El càstig a les vestals

Plànol de la part central de l’antiga Roma: 1. Fòrum Trajà; 2. Els Mercats de Trajà; 3. El Fòrum de Cèsar; 4. Els Temples de Saturn i la Concòrdia; 5. El Fòrum d’August; 6. La Plaça del Colisseu; 7. La Domus Aurea; 8. La Plaça del Fòrum; 9. Els Temples de Cèsar i dels Càstors; 10. La Basílica Emilia; 11. El Temple de Vesta i l’Arc d’August; 12. La Casa de les Vestals; 13. La Basílica de Maxenci; 14. L’Estadi del Palatí; La Domus Augustana; 16. El Circ Màxim; 17. El Teatre de Marcel; 18. L’Illa Tiberina; 19. Llarg Argentina; 20. El Panteó; 21. El Mausoleu d’Adrià; 22. L’Estadi de Domicià; 23. La Cripta de Santa Cecília (Staccioli; 2008: 2-3).

Les vestals podien ser castigades per diferents motius depenent de la gravetat de la falta. Els principals càstigs eren per estupre, en el qual la sacerdotessa era condemnada a mort, com veurem a continuació; però també hi ha casos en que una vestal fou castigada per distraure's d'una de les seues principals obligacions, la del manteniment del foc sagrat, pel qual era fuetejada[1]. També es documenta un cas en que una vestal fou jutjada per vestir-se amb vestits inadequats.

El càstig de la vestal que descuidava el seu deure de vigilància del foc sagrat, amb el conseqüent apagament d'aquest, era la condemna a ser fuetejada nua per una vara empunyada pel pontifex maximus (Fest., p. 94 L), però en cap moment es pretenia donar-li mort[2]. Aquest és, sens dubte, una punició inèdita en l'antiguitat romana, doncs no sols era impensable que una dona fos fuetejada amb vares, el qual no estava recollit al dret romà republicà, sinó que la coercitio física a la dona no estava contemplada al dret (Saquete, 2000:  91). Com hem vist, que el foc sagrat de Roma s'apagués era un presagi funest, i devia ser restaurat de forma ritual i amb la seua respectiva expiació o piaculum (súpliques i sacrificis) pel perill que corria la societat de que es trenqués la pax deorum, tanmateix com succeïa en cas d'incest, com veurem més avant (Liv. XXVIII, 11, 8). Plutarc (Num. X, 4) afirma que el càstig s'aplicava en un lloc obscur (Atrium Vestae? Domus publica?). Aquest succés està documentat en dues ocasions a les fonts antigues. En primer lloc, l'episodi d'Emilia (Liv. XXVIII, 11, 6; Dion. Hal. II, 66, 3; Val. Màx. I, 1, 6)[3], qui fou culpada però absolta per intervenció divina de Vesta, molt probablement un construcció mítica -amb base històrica?- usada pels escriptors antics per establir alguna característica de la història del sacerdoci. L'altra ocasió en que una vestal fou condemnada per aquest motiu fou en 178 a. C. (Obseq. 62; Liv., Per. XLI), quan una sacerdotessa fou fuetejada per ordre del pontifex M. Emili, morint posteriorment, possiblement pel propi acte de punició, tot i que, com s'ha indicat, no era el propòsit del càstig. No s'indica el seu nom.

Hi ha altres vestals que foren jutjades per motius diferents, cas de Postumia, qui fou jutjada en torn a l'any 420-419 a. C. pel seu luxe en el vestir, tot i que finalment fou absolta (Liv. IV, 44, 11; Plut., Inin. Util. 6). O la damnatio memoriae que sofrí el pedestal d'una vestal anònima datat de l'any 364 d. C. (CIL VI, 32422), possiblement per motius religiosos en torn a la lluita entre la religió tradicional romana i el cristianisme, en ascendent auge. Aquest tema el trobem en altres vestals documentades: altra vestal anònima citada per Simmac (Ep. IX, 108) va voler, a meitat s. IV, abandonar el sacerdoci abans dels trenta anys reglamentaris; el cas més significatiu d'aquesta pugna entre paganisme i cristianisme a l'atrium Vestae fou el que protagonitzà, segons Prudenci (Perist. II, 527-528), la vestal Claudia, qui es va convertir al cristianisme al s. IV, abandonant el sacerdoci.

Però, sens dubte, el principal càstig que rebien les vestals -o almenys aquell que realment interessava als autors antics- era per incest. Si la documentació ha conservat el nom o descripció d'un total de vestals que estaria entorn a les seixanta-sis o seixanta-vuit, d'aquestes unes vint foren soterrades vives per estupre. Tan sols foren unes poques les que foren jutjades per incestum i es salvaren, Fabia, Tuccia i Licinia.





[1] El càstig de ser fuetejada va poder ser, en temps arcaics, la punició també per als actes incestuosos, com ens transmet Dionís d'Halicarnàs (I, 78, 5), qui explica que la mare dels fundadors de Roma, Rea Silvia, que per la violació del seu vot de castedat amb el déu Mart es va exigir que fos castigada d'aquesta forma segons permetia la llei. Tot i ser un passatge mític, que ni tan sols pertany a la història de Roma, pot ser un indici d'un context diferent als temps més antics, en contra de la llei sagrada d'enterrar-les vives, acte que s'atribueix en i a partir del regnat de Tarquini Prisc.
[2] Dionís d'Halicarnàs (II, 67, 3) escriu que el pontifex actuava segons la llei, i mai de forma arbitrària. De totes formes, sorgeixen vertaders dubtes sobre aquest càstig, per la seua contradicció formal: si la vestal castigada continuava executant els seus ritus de forma normal, no significava també que s'havia colpejat i maltractat a les representants de Vesta o, segons A. Brelich (1949: 57) i J. Scheid (1986: 224), a la seua pròpia imatge.
[3] Tot i que Livi no menciona en cap moment el nom de la vestal, Valeri Màxim i Dionís d'Halicarnàs anomenen a aquesta vestal Emilia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada