El temple de Vesta

Esquerra: Detall conservat del Temple de Vesta; Dreta: Reconstrucció estimada del Temple de Vesta (Staccioli, 2008: 39).
El Temple de Vesta (aedes Vestae) s’erigia en les vessants del Palatí, dedicat a la deessa Vesta i considerat la “llar pública del poble romà”, motiu pel qual era un dels temples més importants de la ciutat i per als seus habitants. La tradició atribueix la seua construcció al rei Numa Pompili (Ovid., Fast. VI, 249-40; Dion. Hal. II, 65-69). Al temple, les vestals devien custodiar sempre el foc sagrat perenne, que simbolitzava la continuïtat de la vida en Roma, és a dir, el benestar del poble, l’ordre social i diví. A més, en una part del temple es conservaven objectes sagrats ocults (sacra), cas del Palladium, que segons la llegenda l’heroi Enees havia dut des de Troia, o els Penates populi Romani, imatges dels déus vinculats amb la dispensa romana (penus)[1]. També devien netejar diàriament el temple, com va establir Numa, amb la recollida per a tal tasca d’aigua únicament de la Font Egèria (la resta d’aigües no eren aptes per a la neteja de la llar de Vesta), junt a la Porta Capena, doncs conta Plutarc (Num. XIII, 2) que el rei mantenia llargues converses amb la nimfa Egèria al bosc de les Camenae, hàbitat de les nimfes profètiques.

Suposadament, en temps arcaics, la forma del temple era rodona (Ovid., Fast. VI, 249-460), esbossat com una cabanya, símbol de la més antiga llar domèstica i obert per la part superior per permetre la sortida del fum. L’any 241 a. C. el temple sofrí un incendi, motiu pel qual les vestals abandonaren el temple. Veient la situació, el pontífex maximus L. Cecili Metel va arriscar la seua vida (va quedar cec) per salvar els objectes sagrats del temple, per exemple, la imatge de Pallas (Liv., Per. XIX; Ovid., Fast. VI, 437-454; Cic., Pro Scau. 48; Dion. Hal. II, 66, 4; Val. Max. IV, 4; Plin., Nat. His. VII, 45). Pocs anys després, el 210 a. C., ens transmet Livi (XXVI, 27, 14) que un grup de gent provinents de Càpua anaren a Roma amb el principal objectiu de destruir el Temple de Vesta i les relíquies sagrades (sacra) conservades en ell. Altre episodi en el que són mencionats els sacra són en la fugida de les vestals cap a Caere el 390 a. C. amb el saqueig de Roma pels gals (famós episodi en el que les vestals foren ajudades i transportades, junt als sacra, en el carro de Lucius Albinius; Liv. V, 40-41; Plut., Cam. XX-XXI; Flor. I, 7; Oros. II, 8, 13; Jord., Rom. 133). Els objectes que no van poder ser salvats foren soterrats en doliola prop de la casa del flamen Quirinalis, recuperant els objectes al seu retorn.

Restes actuals del Temple de Vesta (Montero, 1990: 21).
A més a més, es citen dos elements més que es situaven junt al temple: l’altar mencionat per Ovidi (Fast. IV, 731-732) on es realitzaven ritus antics, cas del sacrifici d’animals; o l’existència d’un bosc sagrat (lucus) junt al temple, existent en època de Ciceró (De Div. I, 101; Liv. V, 32), però que amb la construcció del nou atrium Vestae per l’emperador Neró possiblement va ser destruït (Saquete, 2000: 71). El temple de Vesta fou reconstruït per última vegada a finals del s. II d. C. per Júlia Domna, esposa de l’emperador Septimi Sever. Es va mantenir actiu fins a la desaparició del sacerdoci, segurament cap a finals del s. IV o principis del V, com veurem a continuació, tot i que des de les prohibicions de Gracià, principalment, començà a perdre la seua importància.



[1] El penus del Temple de Vesta, el lloc més sagrat, s’obria durant la celebració de la Vestalia, el 7 de juny, i tan sols podien accedir a ell les dones, concretament les matrones (Fest., p. 296 L), al qual acudien amb els peus descalços (Ovid., Fast. VI, 395-397), segurament una norma ritual arcaica. El dia 15 es retirava del temple el stercus (Fest., p. 310 L), la immundícia, donant fi així al cicle (Saquete, 2000: 50).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada