El "cursus honorum"

Els joves romans, entre els 14 i 16 anys, participaven en una festa pública coneguda com el dies virilis togae, inici de la seua vida pública i, per tant, política, rebent la toga, símbol de la seua incorporació a la ciutat i dels seus nous drets i obligacions amb i per la ciutat. Una vida política que es resumia en el cursus honorum, carrera política a la qual pretenien aspirar molts joves romà. El cursus honorum era, per tant, la relació de tots els càrrecs públics exercits de forma ascendent per un ciutadà romà.

L'ordre natural era el següent: 1) solia iniciar-se amb la qüestura; 2) edilitat; 3) tribú de la plebs; 4) pretor; i  5) consolat; tot i que existien altres magistratures extraordinàries, cas de la censura i de la dictadura, així com l'exercici de diferents sacerdocis. Aleshores, es podia accedir a la qüestura als 28 anys, edil als 31, pretor als 34 i cònsol als 37. Però, amb la Lex Cornelia de Sul·la, es van modificar les edats, passant als 30, 37, 40 i 43 anys, respectivament. Malgrat tot, aquestes limitacions es van veure alterades per l'abús de la prorrogació de les magistratures superiors.

Però, abans d'accedir a les magistratures del cursus honorum, els joves romans devien complir amb certes funcions militars i administratives. així, el jove, en primer lloc, devia complir amb el servei militar mínim aproximat de 10 anys, durant el qual exercia diferents càrrecs militars oficials de l'exèrcit. Un cop acabat el servici militar, qui volia continuar amb la seua carrera política, devia entrar en el vigintisexvirato, un conjunt de vint-i-sis llocs administratius que s'ocupaven, entre altres funcions, dels assumptes administratius, l'encunyació de moneda, vigilància dels carrers, etc. Amb la finalització d'aquests serveis, els joves romans accedien a la seus primeres experiències en la funció pública.

No cal dir, malgrat tot, que el cursus honorum solia proveir a la vida pública romana una continua elit homogènia de polítics, la majoria dels quals provenien de les famílies dirigents de la noblesa patrici-plebea, de la qual tradicionalment s'havien extret les principals magistratures. Així, no era d'estranyar, segons estaven establertes les limitacions i restriccions de la carrera pública, que qualsevol membre podia perpetuar-se en el càrrec, emprant abusivament el seu poder.

Bibliografia
-REQUENA JIMÉNEZ, M., "El marco institucional del estado romano". Fco. Javier Fernández Nieto (coord.), Historia Antigua de Grecia y Roma, Tirant lo Blanch, València, 2005, pp. 423-457.

-ROLDÁN, J. M., Instituciones políticas de la Republica Romana, Akal "Historia del Mundo Antiguo", Torrejón de Ardoz, 1990.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada