Vies romanes al País Valencià

Mapa de els vies romanes al País Valencià.
Font: Arasa i Rosselló (1995:98).
Les noves infraestructures viàries s'assenten sovint sobre antigues calçades romanes (les quals, tanmateix, s'assentaven sobre d'altres ibèriques o més antigues, pel que fa a les nostres terres), una "indocumentació" per part dels diferents governs que no fa més que destruir el valor patrimonial d'un dels principals eixos de poder de l'antic Imperi Romà: el seu eix viari, que al llarg de milers i milers de quilòmetres unia totes les parts de l'Imperi.

Les vies romanes eren creades, en essència, per a facilitar el moviment de les tropes i del correu, connectant punts claus i colònies romanes o llatines, permetent sempre l'aprovisionament als seus ciutadans. La forma de la via depenia de les necessitats militars, però normalment evitaven grans gradients i eren rutes a mitja altura (ni valls ni carenes). Existien, segons Sícul Flac (s. I d. C.), diferents tipus de vies: viae publicae, viae militare, actus i viae privatae. Els itineraris estaven relacionats amb el cursus publicus, un servei públic de transport organitzat per l'emperador August, amb l'establiment de xarxes d'estacions de posta per a canvi de cavalls (mutationes) cada 12-14 quilòmetres; a més de les mansiones o hospitia, situades cada 30-36 quilòmetres per al descans i manutenció dels funcionaris de l'administració. Aquestes diferents parades i les seues corresponents distàncies explicades als itineraris (itineraria adnota, sols escrits; i els itineraria picta, de forma cartogràfics, semblants als actuals mapes de carreteres) han estat imprescindibles per a la reconstrucció de l'antiga xarxa viària romana -a més de pels actuals estudis arqueològics i epigràfics-. Els Vasos de Vicarello, l'Itinerari d'Antoní i l'Anònim de Ravenna han estat tres documents imprescindibles, els quals estableixen per al nostre territori un total de vint-i-cinc postes (oficials i privades), de les quals s'han identificat sis.

Després de dos mil anys, doncs, els antics camins romans han estat perduts en la seua majoria, i sols en comptades ocasions s'ha intentat promoure cultural i turísticament alguns d'ells -sense oblidar la immensa tasca dels investigadors, que sí s'han preocupat d'esbossar i reconstruir l'antiga xarxa viària, no com a promoció turística (= benefici econòmic), sinó pel bé de la cultura-, malgrat que alguns dels que s'han promocionat com a romans no ho eren. Efectivament, segons la zona de la Península Ibèrica, la conservació de les seues antigues calçades ha estat millor o pitjor tractades per les respectives administracions. Així, pel que fa al País Valencià, destaquen tres eixos: la Via Augusta, la més important de totes i que travessava longitudinalment tot l'àmbit valencià; la via transversal Intilibis-Contrebia; i la via litoral Sucro-Ilici.

La Via Augusta és l'eix més important de la Península Ibèrica i el de major longitud, amb un total de 1.005 m. p. (1.488 km.), assentat sobre un camí més antic ja usat en temps republicà, que fou el projecte més emblemàtic -i estratègic- dut a terme per l'emperador August en Hispània. Al llarg del seu camí, des del Summus Pyrenaeus fins a Gades, trobem un dels conjunts de mil·liaris més importants d'Hispania (un mínim de noranta-sis mil·liaris, amb un total de vint-i-quatre a terres valencianes). El seu traçat, fet de ciutat en ciutat elegint sempre la comunicació més òptima i la que comportés menys despeses i elegint un traçat el més recte possible, enllaçava sempre les ciutats més importants. Com la resta de vies, aquesta tenia, a més de les esmentades raons estratègiques, d'altres militars i econòmiques, vinculades a factors naturals del relleu, culturals pel que fa al desenvolupament urbà de les zones que travessa i, especialment, a raons polítiques, per establir una xarxa de comunicació efectiva que devia esdevenir en el principal eix imperial al territori hispà. Es conserven molts trams del seu recorregut, destacant entre els seus trets més característics els llargs traçats rectilinis que no es devien per evitar accidents orogràfics o fluvials poc importants, amb la presència de trinxeres excavades en el terreny per a disminuir el desnivell. Aquesta via ha estat estudiada profundament per Morote Barberá, qui reedita el seu treball en 2002.

Altra via,esmentada a l'Anònim de Ravenna, era la que des de Trebia es dirigia per Iologum (única localitat citada però sense reducció segura; es deuria trobar en terres de Terol) fins a Lintibilin. El seu traçat coincideix, en la majoria dels seus trams, amb els de l'actual N-232. Aquesta via enllaçaria Contrebia (Botorrita) amb la Via Augusta a l'altura d'Intilibi (Traiguera?). Tan sols es conserven alguns trams de trinxera i roderes als termes municipals de Xert i Morella, així com d'altres tallats en la roca a Palanques.

Tenim constància d'altra via per l'Anònim de Ravenna, que començava i acabava en la Via Augusta, un camí litoral que anava des de Sucro (Albalat de la Ribera?), seguint pel Portum Sucrone (Cullera), Dianium (Dènia),  Allon (Vila Joiosa?), Lucentum (Tossal de Manises) fins a Ilici (l'Alcúdia). En alguns dels seus trams presenta un relleu abrupte, motiu pe qual s'ha pensat que devia seguir, quan fos necessari, un traçat inferior, com ara entre Dènia i Calp. No s'han trobat gaire restes, sent l'únic indici les restes d'un possible pont localitzat al riu Gorgos. Aquestes són les tres principals vies al nostre territori, tot i que existien d'altres xarxes de menor importància, cas de la via que unia Saguntum (Sagunt) amb Caesaraugusta (Saragossa), remuntant la vall del Palància i seguint un traçat semblant al de l'actual N-234. Altra via era la que des de Valentia es dirigia cap a Segobriga (Saelices), amb un traçat semblant al de la N-234. També es té constància d'altres vies locals, que unien dos determinades ciutats entre si, com la que unia Saguntum i Valentia amb Edeta (Llíria), que donava eixida a la mar a algunes ciutats inferiors, cas de Saetabis (Xàtiva), comunicant els diferents districtes dels territoris amb el nucli urbà.

Bibliografia
-ARASA, F.; ROSSELLÓ, V., Les vies romanes al territori valencià, València, Conselleria d'Obres Públiques, Urbanisme i Transports, 1995.

-ARASA I GIL, F.,"Les vies romanes al País Valencià". Serra d'Or, 571-572, 2007, pp. 13-16.

-MOROTE BARBERÁ, G., La via Augusta y otras calzadas en la Comunidad Valenciana. Vol. I (texto), Real Academia de Cultura Valenciana, València, 2002.

-MOROTE BARBERÁ, G., La via Augusta y otras calzadas en la Comunidad Valenciana. Vol. II (documentación gráfica), Real Academia de Cultura Valenciana, València, 2002.

-ROSSELLÓ I VERGER, V. Mª, "Les vies romanes al País Valencià. Il·lusions i certeses". Estudios de arqueología ibérica y romana: homenaje a Enrique Pla Ballester, 1992, pp. 619-638.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada