El consolat

Els dos cònsols de Roma eren els magistrats ordinaris més importants del sistema polític republicà, representants del poder estatal (poder real únic i indivisible). L’origen del consolat és un tant obscur (veure “Teoria de Nietuschil sobre el possible inici del consolat”). Eren elegits anualment per reunió dels comicis centuriats baix la direcció d’un cònsol (el de l’any que s’acaba) per entrar en funcions a principis d’any, l’1 de març, sent sols posteriorment quan es traslladà dita data a l’1 de gener, per motius eminentment militars. Els cònsols eren epònims, és a dir, donaven nom a l’any: per exemple, el 28 a. C. fou conegut com I. Caesar Octavianus M. Vipsanius Agrippa consulibus (durant el consolat de J. Cèsar Octavià i M. Vipsani Agripa). La seua autoritat era tan important que eren acompanyats per dotze lictors cadascun, duent a les mans el fasces com a signe de l’imperium consolar. Sols seria fora de la ciutat quan els lictors li afegirien la destral al fasces, símbol de vida o mort (justícia). Evidentment, en un principi aquesta alta magistratura sols era ocupada pels patricis, tot i que a partir del 367 a. C., amb les lleis de Gai Licini i Luci Sexti (376-367 a. C.) trobem al primer cònsol plebeu el 366 a. C. (el propi reformador Luci Sexti. A partir d’aquest any, devia hi haure per llei un cònsol patrici i altre plebeu), a més d’assentar-se definitivament el sistema del consolat, eliminant anteriors formes de govern com l’elecció de sis tribuns militars amb poder consolar, d’un pretor màxim o cònsols pretors o de decemvirs.

El principi del consolat era la col·legialitat, tenint els dos cònsols el mateix poder, amb dret a vet respecte a les decisions del col·lega. De vegades, no obstant, quan sols era necessari la presència d’un, triaven a sort o elegien amistosament qui dels dos desenvoluparia el càrrec en eixe determinat moment (presidència dels comicis, etc.). En canvi, en casos de guerra, quan un dels dos cònsols era enviat a combatre, l’altre romania en la ciutat; excepte en els casos en que els dos cònsols eren enviats, amb la conseqüent repartició de les zones o provincia per acord amistós, per sort o simplement per decisió del Senat. Però quan era necessari enviar als dos cònsols a un mateix escenari, aquests es dividien el comandament (un dia un, un dia l’altre).

Tenien poders civils i militars:

-Civils (potestas): convocaven al Senat i a les Assemblees populars (comicis centuriats i tribals), les quals presidien, proposaven projectes de llei i altres disposicions. També dirigien les eleccions dels funcionaris i executaven les decisions del Senat i del poble. Eren competents en temes de jurisdicció civil que no eren transferits als pretors (adopcions, manumissions, emancipacions, etc.). S’ocupaven de la seguretat interna de la ciutat, organitzaven algunes festes, etc.

-Militar (imperium militar): eren l’alt comandament de l’exèrcit romà, indicaven del reclutament i completaven les legions, nomenaven una part dels tribuns militars (la resta, als comicis tribals), dirigien les accions militars, tenen dret de coercitio sobre les tropes (jurisdicció sobre les tropes), etc.

No obstant això, amb l’expansió de l’administració pública, moltes de les tasques tradicionalment assignades als cònsols passaren a mans d’altres magistrats o del Senat (elecció de les províncies després de l’any consolar, anomenar a un dictador en cas de necessitat, etc.). Així doncs, cap a finals  del període republicà, poques d’aquestes prerrogatives continuaven exercides pels cònsols, a excepció del poder militar i d’algunes cerimònies d’Estat (per exemple, el censor anà acaparant més poder i atribució financera, amb la confecció de les llistes de ciutadans, formes d’elecció dels membres del Senat, vigilància de les costums, etc. El poder del cònsol s’anà fraccionant, restant-li el poder militar, mentre el poder judicial passà a mans dels pretors com a resposta dels patricis a les lleis de Licini i Sexti del 367 a. C.). En altres paraules, el seu poder efectiu acabà sent, especialment en època imperial, una representació simbòlica de la continuïtat de la comunitat estatal tradicional.


Bibliografia
-FERNÁNDEZ NIETO, F. J. (coord.), Historia Antigua de Grecia y Roma, Tirant lo Blanch, València, 2005.

-GUILLÉN, J., Urbs Roma II. La vida pública, Ediciones Sígueme, Salamanca, 2002 (1ª ed. 1978).

-GUILLÉN, J., Urbs Roma IV. Constitución y desarrollo de la sociedad, Ediciones Sígueme, Salamanca, 2009 (1ª ed. 2000).

-KOVALIOV, S. I., Historia de Roma (edició revisada i ampliada per Domingo Plácido), Akal, Madrid, 1989 (1ª ed. 1948).

-ROLDÁN, J. M., Instituciones políticas de la República romana, Akal "Historia del Mundo Antiguo", Torrejón de Ardoz, 1990.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada