El Senat

Era el més alt òrgan administratiu de la República, i a ell li corresponia el suprem control sobre tota la vida de l'Estat. En temps de la monarquia, els senadors eren elegits pel propi rei, competència que després adquiriran els cònsols; i amb la llei d'Ovini (últim quart del segle IV a. C.), seria competència dels censors el nomenament d'aquests: "[...] que els censors elegeixin baix jurament per al Senat als millors magistrats de totes les categories" (Fest, 246). Aleshores, els censors revisaven cada cinc anys les llistes de senadors i tenien la facultat d'eliminar i d'inscriure nous senadors (lectio senatus). El nombre de senadors era -normalment- de 300.

Els senadors es dividien en dues categories (la pertinència a cadascuna d'aquestes categories s'elegia verificant-se per votació o per interrogació): 1) els senadors curuls, é a dir, els ex-magistrats que havien ocupat un càrrec curul: ex-dictadors, cònsols, pretors i edils curuls; 2) els demés: ex-edils plebeus, tribuns de la plebs, qüestors i també senadors que no havien ocupat cap magistratura. El primer de la llista era conegut com a princeps senatus. El Senat podia ser convocat i presidit per tots els magistrats extraordinaris, com els dictadors, o pels ordinaris, com els cònsols, els pretors, i més tard també els tribuns de la plebs.

En un principi podien entrar a formar part del Senat sols els caps de les famílies patrícies (patres). Però molt prompte, molt probablement ja en els inicis de la República, començaren a formar part també els plebeus. A mesura que aquests anaven conquerint les magistratures, el seu nombre en el Senat anava augmentant. En conseqüència, al segle III a. C. pràcticament la totalitat del Senat pertanyia a la nova noblesa (nobilitas), afavorint la integritat i l'absència de desacords interns, i garantint el recolzament de les famílies més influents. Entre el Senat i els magistrats existia certa col·laboració, doncs els magistrats acabaven en el Senat, i els nous funcionaris eren elegits entre els mateixos senadors. De la mateixa forma, als magistrats no els convenia lluitar contra els senadors, doncs els primers canviaven cada any i el segon a penes sofria variacions importants.

Entre les principals competències del Senat, destaquen:

1- Abans de l'any 339 a. C. li corresponia el dret de confirmar les decisions preses per les Assemblees populars, que arran d'aquest any es va reduir a l'aprovació preventiva dels projectes de llei que es devien presentar als comicis.

2- En cas de perill interior o exterior, el Senat declarava la situació d'emergència, generalment amb el nomenament d'un dictador. A partir del segle II a. C., el Senat va conferir en comptades ocasions als cònsols poders extraordinaris similars als del dictador, cas d'elegir tan sols un cònsol (sine collega), mesura que sols fou adoptada durant el segle I a. C.

3- Direcció dels assumptes militars: establia  l'època de reclutament, el nombre de soldats a reclutar i la constitució dels contingents (ciutadans, aliats, etc.); decidia sobre la dissolució de l'exèrcit i controlava la subdivisió de la unitat entre els caps militars; fixava els pressupost de cada cos; concedia triomfs i altres honors als caps victoriosos.

4- En mans del Senat es concentrava tota la política exterior, que tot i que el dret a declarar la guerra, concloure la pau i els tractats d'aliança pertanyien al poble reunit, el Senat s'ocupava dels treballs preparatoris: enviant i rebent ambaixades, actes diplomàtics.

5- Controlava les finances i els béns de l'Estat: redactava el balanç (normalment cada cinc anys), la quantitat i caràcter dels impostos, direcció de l'encunyació de moneda, etc.

6- Supervisava la vigilància del culte, establia les festes, reglamentava els sacrificis propiciatoris i purificadors, controlava els cultes estrangers (podent prohibir-los) i, fins i tot, podia interpretar els signes dels déus (auspicios).

7- Fins a l'època dels Grac, els membres de totes les comissions judicials eren elegits pel Senat. Des d'ençà, passà a mans dels cavallers (mercaders rics i usurers).

8- En cas de que els aspirants a cònsol no hagueren arribat a Roma per accedir al poder o per a les eleccions, si aquest càrrec estava vacant mentre arribés, el Senat podia declarar l'interregne (interregnum), terme conservat d'època monàrquica. Durant aquest breu període, un dels senadors era nomenat interrex romanent en el seu càrrec durant cinc dies, després dels quals es nomenava altra senador que el succeïa; així fins que els comicis centuriats no haguessin elegit als nous cònsols.  


Bibliografia
-FERNÁNDEZ NIETO, F. J. (coord.), Historia Antigua de Grecia y Roma, Tirant lo Blanch, València, 2005.

-KOVALIOV, S. I., Historia de Roma (edició revisada i ampliada per Domingo Plácido), Akal, Madrid, 1989 [1948].

-ROLDÁN, J. M., Instituciones políticas de la República romana, Akal "Historia del Mundo Antiguo", Torrejón de Ardoz, 1990.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada