La pretura

La pretura va aparèixer sobre la meitat del s. IV a. C. En essència, els pretors eren els principals encarregats dels procediments judicials, i més endavant se lis va atorgar també  la tasca de governar les províncies romanes. Sobre el seu origen, escriu Roldán (1990: 30): “Originariamente, en la temprana República, el pretor parece que fue un tercer magistrado en rango a los cónsules que, tras la reforma constitucional del 367, fue subordinado a ellos con funciones específicamente jurisdiccionales. Especializado, pues, en la administración de justicia, el praetor urbanus conservó el imperium, pero de categoría inferior y, por tanto, subordinado a los cónsules”.

Des de la seua creació i fins a l’any 242 a. C., sols n’hi havia un pretor urbà, el qual devia estar sempre en Roma i no podia absentar-se més de deu dies; però a partir d’aquest any trobem l’elecció de dos pretors: el praetor urbanus o pretor urbà i el praetor peregrinus o pretor extraurbà. El nombre de pretors s’anà augmentant progressivament en el temps: l’any 227 a. C. s’elegiren dos nous pretors per a Sardenya, Còrsega i Sicília; el 197 a. C., s’elegiren dos més per a governar les províncies d’Hispania Citerior i Hispania Ulterior, augmentant el nombre total de pretors a sis. Un segles després, el nombre de pretors continuaria augmentant, fins arribar a la xifra de deu al s. I a. C, vuit en època Sul·la i deu amb Juli Cèsar.

Era tal la importància dels pretors que pel que fa a les magistratures ordinàries sols estaven per damunt d’ells els cònsols. Per això, si un dels cònsols s’absentava de Roma, era substituït temporalment pel pretor, normalment el praetor urbanus. Tanmateix, en cas de necessitat militar, el Senat podia encarregar al pretor el comandament militar, doncs posseïen imperium, en aquest cas, normalment, al praetor peregrinus. Un cop finalitzada la seua tasca judicial amb la conclusió del seu mandat, els pretors eren enviats a una de les províncies amb la tasca de governar-la, ara amb el càrrec de propretors o propraetores.

Entre les principals tasques dels pretors, trobem:

-El pretor urbà rebia la feina de dirimir els conflictes entre els ciutadans; mentre que l’extraurbà era l’encarregat d’establir justícia entre els estrangers o entre un ciutadà i un estranger.

-En les causes civils convocaven a les parts implicades en el procés. També nomenaven als jutges de la causa i lis donaven instruccions o fórmules.

-En les causes penals presidien les comissions judicials.

-Tenien el dret a convocar als comicis (ius agendi cum populo) i a presidir-los per a l’elecció dels magistrats menors.

-També tenien el dret a convocar el Senat (ius agendi cum patribus), tot i que no solien aplicar aquesta competència si els cònsols estaven en Roma.

-Els pretors, tant l’urbà com l’extraurbà, publicaven l’edictum praetorum, un edicte en el qual establien les principals normes de dret que es seguirien en els procediments judicials, que van esdevenir, amb el temps, en una de les principals fonts del dreta romà.


Bibliografia

-KOVALIOV, S. I., Historia de Roma (edició revisada i ampliada per Domingo Plácido), Akal, Madrid, 1989 (1ª ed. 1948).

-REQUENA JIMÉNEZ, M., "El marco institucional del estardo romano". F. J. Fernández Nieto (coord.), Historia Antigua de Grecia y Roma, Tirant lo Blanch, València, 2005, pp. 424-457.

-ROLDÁN, J. M., Instituciones políticas de la Republica Romana, Akal "Historia del Mundo Antiguo", Torrejón de Ardoz, 1990.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada