El sacerdoci de Vesta

Relleu on es veuen a les sis vestals. Conservat al Museu Nacional de Palerm.

Existeixen bastants referències sobre les vestals encara que la majoria sense una cronologia concreta o mostrant detalls inconnexos i readaptats segles després, a pesar que podríem dir que són unes citacions molt més escasses que altres temes més coneguts en l'època, doncs el principal problema que ens trobem en les fonts és el propi desconeixement de la formació i/o reorganització del sacerdoci i de les seus característiques en temps de Numa (Plut, Num., IX-XI), les quals amb el pas dels segles quedaren incomprensibles des del punt de vista de l'època en la que s'escrigueren les fonts que ens han arribat. Així doncs, no és ninguna novetat afirmar que els propis escriptors grecoromans desconeixien el com i el per què del sacerdoci, havent de recórrer freqüentment a reinterpretacions personals o bé basant-se en escriptors anteriors, sinó quan a inventar-se passatges o aprofitar certes històries per a mitificar-les i així explicar situacions de la seua època o del passat i engrandir la història cultural romana.

El sacerdoci de Vesta era un culte femení exclusiu al món antic, necessari segons alguns autors per ser una espècie de model ideal de les matrones romanes[1], un model establert per la comunitat masculina. En moltes societat antigues fou comú la vinculació de la castedat de les dones amb el benestar dels pobles i dels Estats, una relació de la virginitat que no implicava infertilitat, sinó tot el contrari: conservaven el seu potencial reproductor; la màgia de la virginitat i el seu potencial presentava el sacerdoci de Vesta com quelcom necessari[2] per a salvaguardar diàriament a la comunitat (Grimal, 1965: 232), ja fora a través de la conservació del foc sacre[3], els rituals que com sacerdotesses de Roma portaven a terme en determinats moments fixats pel calendari religiós romà o l'elaboració dels elements necessaris per als sacrificis (suffimen, mola salsa).

El sacerdoci de Vesta devia, sobretot, ser pur i incorruptible, d'ací la prohibició de tindre alguna relació sexual durant la duració de la seua etapa en el sacerdoci[4]. Si les sorprenien jaient amb un home, o si hi havia proves suficients per a demostrar el seu delicte, la vestal era soterrada viva a la Porta Collina i el seu còmplice podia ser assotat fins a la mort (Fest., p. 277 L). La seua importància era tal per als romans que, com a guardianes del foc sagrat, aquest mai devia apagar-se, doncs simbolitzava el benestar del poble, ordre social i diví. L'extinció del foc sagrat era considerat un presagi funest per a la comunitat, que comportava la seua regeneració de forma ritual i la conseqüent expiació, normalment mitjançant súpliques i sacrificis, (supplicationes expiatòries) (Saquete, 2000: 91), com ens transmeten Livi (XXVIII, 11, 7-8), Plutarc (Num. X) i Valeri Màxim (I, 1, 7-8). En cas de que no s'apagués, devia renovar-se anualment, cada 1 de març, Any Nou de l'antic calendari romà. Les fonts ens han transmès dues formes de renovar el foc: Plutarc (Num. IX, 5) ens diu que es renovava amb l'ús d'un espill ustori o convex projectant-se sobre fulles seques: no obstant, Fest (p. 94 L) afirma que es creava el foc per fregament d'un arbor felix, portant posteriorment els fumalls cap al temple amb un garbell de bronze. En les dues teories era necessari la intervenció d'una verge, tal vegada d'una vestal, per a que realitzés correctament el ritual (encara que Plutarc no concreta, Fest sí que afirma la necessitat d'una verge per a dita tasca). Es creu que l'opció més propera a la realitat seria la segona (Saquete, 2000: 48).

Per tant, el temple de Vesta, en general, era considerat el lloc oficial del poble romà, la Llar romana, un dels fonaments de l'arrelament de la comunitat a la seua terra (Dumézil, 1959: 94 ss.); i les seues sacerdotesses, en particular, eren les representants de la connexió entre la vida religiosa de la llar i de la comunitat (Beard, North i Price, 1996: 52).




[1] La virginitat i la castedat de les vestals i la seua relació amb la pudicitia de les matrones romanes, com suggeria Ciceró (De Leg., II, 29), no ha sigut acceptada completament per la investigació. Així, M. Beard (1980) creu improbable aquesta teoria, encara que, com ella mateix admet després, la relació entre les dues és estreta, sent incomprensible una valoració i actuació sobre les vestals sense una concepció global sobre la castedat i la virginitat de la dona com a factor de benestar. En altres paraules, la vestal estava lliure de tot el mal que podia tindre la dona, però conservava el seu potencial fecundant; Cf. Martínez López (1988: 140). En contra, G. Giannelli (1913) i Worsfold (1997), consideraven que amb el seu exemple advertien a les dones que la natura femenina podia suportar la castedat total.
[2] Per a Dumézil (1974: 576), la virginitat de la vestal, a part de la seua pròpia condició femenina, era la característica principal del sacerdoci, la que la farà diferent de la resta de sacerdocis romans.
[3] Dionís (II, 66, 2), Ovidi (Fast. VI, 291-294) i Plutarc (Num. IX, 10) relacionen virginitat i puresa, motiu pel qual entenien que per a la cura i custodia del foc sacre, pur, feia falta un grup de joves verges, pures, com ho eren les vestals (Preuner, 1864: 288 ss.).
[4] Molt probablement, el terme "castedat" en les sacerdotesses tinga una connotació més ampla, com suggereix Saquete (2000: 64-65), qui seguint a Ciceró arriba a la conclusió de que en el cas de les vestals la virginitat no sols consistiria en el no manteniment de relacions sexuals (castedat), sinó en la seua desconeixença, una castedat completa (omnem castitatem), única forma de preservar la puresa dels ritus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada