Una dona romana exemplar: la Laudatio Turiae

Fragments de la Laudatio Turiae. Font: VRoma Project, 2007 (http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Laudatio_turiae_2.jpg).
Continuant amb el tema de les proscripcions i les guerres civils iniciat al text de Dio Cassi, trobem la Laudatio Turiae (CIL VI 1527), una inscripció funerària (laudatio funebris) fragmentada trobada en Roma, datada de finals del segle I a. C., la qual recull els elogis d'un marit cap a la seua muller, de nom Turia o Curia, descrivint els principals esdeveniments de la seua vida, centrada, com hem vist, en les proscripcions dels triumvirs. L'home repassa la vida quotidiana del seu matrimoni i la seua dona, la qual, a diferència de Fulvia, aquesta sí que respon a la visió tradicional del que devia ser una dona romana. Malgrat que en moltes ocasions apareixen un poc exagerades les condicions d'algunes dones, com podria ser el cas de Turia, amb expressions tals com "la més excepcional, la més casta, el model suprem de les esposes", com va escriure Guillén (2009, 346), indiquen ben a les clares les virtuts que més apreciaven els romans en les dones.

Tot i que ens ha arribat molt fragmentada i no s'han conservat els noms ni de la difunta ni de l'espòs, fou anomenada Laudatio Turiae al segle XVIII, quan un erudit relacionà l'epitafi amb el relat del cònsol Quint Lucreci Vespil·ló i la seua muller Turia, la qual el va amagar en un fals sostre de la seua habitació durant el context de les proscripcions, com ens conta Valeri Màxim en Facta et Dicta Memorabilia (VI, 7, 2): "A Quint Lucreci, proscrit dels triumvirs, la seua muller Turia, no sense gran perill propi, el va mantindre sa i estalvi de la calamitat imminent, amagant-lo entre el sostre i la teulada del dormitori, sabent-ho tan sols una jove criada, i ho va fer amb tal fidelitat que, mentre els altres proscrits a dures penes fugien per terres estrangeres i hostils amb grans turments de cos i ànima, aquell es mantenia sa al seu dormitori i al pit de la seua esposa". Malgrat això, al segle XX es rebutjà aquesta teoria, tot i que s'accepta que Turia i el seu home van viure en aquesta època en una situació semblant.

Entre els principals esdeveniments de la seua vida, poc abans de casar-se els seus pares foren assassinats, possiblement durant la guerra civil entre Juli Cèsar i Pompeu. Ell insisteix en el valor de la seua amada, qui va actuar com s'espera d'una dona romana durant el temps que ell va estar fora de Roma lluitant (segurament al bàndol de Pompeu), demanant ella el càstig per als culpables sense descans. A més, tot i que el testament del pare de Turia deixava com a hereus a aquesta i al seu marit, volgué compartir-lo amb la seua germana menuda, també "virtuosíssima", però alguns familiars ambiciosos volgueren declarar-lo nul i demanaren ser nomenats tutors de Turia i administradors dels seus béns. Turia, sola, deu anar a judici per a defensar la voluntat del seu pare: "Cediren davant la teua fermesa i no prosseguiren la causa. Al fer això, tu sola acabares la defensa que assumires del deure cap al teu pare, de l'afecte cap a la teua germana i de la fidelitat cap a nosaltres".

Poc després d'acabar-se la guerra civil, amb l'assassinat de Juli Cèsar el poder de Roma va tornar-se a dividir entre els partidaris d'aquest, representat per Octavià, Marc Antoni i Lèpid, i els conspiradors assassins de Cèsar, representats per l'aristocràcia senatorial més conservadora. Aleshores, ben prompte, com hem vist al text de les proscripcions de Dio Cassi, els triumvirs es feren amb el poder de Roma, assassinant i confiscant als sospitosos (i als que els ajudaren) d'haver participat en la conjura contra Juli Cèsar. En conseqüència, el marit de Turia, possible combatent pompeià, podria haver estat acusat per algun enemic, sent el seu nom inclòs en la llista de proscrits. Aleshores seria quan Turia, dona fidel i obedient, organitzà tot allò necessari per a mantenir sa i estalvi al seu espòs, ocultant-lo exitosament fins que fou perdonat. Turia compleix perfectament el paper d'una dona perfecta: "Estranys són els matrimonis tan llargs, acabats per la mort, no trencats pel divorci: doncs ens ha ocorregut a nosaltres, que portem fins a 41 anys casats sense problemes". Un matrimoni que fou llarg i perfecte, lamentant el marit que ella morís abans sent-hi més jove que ell.

Malgrat la seua felicitat, ell lamenta la falta de fills. I torna a destacar bonament la seua virtut quan aquesta volgué que es divorciés per a poder tenir fills amb altra dona, proposició que ell rebutjà immediatament, doncs preferia viure amb ella sense fills que amb fills i sense ella: "Per què anava jo a tenir tant desig o necessitat de tenir fills fins el punt que per això faltaria a la fidelitat, canviaria lo cert pel dubtós? Però, per a què dir més? Cedint et quedares amb mi, doncs jo no podia cedir davant teu sense deshonor meu i la nostra infelicitat comú". Per això i per moltes altres coses que es mostren al llarg de l'epitafi, el seu marit es mostra notablement agraït per la seua vida, sentint dolor per l'enorme pèrdua que sent: "El dolor natural arranca les forces a la meua fermesa, m'afono en el dolor i m'oprimeix aquest dol i disgust, i no resisteixo a cap de les dues. Evocant les meues desgràcies i pensant en el futur m'afono, privat de tants i tals auxilis. Contemplant la teua glòria no veig que suporti això amb tanta fermesa que em lliure de la nostàlgia i l'aflicció". Ella fou molt intel·ligent i generosa amb el seu amat, li ho entregà tot, la seua confiança, la seua vida i tots els seus béns; i ell, molt agraït, continuà vivint per agrair-li-ho i pagar-li amb el mateix: amor, fidelitat i record: "La conclusió d'aquesta oració serà que tu ho mereixes tot però no tot anà bé per a donar-t'ho. Tinc com a llei les teues últimes voluntats. El que sigui capaç de fer de més, ho compliré. Espero que els teus déus Manes et permeten descansar i així et conserven".

Com explica Cantarella (1997, 159), per entendre les característiques del matrimoni romà d'aquesta època, hi ha que desprendre's "[...] de ideas anacrónicas como lo son, con referencia a aquella época, la idea de 'pareja' y la de 'amor' aplicado al matrimonio". Aleshores, per entendre el matrimoni romà "[...] hay que afrontar la visión del matrimonio como acuerdo-alianza entre dos familias, concluido por razones que podían ser económicas, sociales o políticas [...] y por el deber civico de organizar, en el marco de estos acuerdos, una ordenada y racional reproducción de les grupos familiares". És l'aliança familiar la que consolida l'Estat (Plu., Cato minor, 25). I les dones, com a bones ciutadanes, tenien que acceptar aquesta funció, com demostra la història de Turia, la qual arribà a proposar-li al seu espòs que l'abandonés per tenir fills amb altra dona. El model ideal romà del que devia ser una dona: el de "dona silenciosa" (Cantarella, 1997, 160).

El marit de Turia destaca en tot moment aquest virtuts de la seua muller, les de la dona que tot romà volia: "Les teues virtuts domèstiques: honestedat, docilitat, caràcter amable i alegre, dedicació als treballs de la llana, pietat sense superstició, recat en el vestir i senzillesa en l'endreç". Al principi de l'epitafi, amb la pèrdua de l'administració dels béns del seu pare, Turia es presenta amb una imatge desdoblada de les virtuts del retrat femení (actitud pròpia de Fulvia, exemple de dona pèrfida i intervencionista): "[...] valiente, decidida, arriesgada por un lado, interviniendo en los diversos aspectos de la vida pública, con un comportamiento impropio para su época; pues no podemos olvidar que ninguna participación fuera del ámbito del hogar era apropiada para las mujeres de la aristocracia, con excepción de algunos papeles en festividades religiosas" (Torres i Robles, 2002, 19), tot i que amb la solució dels problemes, Turia torna a la seua actitud pudorosa, a la integritat de les costums, la fidelitat, virtuts femenines per excel·lència.


Bibliografia
-CANTARELLA, E., La calamidad ambigua, Ediciones Clásicas, Madrid, 1991.

-CANTARELLA, E., Pasado próximo. mujeres romanas de Tácita a Sulpicia, Editorial Cátedra, Madrid, 1997.

-GUILLÉN, J.,  Urbs Roma IV. Vida y costumbres de los romanos. Constitución y desarrollo de la sociedad, Ediciones Sígueme, Salmanca, 2004.

-TORRES, J.; ROBLES, J. Mª, "Epitafio de una esposa ejemplar: la "laudatio Turiae". Historica et Philologica: in honorem, Universitat de Cantàbria, 2002, pp. 15-28.

Pàgines web

-Laudatio Turiae: el epitafio romano más celebre [en línea]. [Consulta: 17 de gener de 2015]. Disponible en: <http://aprendelatinonline.blogspot.com.es/2013/08/laudatio-turiae-el-epitafio-romano-mas.html>.

-Traducción de la Laudatio Turiae [en línea]. [Consulta: 17 de gener de 2015]. Disponible en: <https://sites.google.com/site/magisterhumanitatis/escritores-latinos/laudatio-turiae/traduccion-de-la-laudatio-turiae>.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada