Roma i Cartago. La creació de l’Estat central romà occidental

Mapa aproximat de la República romana l'any 146 a. C. amb la caiguda de Cartago
La guerra, la política i diplomàcia i la ciutadania representen un conjunt important per a entendre l’evolució imperialista de Roma al món antic. L’expansió militar de Roma és un dels factors de transformació de les estructures republicanes (societat, economia, etc.) que conduiran a un Estat d’uns 10 km2 a expandir-se per tot el Mediterrani antic, convertint-se en l’Estat central de més de mig món. Amb aquesta expansió, Roma desplegà una hàbil política de dominació dels territoris que va conquerint, establint el model implantat a la Península Itàlica al llarg d’aquest bast Imperi, estenent no sols el control polític i militar a les noves zones incorporades, sinó expandint-ne la seua cultura, la seua llengua i el seu model de vida tant en Occident com en Orient, sent les bases del sorgiment d’una nova època i l’establiment d’un llegat cultural que encara és notable als nostres dies. Així, en aquesta expansió, l’exèrcit, la política exterior desplegada i el dret a la ciutadania seran els principals agents organitzadors de les noves províncies, sense oblidar la diplomàcia, construïda entorn a un ideal de submissió al poder i l’autoritat romana.

Roma, Estat central hegemònic d’Occident amb la caiguda de Cartago
L’imperialisme romà té que ser vist en el marc d’una teoria general de les relacions internacionals, com a resultat de la inestabilitat objectiva de les relacions de poder.  Fou una coincidència dels factors el que explica que fos Roma precisament la potència que dominés al món, des de la posició central d’Itàlia en el Mediterrani a la seua capacitat d’assimilació d’anar derrotant als diversos enemics. Així doncs, podem considerar que fou un procés el qual no hi ha que veure com un mecanisme irreversible i predestinat (Marco, 1990, 12).

Cartago, com a gran centre comercial redistribuïdor de diferents productes en el Mediterrani, era un dels principals centres comercials del món conegut. L’ampliació del seu circuit comercial no va ser sinó la conseqüència determinada per fets tals com la carència de determinades matèries primes en el territori africà, la decadència dels ports de comerç fenicis del Cercle de l’Estret, el creixement econòmic i polític de la seua aristocràcia dirigent que obtenia del comerç administratiu los elements de control polític de cara als seus ciutadans. A diferència de l’interès romà en la Península Ibèrica, on la seua dominació es traduirà en un control sistemàtic dels assentaments locals, els centres incorporats dintre del sistema comercial púnic van ser sotmesos a un control indirecte que no solia implicar la utilització de mesures de força i que es fonamentava en la delimitació de les relacions econòmiques externes de les poblacions autòctones segons els interessos propis de Cartago, mitjançant un entramat diplomàtic amb altres estats. Així doncs, les relacions d’intercanvi es caracteritzaven per les condicions d’estabilitat i garanties de seguretat, necessàries al comerç administratiu i no per una política de competències i enfrontaments (Wagner, 1984, 220).

“Por ‘imperialismo romano’ se entiende el deseo desmedido de los ciudadanos de Roma o, mejor dicho, de la clase dirigente romana por extender su dominio y por controlar de alguna forma el universo conocido, el orbis terrarum” (Hinojo Andrés, 2003, 3). Cal destacar, abans de continuar, que el terme “imperialisme romà” no va existir en l’antiguitat: es tracta d’un terme propi dels segles XIX i XX (Montoro Ballesteros, 1992, 265). Tot i això, per al domini romà, va ser necessari un programa propagandístic, iniciat ja en el segle III a. C., especialment quan van tindre que conquerir Grècia, territori culturalment parlant superior, uns grecs els quals entenien com una “guerra justa” aquella que era per a defendre el propi territori, “autodefensa”, o en defecte per fidelitat cap als aliats. Roma, aleshores, sempre va intentar no parèixer l’agressor, sinó que donaven a entendre que anaven a la guerra forçats i en contra de la seua voluntat, en defensa dels seus aliats (Hinojo Andrés, 2003, 6) (exemples: pretext de la Primera Guerra Púnica, en defensa suposadament dels mamertins; o en la Segona, amb la defensa de Sagunt).

La progressiva extensió del domini romà es va dur a terme amb la conquesta dels territoris (la guerra) o per les aliances amb les noves terres conquerides (la diplomàcia). Així, Roma, amb grans dosis de realisme i sobre tot de sentit pragmàtic, desplega una hàbil i segura política d’expansió i dominació dels territoris que va conquerint. Com que les tècniques d’annexió de nous territoris eren diferents segons els casos, també van ser diferents les organitzacions de les noves zones integrades sota el domini de Roma. La diferent forma d’organització repercutia fonamentalment en el grau d’autogovern, en els tributs i en la condició dels seus habitants de cara  a la ciutadania (Millar, 1966).

El territori de Cartago fou convertit en la nova província romana d’Àfrica, amb la seua frontera delimitada per la fossa Scipionis. A les ciutats fenícies que recolzaren la causa cartaginesa se lis va garantir la llibertat i un augment de les seues terres, lo qual va afavorir especialment a Útica. La destrucció de Cartago no va suposar la fi de la civilització púnica al Nord d’Àfrica, doncs la seua cultura, la llengua i la religió, van persistir en les ciutats costeres i fins i tot feren progressos en l’interior. L’Estat romà, que amb la victòria va cedir les biblioteques púniques als caps númides (Marco, 1990, 34), no es va proposar mai una política de substitució cultural, doncs la majoria de les altres ciutats, des d’Útica Leptis Magna, havien recolzat a Roma en la guerra.

Roma s’expandí al llarg de la seua història per tot el Mediterrani. Va saber imposar la seua hegemonia per sobre dels altres Estats de l’antiga mediterrània, gràcies a un exèrcit fort, exemple d’una societat en guerra contínua, i a una política diplomàtica dissenyada amb cura, marcada per la construcció d’una imatge entre el poder i l’autoritat, entre la força i el pacifisme. Aquesta expansió imperial, unida a una política diplomàtica provocà un d’aquests canvis: la concessió de la ciutadania als habitants de les noves terres conquerides.

          La crisi entre romans i cartaginesos es basa essencialment en el problema del poder, el qual defineix la realitat en la que es situen els actors de la política exterior. La lluita per l’hegemonia determina els esdeveniments que ocorren a escala internacional (cas de la pugna per Hispania en el context de la Segona Guerra Púnica), formant sistemes i tipus de relacions entre els actors principals i secundaris. És a dir, s’imposarà una voluntat –Cartago o Roma- qui domini hegemònicament un escenari o sistema polític, tal com podem veure en aquest cas, assentant les bases Roma per a l’inici d’un procés de romanització en el Mediterrani Occidental (Castro, 2013, 40). Amb la derrota definitiva de Cartago, la situació de conflicte de poder entre les dos principals potencies d’Occident s’acabarà definitivament, establint-se entre tots dos Estats una nova situació: Cartago es convertirà en la perifèria nord-africana de Roma, parcialment distribuïda entre Roma i els regnes nord-africans aliats de Roma. Estem davant l’establiment de l’hegemonia occidental de Roma, i la creació del centre-perifèria entre Roma i Cartago.

La cultura i la llengua d’un poble com a vincle unificador: el llatí
Per a tractat aquest tema, començaré citant el fragment de Guillén (2000, 39), imprescindible per a la perfecta transcendència de l’apartat:

“Esta latinidad como sobreespíritu y sobrecarácter común de los pueblos que vivifica, sabe respetar y respetó siempre el carácter peculiar de cada pueblo. Los iberos conservamos nuestro carácter altivo y guerrero en medio de la civilización de los romanos; los galos no apaciguaron en modo alguno su espíritu levantisco e inquieto, ni bajo el peso de las legiones y del poder de César. El espíritu latino se supo acomodar a cada pueblo y, respetando las tradiciones, la religión y aun la lengua de los vencidos, supo infiltrarles su modo de ser. Este modo de ser, acomodado a todos los pueblos que integraban el imperio, forma lo que llamamos la latinidad, que lo mismo que ayer tuvo que oponerse a la fuerza demoledora de los bárbaros del norte, hoy está conteniendo dentro de sus madrigueras esteparias al bárbaro del este. Sin el espíritu de la latinidad, el mundo estaría hoy ya perdido. Y el latín, no lo olvidemos nunca, es el mejor lazo de unión entre toda la latinidad”.

Així, amb l’expansió del poder de Roma per les diverses regions dominades, convertides totes elles en províncies, la civilització i la llengua llatina es va uniformitzar: en tota l’extensió de l’Imperi es trobaven els mateixos tipus epigràfics, els mateixos objectes, les mateixes vies, la mateixa disposició de les ciutats, etc.. Les diferències observades s’expliquen pel divers temps de la romanització i pels diversos recursos que presenta cada província. La llengua també fou uniforme, almenys en els seus principis.

Per què no es va conservar el llatí en totes les províncies de l’Imperi? Segurament, perquè la romanitat no va penetrar tan profundament que pogués resistir les invasions dels bàrbars. Així va succeïr, per exemple, en un territori tan llunyà com Britannia.
“Un latino no se siente extranjero en ninguna parte de la tierra; puede ir por todo el mundo civilizado seguro de que en cualquier lugar encontrará sacerdotes y otras personas cultas que la entiendan y le hablen en aquel idioma de los rústicos latinos que, o bien en su forma clásica o bien en su forma evolucionada o actual, está llenando los ámbitos de la tierra” (Guillén, 2000, 56-57)

L’hegemonia romana s’estén pel territori conegut: Creació de l’Estat central
El debat de la naturalesa expansionista de la República de Roma no està exempt de polèmica. Alguns autors han afirmat el caràcter defensiu i preventiu de les accions militars romanes per protegir els seus interessos i els dels seus aliats (Champion, 2007, 266), mentre que altres n'han destacat una política altament agressiva contra els estats veïns, com defensa un dels llibres més influents en aquesta temàtica: War and Imperialism, de William Harris (1979), del que J.A. North n'ha simplificat els principals fonaments argumentals: que la societat romana abocava  totes les classes a una vida de guerra constant; que la majoria de romans van fer molts diners amb les guerres que l'expansió estava assumida públicament com un objectiu; i que darrere les seues accions acostumava a haver-hi una intenció agressiva, tot i que s'amagués en formalismes (North, 1981, 8).

És evident que l'anomenat ethos bèl·lic en la societat romana i la seua arrelada militarització té un paper fonamental, amb un esforç bèl·lic altíssim,  tot i que probablement, el factor diferencial de Roma respecte altres estats igualment militaritzats fou el seu ingeni militar i l'aprofundiment i millora de les tècniques indirectament heretades dels grecs. També és interessant parlar sobre el factor econòmic, inherent en menor o major mesura, en tot tipus de guerra. Com s'ha comentat, el nombre d'esclaus va augmentar clarament en el darrer període republicà, coincidint amb l'expansió romana, portant un gran nombre de mà d'obra barata a mans de les classes dirigents de Roma. A més a més, es generava un altre tipus de conflicte social que afectava els mateixos ciutadans romans. Donat que Roma feia la guerra cada vegada més lluny de casa, a mesura que les seues conquestes progressaven, els soldats, camperols propietaris, passaven més temps fora de casa i les seues famílies patien un endeutament creixent, fins al punt de perdre-ho tot. Fet que aprofitaven les elits per apoderar-se de noves terres, donat que en tenir càrrecs militars de responsabilitat, s'enduien la major part del botí (Hopkins, 1981, pp. 42-44). Amb tot, es generà un latifundisme en alça, dominat per les classes dirigents que veien en la guerra una doble manera d'augmentar la seua riquesa.

Tanmateix, no es pot portar a l'extrem aquesta visió agressiva i cobdiciosa del Senat com a única, ja que si bé és cert que bona part de les elits estava interessada en el profit econòmic obtingut de la guerra, els romans van demostrar tenir una política exterior i una estratègia diplomàtica intel·ligent, estudiant els seus rivals i actuant en els moments oportuns i de la forma adequada. En aquest sentit, i sense voler universalitzar tots els conflictes de Roma, el Senat actuava moltes vegades com a conseqüència d'un desequilibri en el sistema internacional i aprofitant un eventual buit de poder fruit de la confusió creada. Roma també respon a aquests successos, primer amb una missió diplomàtica exigint protecció per als seus aliats locals i tot plegat acabarà amb un seguit de victòries militars romanes. Les ciutats gregues apel·laran a la intervenció del Senat per mantenir l'ordre en aquest buit de poder que han deixat els Ptolomeus. És el que s’ha anomenat guerra preventiva (Vacanti, 2008-2009, pp. 163-164), en aquest cas per evitar l'augment de la influència d'Antíoc III a Grècia, mitjançant un casus belli justificable. Des d'una visió pericèntrica, se’n destaca aquesta voluntat de les polis d'invitar a la República per posar ordre, una invitació al domini tot i que no per la via de l'annexió (Champion, 2007, 268). Conscient de la dificultat de control directe sobre les províncies, la República establirà protectorats i relacions d'amistat per assegurar-se'n la influència.

Un altre debat és en quin moment podem parlar d’imperi romà, en un sentit conceptual del terme. Segons Doyle (1986, 45), un imperi és “[...] a relationship, formal or informal, in which one state controls the effective sovereignty fo another political society. It can be achieved by force, by political collaboration, by economic, social or cultural dependence. Imperialism is simply process or policy of establishing or maintaining an empire”. Tenint en compte que Eickstein (2006, 2) parla d’un sistema unipolar a Orient durant el segle II a. C., malgrat que l’administració romana no estigués encara desplegada, podríem afirmar que la República havia establert un veritable sistema imperial, on ningú fos capaç de discutir el seu lideratge.

El xoc entre les institucions polítiques tradicionals amb les conjuntures socials feien impossible la gestió d'un territori tan enorme. Calia un replantejament de les estructures i la forma de govern que gairebé havien esdevingut anacròniques. Dels Gracs a August passaren 100 anys de constants disputes entre la facció conservadora i la facció que reclamava l'adaptació als nous temps. Roma, finalment, es convertirà formalment en un imperi, malgrat que ja feia temps que ho havia esdevingut.

Bibliografia
-CASTRO HERNÁNDEZ, P., “La crisis entre Roma y Cartago: Una revisión a las causas de la Segunda Guerra Púnica y el conflicto por el Mediterráneo Occidental”. Cuadernos de Marte, 4, 2013, pp. 9-45.

-CHAMPION, C., “Empire by Invitation: Greek Political Strategies and Roman Imperial Interventions in the Second Century B.C.E.”, Transactions of the American Philological Association, Vol. 137, 2, 2007. pp. 255-275.

-DOMÍNGUEZ MONEDERO, A. J., “Sagunto, el emporion de Arse, punto de fricción entre las políticas de Roma y Cartago en la península ibérica”. Cuadernos de prehistoria y arqueología, 37-38, 2011-2012, pp. 395-418.

-DOYLE, M. W. Empires, Ithaca: Cornell University Press, Ithaca, 1986.

-ECKSTEIN, A. M., Mediterranean Anarchy, Interstate War, and the Rise of Rome, University of California Press, California, 2006.

-FERNÁNDEZ UBIÑA, J., “El Imperio Romano como sistema de dominación”. Polis: revista de ideas y formas políticas de la Antigüedad Clásica, 18, 2006, pp. 75-114.
-GUILLÉN, J., Urbs Roma IV. Constitución y desarrollo de la sociedad, Ediciones Sígueme, Salamanca, 2000.

-HINOJO ANDRÉS, G., “El discurso del imperialism romano. Hoy como ayer”. Jueces para la democracia, 48, 2003, pp. 3-8.

-HOPKINS, K., Conquistadores y Esclavos, Ariel, Barcelona, 1981, pp. 40-52.

-MILLAR, F., “El Imperio Romano y los pueblos limítrofes”. El mundo mediterráneo en la Edat Antigua, IV, Siglo XXI Editores S.A., Madrid, 1966.

-MONTORO BALLESTEROS, M. A., “Notas sobre el imperialismo romano”. Persona y derecho: Revista de fundamentación de las instituciones Jurídicas y de Derechos Humanos, 26, 1992, pp. 265-277.

-NORTH, J. A., “The development of Roman Imperialism”, The Journal of Roman Studies, Vol. 71, 1981, pp. 1-9.

-RUIZ-BRAVO, C., “II Guerra Púnica entre Cartago y Roma”. Aljaranda: revista de estudios tarifeño, 66, 2007, pp. 2-8.

-VACANTI, C., Andare oltre Giano: la terza fronte della diplomazia romana in Grecia e Oriente (II sec. A. C.), Hormos, Ricerche di Storia Atica 1 n. s. 2008-2009, pp. 212-219.


-WAGNER, C., “El comercio púnico en el Mediterráneo a la luz de una nueva interpretación de los tratados entre Roma i Cartago”. Memorias de Historia Antigua, 6, 1984, pp. 211-224.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada