La cavalleria cuirassada sàrmata i l'origen dels cataphracti de l'exèrcit romà

Il·lustració d'Angus McBride (1986)
Introducció
Tant sàrmates com alans es caracteritzaren en les estepes eurasiàtiques per l'ús reiterat de conglomerats de cavalleria lleugera, predominada per arquers. Aquests arquers a cavall es formaven d'entre les classes menys acabalades, així com clients, de l'alta noblesa i dels líders de les tribus o pobles sàrmates. Combinaven l'ús de l'arc amb el d'una espassa o, més freqüentment, el d'un punyal. Defensivament no anaven molt equipats, component-se de gorres i caftans de cuir. No obstant, la cavalleria pesada també presentava batalla amb arcs, amb un estil no molt diferent al de la cavalleria lleugera, amb una gran flexibilitat tàctica.

El principal canvi en aquesta ordre es dóna amb la introducció del contus, una innovació en l'armamentística estepària que conferí a sàrmates i alans l'opció de combinar la cavalleria lleugera d'arquers amb una cavalleria fort de xoc, equipada amb el contus, recolzats per un grup de genets cuirassats, els quals en poques càrregues acabaven amb qualsevol defensa de la infanteria i de la cavalleria enemiga; logísticament pitjors preparats i, fins i tot, amb altra de les millors línies de cavalleria pesada, com fou la poderosíssima cavalleria pesada parta, als quals la sàrmata, amb major maniobrabilitat i flexibilitat, va derrotar.

La cavalleria sàrmata pesada (cataphractii) i la seua relació amb Roma
Els romans conegueren la cavalleria pesada sàrmata l'any 92 a. C., quan una legió al complet caigué baix les inapel·lables càrregues dels sàrmates iàcigues. Altres episodi, més conegut pel famós monument de la columna Trajana, foren les batalles entre la infanteria dàcia i bastarna dels romans contra la cavalleria sàrmata, durant el context de les guerres dàcies en temps de l'emperador hispà Trajà. La part forta de la legió romana havia estat tradicionalment la seua infanteria, impenetrable quan les seues línies es tancaven davant l'enemic, desplegant una perfecta logística fruit de diversos segles d'ensinistrament. Però, davant d'una formació catafracta més flexible i amb major maniobrabilitat que la parta, la infanteria romana es va veure superada fàcilment en més d'un ocasió amb les terribles càrregues dels genets sàrmates.

Organització, càrrega, retirada, reorganització i novament atac. Amb aquesta flexibilitat, en espais oberts la cavalleria sàrmata era la més indicada per a penetrar en la formació d'infants més poderosa de l'època, la romana. Tot i la derrota sàrmata en les guerres dàcies, l'emperador Trajà adoptà una nova unitat de cavalleria pesada cuirassada dintre de la legió romana, no inspirada com alguns creien en la cavalleria parta, sinó en els eficaços models catafractes sàrmates i alans, posteriorment modificats amb innovacions portades a terme pels perses sassànides, introduïdes també en l'exèrcit romà. Així, el model sàrmata de cavalleria pesada va perviure en les tàctiques de l'exèrcit romà, amb la integració d'unitats armades muntades conegudes com a cataphractii, els contarii i els clibanarii, i també en altres pobles de l'Antiguitat, com els gots i els alans, com es va veure en la batalla d'Adrianòpolis l'any 378 d. C., quan els genets pesats gods, equipats amb el contus, derrotaren a les legions de l'emperador Valent. El terme que engloba als contarii fa al·lusió als cavallers que usaven el contus sarmaticus, a diferència dels cataphractii i els clibanarii, els quals no es sap si es tractaren de dos termes diferents referint-se a una mateixa especialitat de la cavalleria, o bé tan sols cada terme fa referència a dos unitats militars diferents. Una teoria prou arrelada planteja que el clibanari sorgí a partir dels catafractes, a mitjans del segle III d. C., quan aquests es van veure obligats a enfrontar-se a d'altra cavalleria de catafractes amb molta freqüència (Soria Molina, 2011, 77).

Així doncs, seria durant el segle IV, en ple Baix Imperi, quan l'exèrcit romà copià aquests estils de cavalleria dels seus principals enemics, anteriorment els sàrmates i alans i ara, entre d'altres, perses, creant unitats de genets arques, així com cavalleria pesada en la qual genet i cavall anaven equipats amb armadura. Els cataphracti i les seues muntures duien armadura de malla de ferro, mentre que els clibanarii (literalment "forn", prové del grec i significa precisament això, la sensació de pesadesa i calor que deurien sentir els genets) portaven una pesada armadura segmentada de cap a peus, amb màscares de metall encaixades amb els cascs, els quals els cobrien completament la cara.

Significativa és la descripció que fa Amià (XVI, 10, 8) sobre aquests clibanaris, descrivint l'entrada de l'emperador Constanci en Roma l'any 357 d. C. amb aquests genets com a part de la seua escolta personal: "Cavalleria amb armadura completa, als que anomenaven clibanaris, tots ells amb màscares i equipats amb petos protectors i cenyits amb cinturons de ferro, de forma que u podia haver pensat que eren estàtues esculpides per la mà de Paraxites, en lloc d'homes. Flacs cercles de plaques de ferro, adaptats amb corbes dels seus cossos, els cobrien completament els membres, de forma que, cap a qualsevol lloc que els mogueren, la peça s'adaptava".

Però dins de les legions, aquesta cavalleria pesada, a diferència de les altres contemporànies (parta, sàrmata, alana, sassànida), no es caracteritzà per constituir l'element predominant dintre de l'àmbit militar, sinó més bé com un element auxiliar, a diferència dels altres Estats enemics de Roma, en els que la cavalleria pesada s'emprà bàsicament com element principal de les formacions, mentre que la infanteria, peça clau en les legions romanes, s'usà com element auxiliar.

Aquestes noves unitats s'organitzaren com alae, de la mateixa forma que s'organitzaven les diferents formacions de cavalleria del període altimperial. La principal qüestió es per què els romans, després de diversos segles lluitant contra enemics que utilitzaven en quantitat cavalleria pesada com a principal cos de xoc del seu exèrcit, es decidiren, tardament, a emular la cavalleria catafracta enemiga amb la creació d'unitats pròpies. Entre les seues armes, destacava el contus com arma principal, sent també freqüent l'ús de la spatha de fulla llarga (65-90 cm. de longitud). Tampoc fou desconegut entre les unitats catafractes romanes l'ús del pugio, tot i que aquestes dagues eren més freqüents entre la infanteria, doncs la seua escassa longitud la feia inútil en les lluites sobre cavall.

Pel que fa a l'armament defensiu, no usaren cap classe d'escut, doncs l'ús del contus amb les dues mans impossibilitava l'ús d'alguna arma defensiva com el scutum. Amb l'absència d'aquest, era necessari comptar amb una bona protecció corporal, doncs eren molts vulnerables als atacs d'altres cavallers enemics. Les proteccions no serien molt diferents de les d'altres unitats muntades pesades de l'època, emprant fundamentalment la lorica hamata, una cota de malles de manegues curtes senzilla i molt freqüent, amb doble capa de malles i un faldellí que s'estenia cap a les cuixes. També s'utilitzaren altres tipologies, com la lorica squamata, de major longitud. L'ús de cascs o galea, els quals evolucionaren de forma diferent als de la infanteria, sempre respongueren a criteris logístics dintre d'aquestes unitats de cavalleria pesada.

Per últim, era molt important la muntura i el seu equipament, el més important d'ells la cadira de muntar, doncs sense estreps amb els que subjectar-se i fer servir el cavall, cauria fàcilment del cavall en meitat del combat, degut a la força dels impactes quan dos cavallers es trobaven. Respecte a les proteccions del cavall, no es sap amb certesa si aquests durien alguna defensa exclusivament diferent de la resta de la cavalleria romana de l'època. Un element bàsic identificat amb el cavall del catafracte era el chamfron, que protegia la muntura el cap i els ulls, podent ser tant de cuir com de metall. Les armadures pesades del cavall no es començaren a usar de forma estesa per la cavalleria pesada fins al segle III d. C. (Soria Molina, 2011, 95). Així, més tard es trobaria entre l'armadura defensiva del cavall altres elements com malles, escames de cuir o metàl·liques i làmines que cobririen el frontal i la nuca de l'animal.

Respecte a la funció dintre de la legió, la cavalleria no pot ser entesa com un element defensiu, sinó més bé ofensiu, o en el seu defecte, de contraatac. El rol defensiu d'un exèrcit radica en la seua infanteria, que es diferència del cavaller en que aquest últim combat amb més altura, té una major rapidesa i velocitat d'execució i aplica un gran efecte psicològic sobre els enemics (Ibid., 2011, 98), indicat per escometre unes càrregues ofensives incapaces d'aguantar per part d'una cavalleria poc preparada o en fuga. En les batalles antigues, generalment, el major nombre de baixes es produïen quan una de les dues formacions es trencava i iniciava la fugida, moment en el qual la cavalleria enemiga envestia. Així doncs, la cavalleria s'enfrontava normalment a la infanteria enemiga mitjançant la càrrega, amb la qual s'intentava desfonar la formació i així crear un buit que seria aprofitat per la infanteria aliada per aprofundir en la desornada formació i obtenir pràcticament la victòria, si la tàctica era duta a terme correctament i amb èxit. Aleshores, una infanteria pesada ben organitzada podia rebutjar, no sense problemes, una càrrega de cavalleria enemiga. Així, la infanteria lleugera, en el cas romà dels velites, en l'inici del combat era de gran importància per escantellar la descansada formació d'infants rivals, un fustigament físic i psicològic que facilitaria el camí a la infanteria o la cavalleria pròpia.

Malgrat això, no era tan fàcil atacar la infanteria rival, doncs aquests també disposaven del seu contingent de cavalleria. Així, la cavalleria tenia la funció principal de neutralitzar la cavalleria enemiga, de forma que quedés oberta la porta dels flancs enemics podent penetrar per ambdós llocs la formació de la infanteria. Difícilment la infanteria podia destruir completament la cavalleria enemiga, sinó més bé detenir-los en el seu avanç. Teòricament, tan sols la cavalleria podia destruir o fer fugir la cavalleria enemiga, doncs aquesta era la seua funció. És ací on el catafracte o el contari tenien avantatge sobra la cavalleria enemiga: l'avantatge del contus, més llarg que les llances enemigues, permetia a aquests tombar als cavallers rivals des de certa distància. També, l'ajuda de la cavalleria lleugera era summament important per escantellar la cavalleria enemiga.

Conclusions
Els cataphractii, els contarii i els clibanarii, doncs, tenien sobre la resta d'unitats l'avantatge que podien envestir amb els seus contus sense detenir-se. Tanmateix, disposaven d'unes armadures que els feien invulnerables a molts atacs enemics. La cavalleria enemiga era inútil, amb llances i espasses, davant el contus de tradició sàrmata. La infanteria no era rival per a la cavalleria, tot i que bé podien repel·lir alguns atacs d'aquesta. Amb tots aquests avantatges, resta la qüestió de per què els romans no adoptaren, anteriorment, aquestes unitats de cavalleria pesada.

Els romans, els quals adaptaven i/o milloraven pràcticament tot això après dels seus rivals, tardaren diversos segles en adoptar aquesta unitat pesada de sàrmates, alans, perses, parts i perses sassànides. No obstant, no pogueren ser tot avantatges, doncs els genets devien haver estat ben preparats per aguantar físicament la panòplia militar. L'esgotament, especialment en territoris més calorosos, degué fer osca en la força d'empenta catafracta, així com un paisatge abrupte o boscós, doncs impossibilitaria això que caracteritzava a dits genets, una càrrega ràpida i efectiva. Durant l'Alt Imperi, les guerres romanes es donaren en llocs de l'interior d'Europa, zones molt abruptes, normalment boscoses, que no facilitaven el bon fer de la cavalleria, motiu que feia resistir a la majoria d'aquests pobles o tribus germàniques o gal·les de disposar d'un contingent de cavalleria més ràpida i lleugera. Aleshores, un factor que parla en favor de per què els romans no van adoptar plenament unitats pesades en la cavalleria fou la necessitat del moment, sent més tardanament, en un context completament diferent, necessari adoptar canvis logístics entre les diferents unitats romanes.

Tot i això, amb un estil encara arcaic, Adrià començà a usar contingents de cavalleria diferent, més pesada, en les seues legions, encara que la introducció dels cataphractii com a tal es va donar ja en temps baiximperials. Possiblement no fou suficientment valorada en un principi, sent posteriorment, segons les necessitats bèl·liques del moment, i amb les noves idees sassànides, la concepció d'un cavaller de tall pesar oriental començaria a triomfar entre els romans, convertint-se, amb el temps, en la unitat muntada per excel·lència de la legió romana i, fins i tot, de la guàrdia personal del propi emperador, tradició que persistiria en Europa durant pràcticament tota l'Edat Mitjana, amb l'evolució de la cavalleria pesada en el típic cavaller armat de peus a cap, embotit en grans peces de metall, dignificat i reconegut actualment per les famoses justes medievals.
         

Bibliografia
-DANDO-COLLINS, S., Las legiones de Roma, La esfera de los Libros, Madrid, 2012.

-NEGIN, A. E., “Sarmatian catapharacts as prototypes for Roman equites cataphractarii”. Journal of Roman Military equipment studies, 9, 1998, pp. 65-75.

-SORIA MOLINA, D., “Contarii, cataphracti y clibanarii. La caballería pesada del ejército romano, de Vespasiano a Severo Alejandro”. Aqvila Legionis, 14, 2011, pp. 69-122.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada