Atributs i tasques

Escultures de tres vestals. Roma, Antiquario Forense (P7) (Menkacher, 2006: 242).

Una vegada acabat el procés de selecció, la jove sacerdotessa adoptava els elements distintius de tota vestal: el pentinat característic (seni crines), un vestit blanc senzill, les bandes del sacerdoci (infulae), el vel blanc (suffibulum) per als sacrificis i una cinta de llana, el cingulum o "nus d'Hèrcules". El sacerdoci es dividia en tres fases de deu anys cadascuna: durant els primers deu s'ensenyaven els ritus; els següents deu els executaven; i els últims deu anys ensenyaven a les novícies. Rarament alguna vestal, després dels trenta anys, abandonava el sacerdoci, doncs amb una edat compresa entre els trenta-sis i els quaranta anys ja havien passat els seus anys més fèrtils, en una societat on les dones ja estaven casades abans dels vint. En la mateixa línia, la seua posició social i els seus privilegis contribuïen a la seua permanència en el temple de Vesta. A pesar de tot, la vestal que decidia abandonar el sacerdoci devia abandonar la banda (infulae; també la perdia en cas de càstig per incest) característica de les vestal i, previ pas al ritual jurídic de l'exauguratio, en el qual perdia -suposadament- les seues prerrogatives (o almenys algunes d'elles), podia reincorporar-se a la vida normal.

Entre les seues prerrogatives bàsiques, estava la neteja diària del temple amb aigua de font i l'elaboració dels elements necessaris per als sacrificis, com el suffimen i la mola salsa. Però, la tasca més important de les vestals era la de tindre cura i protegir el foc sagrat, és a dir, la causa principal de la creació del sacerdoci. Aquesta tasca, segons Dionís (II, 66, 2) estava relacionada amb la puresa de les vestals, condició que les feia idònies per tal d’encarregar-se d’aquesta important feina. Sols amb el començament del nou any, a l’1 de març, el foc havia de ser extingit i posteriorment renovat. La vigilància del foc havia de ser constant i sempre havia de comptar amb la supervisió d’alguna vestal, ja fora de dia o de nit. Aquesta vigília perenne del foc era molt estricta, doncs la possible extinció comportava un sever càstig per a la vestal responsable, que era assotada amb vares pel pontífex maximus. Que fora aquesta la més important de totes les funcions de les vestals té relació amb l’ús del foc i la dificultat d’aconseguir-lo. Per a Dumézil (1974: 318 ss.), el foc continu és la llar de Roma i un dels garants de les seues arrels amb la Terra. Per açò, el foc de la llar estaria considerat com un element de molta importància dins de les creences religioses de la societat romana.

Deixant de costat la protecció del foc sagrat, les vestals havien d’ocupar-se d’una sèrie de tasques més “domèstiques”. En primer lloc, devien elaborar la mola salsa o casta mola, que com diu Fest (p. 124 L) es tractava d’una mescla de farro torrat i sal cuita, elements que s’utilitzaven per a escampar-los sobre les víctimes als sacrificis. La mescla s’entregava a les Lupercalia (13-15 de febrer), lesVestalia (9 de juny) i als idus  de setembre (el dia 13), degut a la seua importància als sacrificis. Les tres vestals de més edat havien d’elaborar el farro i elles mateixes el torraven, trituraven i molien. Després, ho guardaven fins el moment d’elaborar la mola. Com ens diu Fest (p. 152 L) també elaboraven la muries, quelcom semblant a una salmorra cuita que es mesclava amb aigua i s’usaven als sacrificis. A més, les vestals també s’ocupaven de recollir cada dia aigua de la font per a netejar el temple, doncs en ell no podia haver aigua ja que era enemiga del foc i per això es tractava d’un element molt controlat. L’aigua devia d’agafar-se de la font Egeria, que es trobava junt a la Porta Capena segons diu Plutarc (Num. XIII, 2) i les vestals la portaven utilitzant un atuell especial, evitant que l’aigua entrés en contacte amb la terra. 

Els objectes sagrats (sacra) que es guardaven al temple de Vesta també eren altra de les responsabilitats de les sacerdotesses. Aquests objectes eren gelosament custodiats per les vestals: eren el Palladium (una imatge de Palas que es pensava que havia sigut portada per Enees des de Troia) i els penates (deus relacionats amb la dispensa i que també hauria sigut Enees qui els hauria portat des de Lavínium i d’allí a Roma. Plini (Nat., Hist.,  XXVIII, 39) afirma que es guardaven en el penus Vestae un fascimus, un fal·lus. No ens pot resultar estranya la presència d’un fal·lus si tenim en compte que es considerava un amulet que allunyava el mal i garantia la prosperitat de l’Estat, a més de ser un símbol de fecunditat, detall a tindre en compte doncs l’esterilitat representava un perill per a la comunitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada