, tribú de la plebs, el més menyspreable i vil dels homes havia empresonat, quelcom mai s’havia vist fins aleshores, als cònsols D. Brut i P. Escipió. Però el tribunat de C. Grac, no va corrompre a tota la República amb els punyals que, segons va dir, tirà al fòrum per a que els ciutadans combatessin entre si? I, què diré de Saturní, de Sulpici i dels demés, dels quals la República no va poder lliurar-se sinó per la força de les armes? [...]. Per això aprovo en aquest punt decididament a Sul·la qui, amb una llei seua, llevà als tribuns la potestat de cometre injustícies i els deixà la de prestar protecció”.

Bibliografia
-FERNÁNDEZ NIETO, F. J. (coord.), Historia Antigua de Grecia y Roma, Tirant lo Blanch, València, 2005.

-GUILLÉN, J., Urbs Roma II. La vida pública, Ediciones Sígueme, Salamanca, 2002 (1ª ed. 1978).

-GUILLÉN, J., Urbs Roma IV. Constitución y desarrollo de la sociedad, Ediciones Sígueme, Salamanca, 2009 (1ª ed. 2000).

-KOVALIOV, S. I., Historia de Roma (edició revisada i ampliada per Domingo Plácido), Akal, Madrid, 1989 (1ª ed. 1948).

-ROLDÁN, J. M., Instituciones políticas de la República romana, Akal "Historia del Mundo Antiguo", Torrejón de Ardoz, 1990.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada