La "barbarització" de Cartago a les fonts romanes


"[...] Baix aquestes circumstàncies, homes de Càpua, teniu que donar-vos compte de que haveu sofert tant com nosaltres i sentir que tenim una pàtria comú que defendre. No és contra els samnites o els etruscs de qui ho tenim que fer; tot i que ens privessin del nostre poder, encara serien italians qui ho farien. No obstant, el cartaginès arrastra rere ell un exèrcit que ni tan sols es compon de natius d'Àfrica; ha reunit forces dels racons més remots de la terra, des del mar oceà i les Columnes d'Hèrcules, homes que manquen del sentit de lo just, que manquen quasi de la parla humana. Salvatges i bàrbars per naturalesa i costums, el seu general (Anníbal) els ha fet encara més brutals al fer-los construir ponts i palissades amb cossos humans i, m'estremeixo al dir-ho, a ensenyar-lis a menjar carn humana. Quin home, tan sols sent italià, no s'horroritzaria amb el pensament de tindre'ls com a senyors i amos, mirant Àfrica i, sobretot, a Cartago per governar-se i tenint que convertir Itàlia en dependència de númides i moros? Serà quelcom meravellós, homes de Càpua, si el domini de Roma, que s'ha enfonsat en la derrota, és salvat i restaurat per la vostra fidelitat i força. Crec que en la Campània podeu allistar trenta mil infants i quatre mil genets; teniu diners i gra suficient. Si demostreu una lleialtat equivalent a la vostra sort, Anníbal no sentirà que ha guanyat ni els romans que estan derrotats".

Part del discurs del cònsol supervivent de la derrota de Cannas, Gai Terenci Varró, als enviats de  Venusia,  (actual Venosa), en Càpua (Liv. XXIII, 5, 10-15).


És cert que les fonts clàssiques plantegen molts problemes per a l’estudi dels pobles enemics de Roma, en aquest cas una font antiga proromana com Titus Livi en relació a un dels majors enemics de la Roma republicana: Cartago i els bàrcides. Però, no cal oblidar que aquestes fonts tenen, entre línies, un fort caràcter propagandístic: així doncs, no fou engrandida la figura d’Anníbal per Titus Livi, Polibi i tants altres posteriorment, per engrandir encara més la victòria de Roma i els seus protectors, els Escipions?

Dades com el canibalisme, crucificacions, assassinats de famílies dels  desertors de l’exèrcit d’Anníbal, entre d’altres casos més, no tenen altre objectiu que desprestigiar a Cartago: Salvatges i bàrbars per naturalesa i costums, el seu general (Anníbal) els ha fet encara més brutals al fer-los construir ponts i palissades amb cossos humans i, m'estremeixo al dir-ho, a ensenyar-lis a menjar carn humana”. Novament, les fonts clàssiques són emprades per a tal propòsit, i més tenint en compte el fet que aquestes històries han estat exagerades, una tradició historiogràfica que, a falta de la versió cartaginesa documental desapareguda, els autors posteriors, com Titus Livi en aquest cas, arranquen els seus estudis arran d’una tradició historiogràfica de les guerres púniques marcada pels textos de Polibi, qui va escriure prop d’uns setanta anys posteriors dels fets que narra i amb una tendència notablement proromana.

És difícil, doncs, que les fonts clàssiques que Polibi consultà en primera persona foren completament certes, sabent-hi lo senzill que és que una història pateixi moltes variacions al llarg dels anys pel que fa a la tradició oral, i sense oblidar que aquestes fonts que consultà serien joves o possiblement ni haurien nascut en l’època del conflicte púnic. No obstant, cal dir que aquests “historiadors” antics no tenien una educació històrica especialitzada, recollint en molts cops dades incorrectes o anacròniques (Bermejo Barrera, 2005, 14), sense comparar ni contrastar la informació.

Però deixant de banda dites dades, destinades a captar l’atenció més que a clarificar la història de la Segona Guerra Púnica i en especial del general cartaginès, Anníbal, no tenim més remei de creure a les fonts que conservem avui dia, a falta de probes i fets més convincents. S’accepta l’odi que la família dels bàrcides tenien cap a Roma, des d’Amílcar, passant pel gendre d'aquest, Àsdrubal, fins a Anníbal i els seus germans (Àsdrubal i Magó Barca), així com les campanyes de conquesta que els Barca portaren a terme en la Península Ibèrica, i que originaria el segon gran conflicte púnic. Tot i que no disposem de les fonts púniques (les quals ens ajudarien a entendre millor molts punts de l’antiguitat), no hi ha ningun per què pel qual les fonts romanes i gregues voldrien canviar el transcurs dels fets en la guerra: no hi ha cap font clàssica que variï en gran quantitat sobre els principals aspectes que desencadenaren el conflicte.

La resta dels Estats antics, aleshores, eren més benignes que aquests cruels i despietats cartaginesos i els “salvatges i bàrbars” dels seus mercenaris? Com bé sabem tots, la història resta llegada per a l’eternitat pels guanyadors, i Cartago, com a derrotada, fou recordada per l’enemiga cruel i perillosa de Roma i de l’Occident mediterrani. Com bé podem llegir al fragment de Titus Livi: "Quin home, tan sols sent italià, no s'horroritzaria amb el pensament de tindre'ls com a senyors i amos, mirant Àfrica i, sobretot, a Cartago per governar-se i tenint que convertir Itàlia en dependència de númides i moros?, en altres paraules, per a Roma, lloc de residència de la saviesa i la civilització transmesa pel món hel·lènic, Cartago era el principal enemic a combatre.

En el text de Titus Livi s’anima als habitants de Pàdua a enrolar-se en l’exèrcit romà, en un context marcat per la derrota de Cannas i la necessitat urgent de nous homes amb els que refer l’exèrcit: Serà quelcom meravellós, homes de Càpua, si el domini de Roma, que s'ha enfonsat en la derrota, és salvat i restaurat per la vostra fidelitat i força. Crec que en la Campània podeu allistar trenta mil infants i quatre mil genets; teniu diners i gra suficient. Si demostreu una lleialtat equivalent a la vostra sort, Anníbal no sentirà que ha guanyat ni els romans que estan derrotats. La derrota de Cannas va crear un profund sentiment antipúnic en la societat romana que queda recollit en les fonts. Roma necessitava desesperadament una “armadura” ideològica que sostingués i protegís la precària situació en la qual el desenvolupament de la guerra havia deixat a la societat romana. Així doncs, si Roma es va refer, en part, fou perquè va saber atacar ideològicament a Cartago per guanyar temps per revitalitzar la seva defensa estructural.

El concepte de “victòria” i “derrota” moltes vegades deuria matisar-se. Per als romans, certament la victòria sobre Cartago en la Segona Guerra Púnica significà una gran victòria, la qual es traduí amb el domini quasi absolut del Mediterrani occidental. Per a Cartago, significà una gran derrota, ben a prop de la seua extinció. Ara bé, es pot anomenar victòria a la pèrdua de milers de desenes de ciutadans romans (l'impactant xifra de 45.500 romans tan sols en Cannas (Liv. XXII, 49, 15))? Roma i els seus exèrcit tenien en el seu codi de guerra que mai es devia lluitar en cas de no obtindre una victòria clara. Aquest concepte és molt simple: Roma necessitava de tots els seus ciutadans per al progrés. Quasi cinquanta mil baixes de l’exèrcit romà en Cannas era una desfeta molt important per a Roma -sempre i quan fos certa aquesta xifra, la qual és molt dubtable i exagerada-, i hauria estat la derrota definitiva per a qualsevol altra nació que no comptés amb el poder militar i operacional dels romans.

No ho tenia fàcil Anníbal, qui comptava amb una gran quantitat de tropes mercenàries vingudes de tot tipus de llocs perifèrics i centrals (ibers, celtibers, númides, lusitans, gals, foners balears, pobles itàlics enemics de Roma, etc.), [...]des del mar oceà i les Columnes d'Hèrcules, homes que manquen del sentit de lo just, que manquen quasi de la parla humana, creant un cos ordenat i efectiu que feu tremolar a Roma amb les continues derrotes romanes al camp de batalla. Molts pobles itàlics, fins aleshores dominats per Roma, veieren en Anníbal la possibilitat de desfer-se del jou romà. Aquests pobles, doncs, sabien que l’elecció no era fàcil, i un error en la seua elecció podia marcar el seu futur immediat. La tasca d’Anníbal al front de les tropes cartagineses i mercenàries fou perfecta. Va aconseguir grans victòries en la Península Ibèrica, al nord d’Itàlia i, especialment, en Cannas.

Aquest aspecte de text és molt interessant: Salvatges i bàrbars per naturalesa i costums Quines costums podem considerar, aleshores, “salvatges” i “bàrbares”?   Cabells llargs i solts, barba, etc., una ideologia del bon salvatge que es va desenvolupar dintre del pensament grec a partir de finals del segle V a. C., com va escriure Bermejo Barrera (2005, 27): [...] si nos hallamos en un período de expansión de un sistema política y social, como lo fue el Principado o la República romana, en el que los hombres confían en sus gobernantes, en su ciudad y en sí mismos, ya no quedará lugar alguno para esos salvajes inocentes y buenos.

El propi color de la pell i l’aspecte del cos nu eren símptomes de l’educació, la moderació en l’alimentació, l’autocontrol (Sierra Martín, 2012, 58), elements externs que devien cuidar-se com afirma Jonofont (An. III, 1, 23), qui afirmava que els grecs posseïen millors cossos (un millor físic o phýsis) que els bàrbars i, per tant, podien suportar més fatigues que aquests últims.

També, la pròpia alimentació era símptoma de civilització. Així, pera Bermejo Barrera (2005, 24-26) el gla era considerat un aliment d’una etapa anterior a l’aparició de la cultura i la societat; la llet, normal per a un grec o per a un romà, era mal vista si era consumida en gran quantitat. Substituir la mantega per oli era un clar signe de civilització, i en el cas contrari, substituir el consum d’oli per mantega o altra grassa animal, un signe d’incivilització.

Pel que fa a les begudes, la cervesa i l’aiguamel, uns productes típic d’aquelles societats ibèriques prèvies a l’arribada de fenicis, grecs i romans, no van tindre un sentit completament negatiu. I parlant de begudes, el vi, producte molt apreciat entre grecs i romans, bressol de la civilització clàssica, era un producte ben vist sempre i quan fos consumit amb moderació, doncs l’embriaguesa estava mal vista, per exemple, en l’àmbit grec, com ens apunta Plutarc (Lyk. 28, 8-9) quan afirma que durant la celebració del syssítion en Esparta es deixava participar tan sols als joves quan s’introduïen als  ilotes en el banquet per a que els joves conegueren els efectes negatius de l’embriaguesa.

Bibliografia
-BERMEJO BARRERA, J. C., “El erudito y la barbarie”. Mitologías y mitos de la Hispania prerromana, vol. 2, Akal, 2005, pp. 13-41.

-SIERRA MARTIN, C., “Diferentes pueblos, diferentes cuerpos. Algunos ejemplos en las fuentes históricas”. Habis, 43, 2012, pp. 47-62.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada