Era la societat romana una societat oberta, amb capacitat de promoció social?

Pobres, artesans, camperols, lliberts i esclaus. Al llarg dels cinc capítols escollits de l'obra El hombre romano (Alianza Editorial, Madrid, 1991) hem pogut fer una breu aproximació a la societat romana i, especialment, als més desfavorits de la societat, aquells que tenien que vendre la seua força de treball a canvi d'un salari o, en els pitjors dels casos, com els esclaus, a canvi de la seua subsistència. Artesans, camperols, lliberts i esclaus, pobres en general la majoria d'ells, formaven cadascun d'ells una amalgama de grups socials diferenciats entre ells, però que en síntesi formaven des del punt de vist aristocràtic l'altra part de la societat, aquella jeràrquicament inferior de la qual es volien diferenciar: la plebs.

No existia un únic grup de pobres, doncs la pobresa estava estretament lligada a l'estatus social i per això mateix els ordres eqüestres i senatorial es van separar de les masses mitjançant l'exigència d'un nivell mínim de riquesa. El propi terme de "pobre" significava per als antics "qualsevol que no pertany a les ordres governants". Una diferència brutal que es veu clarament és l'enorme diferència d'ingressos entre rics i pobres. Els pobres solien recórrer a compartir habitacions petites amb tres o més persones per a poder pagar els alts lloguers de les ciutats, unes rentes que solien equivaldre fins i tot fins a tres o quatre vegades el salari d'un treballador modest. En sanitat i higiene, així com en el menjar, fins i tot amb l'esperança de vida i en la mort, la diferència entre pobres i rics en Roma fou molt marcada i exagerada. Tot i això, amb la professionalització de l'exèrcit i en temps Imperial, com apunta C. Witakker (1991, 327), el diferencial entre un soldat ras, un centurió veterà i un tribú senatorial era al voltant de 1:66:400. Això ens deixa una idea de la gran diferència de riquesa.

Si hi ha quelcom que les fonts antigues no amaguen d'aquesta plebs, és precisament allò fora de lo normal: per a Petroni, cap llibert tenia un major interès que aquell que va escollir -fictici o inspirat en fets reals- per a la realització del seu Satyricon, Trimalció, un llibert que gràcies al seu treball va obtindre una total independència, de la qual no gaudeixen tots els de la seua condició, i va acabar fent-se immensament ric. Altre cas que tracta J. Andreau (1991, 207) és el de Clesip, un llibert bataner que va acabar casant-se amb la rica Gegania, convertint-se en el seu hereu i obtenint, com ens ha arribat gràcies a una inscripció, diversos càrrecs com el de magister Capitolinorum, magister Lupercorum i viator tribunicius; un indubtable cas d'ascensió social, que ens indica que fins i tot un esclau o llibert, gràcies a una bona relació amb el seu amo o ama, podia ascendir socialment i més enllà d'obtenir la ciutadania romana, podia fer-se ric i poderós. Sobre l'esclau, cal apuntar que dins del mateix grup hi havia prou diferències socials: no era la mateixa la tasca de l'esclau rural, subjecte a un esforç físic molt superior i pesat que l'esclau de la ciutat o de la domus (Y. Thebert, 1991, 166-167). No obstant, cal destacar que la majoria d'esclaus i lliberts no tingueren tanta sort; així, molts textos llatins, des de finals de la República fins a l'Alt Imperi, assimilen el llibert al pobre. 


Al segle II a. C. es van produir canvis fonamentals en les condicions de la classe camperola. Es relacionen amb les grans transformacions que es va sofrir en Itàlia durant el període de les grans conquestes de Roma al llarg del Mediterrani. La crisis de la petita propietat camperola i l'eclosió d'una gran i mitjana propietat agrària, fonamentada en el treball dels esclaus, són les manifestacions més expressives d'aquestes transformacions. Els camperols, doncs, abandonaren en massa les seues terres, venent-les generalment als rics latifundistes (problemes de deutes, principalment, i també l'alta competitivitat de la gran propietat agrària (vinyes i olivars, que donaven més beneficis però eren més cars i inaccessibles als petits camperols), o bé l'afluència de cereals a baix preu des de les províncies), i es traslladaven a les ciutats o treballaven com a assalariats per als segons. Un dels factors principals fou els apetits consumistes en els que entraran en contacte en altres cultures, com l'hel·lena, provocaran que aquests no pogueren acontentar-se, en el seu retorn, amb la petita propietat camperola, basada en l'economia de subsistència. Un canvi fonamental al camp es dona entre el segle II i I a. C. amb la transformació total del sistema de reclutament de l'exèrcit: en lloc de l'exèrcit de lleva, reclutat principalment entre els camperols, es va formar un exèrcit professional, del que podien entrar a formar part les persones que no posseïen cens patrimonial i, amb molta freqüència, ni tan sols tenia mitjans materials per a viure. 

Així, el petit i mitja camperol anaren abandonant progressivament la vida del camp per a viure del que Kolendo anomena "la professió del ciutadà romà" (1991, 241), amb la que podien obtindre uns beneficis econòmics sense la necessitat de treballar la terra (venta de vot durant les eleccions, venta dels cereals a baix preu i la distribució gratuïta, més tard, dels cereals entre els ciutadans romans, per exemple). Així, trobem l'opinió de l'època perfectament resumida en aquests dos textos: Sal·lusti (Conivrat. Cat. 37, 6): "Los jóvenes que antes habían tolerado la pobreza sosteniéndose con el trabajo de sus manos en el campo, animados por los repartos públicos y privados, preferían el ocio en la ciudad a un trabajo ingrato"; i Varró (Rer. Rust. 11, 4), explicant per què els camperols abandonaven els camps i emigraven a la ciutat, va escriure: "Han abandonado hoz y arado y prefieren servirse de sus manos para aplaudir en el teatro o en el circo, antes que para segar o vendimiar".

I que podem dir dels artesans? Les opinions dels intel·lectuals de l'època solien prohibir a l'home de bé, com a norma general, qualsevol activitat artesanal o manufacturera. Així, l'artesà, el tècnic o l'artista quedava relegat a la categoria de sub-home (J. P. Morel, 1991, 259), a la de ciutadà de segona classe -en els millors dels casos- i, en general, a tot aquell que venia el seu treball per un salari (tasques com la del camperol i les artesanies, i de tota condició social, com lliberts, ingenus i esclaus). Com a normal general, tanmateix com els anteriors, aquests treballadors sols apareixien en les fonts quan un individu s'havia fet immensament ric gràcies al seu ofici, o també quan un alt personatge buscava la companyia -mal vista- d'un artesà, o bé quan aquests, pobres o rics, estaven relacionats amb alguna nova llei o innovació tècnica. Tot i això, trobem altres fonts: textos, inscripcions i productes que ens han llegat. Així doncs, com indica Morel (1991, 260), segons assistim a una o altra font, se'ns mostrarà com un ser servil i sense modals, o bé com un mestre especialista, una persona notable en la seua ciutat. 

Podia, doncs, un artesà o un camperol, pobre, esclau o llibert, ascendir socialment? Sí, sens cap dubte, com ens transmeten els dos tipus de fonts comentats; ara bé, era molt difícil que es donés aquesta situació, fet pel qual molts s'han aventurat en afirmar que la societat romana era una societat jeràrquicament estratificada i sense a penes opcions de promoció, d'ascens social. Tradicionalment Roma no ha estat una societat oberta, sinó més bé una societat controlada per uns pocs que impedien progressar socialment als inferiors. Era possible? Com hem dit, sí; es solia donar? No, no solien donar-se aquests casos de promoció social d'una persona de classe baixa, lliberta o esclava. Cal dir, en aquest punt, que la dificultat d'ascens es complicava en el cas de les dones, les quals encara ho tenien més difícils que els homes. 

Hi havien petits artesans, la majoria; però també hi havien uns empresaris i magnats de l'artesania, la "burgesia industrial". Tot sembla indicar l'existència d'aquesta última, la d'un "burgés industrial" que obté allò essencial dels seus beneficis no de l'agricultura o de l'especulació, sinó de l'artesania o de la manufactura. així doncs, es coneixen casos de rics que confessen ser artesans, i fins i tot alguns d'ells han escalat els esglaons de la societat. Els seus monuments, les seues inscripcions i altres indicis els qualifiquen com a notables, com a interlocutors reconeguts per la seua ciutat o per l'Estat (J. P. Morel, 1991, 265). Més rics si cap són els grans capitans d'indústria, coneguts per les petjades que ens han llegat per la seua activitat i pels testimonis de les fonts i per l'opinió pública de l'època. Per tant, aquells millors coneguts són precisament els que han escalat la piràmide social, i a través de la tasca artesana s'han fet rics i poderosos.

Bibliografia

-ANDREAU, J., "El liberto". A. Giardina (ed.), El hombre romano, Alianza Editorial, Madrid, pp. 201-226.

-KOLENDO, J., "El campesino". A. Giardina (ed.), El hombre romano, Alianza Editorial, Madrid, 1991, pp. 227-256.

-MOREL, J. P., "El artesano". A Giardina (ed.), El hombre romano, Alianza Editorial, Madrid, pp. 257-288.

-THEBERT, Y., "El esclavo". A. Giardina (ed.), El hombre romano, Alianza Editorial, Madrid, 1991, pp. 161-200.

-WITAKKER, C., "El pobre". A. Giardina (ed.), El hombre romano, Alianza Editorial, Madrid, pp. 319-350.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada