Soldats àsturs en l'exèrcit romà

Amb la finalització de les guerres àstur-càntabres (19 a. C.) s’anava a produir un reajustament de les unitats militars de l’exèrcit romà que hauria participat en les campanyes de conquesta al nord d’Hispania. Els àsturs s’anirien adaptant a la nova situació creada, tot i que amb cert recel al principi. No obstant, a mesura que la pax romana anava calmant les antigues regions conflictives indígenes, la necessitat de tindre assentat ací un gran contingent militar es va anar fent menys necessari, abandonant així la Península Ibèrica les tropes legionàries i les seues respectives unitats auxiliars.

La presència d’individus d’origen àstur i d’altres poblacions del nord-oest peninsular en les files de l’exèrcit romà, així com el seu enrolament en les tasques mineres especialitzades, indica un cert grau d’integració de les comunitats indígenes septentrionals en les formes de vida romana (almenys parcialment segons la regió), arribant fins i tot a obtenir, més endavant, la possibilitat de promoció social i el conseqüent status de ciutadà i la possibilitat de participar en les institucions municipals. Així doncs, en el procés de romanització dels àsturs intervindran dos factors fonamentals: el sector miner especialitzat i l’element militar.

La fundació per part de l’Estat romà d’un àmplia línea fronterera en el Rin i en les regions de la Pannònia i Dalmàcia, es mostra la necessitat d’abastir de militar aquest extens limes, trobant així Roma la necessitat de recórrer constantment als components  d’aquest poblacions locals pròximes a les fronteres, incorporant-se a l’exèrcit com a tropes auxiliars. En aquesta línea, destaquen els procedents de les regions cantàbriques, aportació la qual es prolongaria durant tota la dinastia juli-clàudia i part de la dels Flavis.

L’inici de l’enrolament dels àsturs en l’exèrcit com a tropes auxiliars es correspondria amb la primera fase d’organització del nou territori conquerit. Una simple divisió de caràcter estratègica-militar, on a cadascuna de les unitats legionàries se lis hauria assignat una zona de vigilància concreta, en la que es realitzaria simultàniament el reclutament dels indígenes corresponents.

Avui dia es coneix l’existència d’ales i cohorts formades únicament per àsturs, destacaments militars paral·lels dels galaics, dels que es desconeix documentació alguna. Tots aquests àsturs, dintre de les formacions auxiliars, serien traslladats a les fronteres que s’havien configurat en les regions de la Germània, la Pannònia, Dalmàcia i el front nord-africà (aquest últim ja en temps de Claudi). Les xifres d’aquests reclutes serien altes, com es troba testificat ja en època primerenca, moment en el qual aquestes unitats auxiliars estaven formades per elements ètnics procedents de diverses poblacions, produint-se únicament quan habitaren regions continues (per exemple, les cohorts I i II d’àsturs i galaics).

Aleshores, aquestes poblacions àsturs, en un primer moment formarien part de l’exèrcit de conquesta, més tard com a tropes auxiliars en terres llunyanes (fronteres), procés que culminaria amb l’adquisició del dret de ciutadania, quan ja els trobem formant part de les legions. Tot i això, cal matisar que el moment de màxima participació àstur en l’exèrcit romà seria durant l’etapa immediatament posterior a la finalització de les guerres àstur-càntabres.

Desafortunadament, la documentació de la que disposem no és suficientment àmplia com per a traure conclusions definitives: les fonts escrites són escasses. No obstant, s’han conservat testimonis importants per a la reconstrucció de la vida en aquests campaments, cas de les inscripcions militars. En aquest context, són molt importants els diplomes militars, els quals ens connecten amb les diferents províncies de l’Imperi en que les unitats auxiliars d’àsturs van estar estacionades. En aquest camp ha estat de gran ajuda els avanços en el camp de l’arqueologia militar, donant a conèixer noves dades sobre dites tropes auxiliars de les quals no es tenia constància dels seus assentaments en la regió nord-occidental de la Península Ibèrica., concretant les diferents fases d’ocupació i les seues característiques principals. També ha contribuït la fotografia aèria, concretant el traçat d’alguns d’aquests centres militars. Així doncs, el territori dels àsturs ha aportat nova informacióen el camp militar, relacionats amb els campaments militars d’epoca final de les guerres àstur-càntabres, en Astorga, Lleó, Pentavonium i Herrera de Pisuerga.

Santos Yanguas (2003, 147-149) divideix la història militar romana del Nord Peninsular (tant tropes auxiliars com legions) en els següents cinc períodes:

-Període de reajustament (Del 19-15 a. C. al 20 d. C.), quan l’exèrcit romà de conquesta es va reduint, produint-se una desmilitarització de les legions participants ens les guerres, amb el previ assentament definitiu en campaments.

-Etapa de consolidació (del 20 al 68 d. C.): de les formes de vida romana al nord peninsular, contribuint l’exèrcit en gran mesura. Implantació de la pax romana.

-Etapa de transició entre el règim dels juli-claudi i els Flavis i Antonins. Es caracteritza per un període d’inestabilitat (del 68 al 70 d. C), on les característiques de l’exèrcit establit en temps d’August es van veure modificades pels problemes polític-militars (any dels quatres emperadors).

-Període de reorganització definitiva (dinastia dels Flavis, fins a l’emperador Nerva; del 70 al 98 d. C.), l’exèrcit romà estacionat en Hispania experimentarà canvis respecte al nombre de tropes i la forma del seu reclutament.

-Finalment, el període de tranquil·litat (emperadors Antonins, des d’Antoní Piu fins a Marc Aureli, Luci Ver i Còmmode; del 98 al 193 d. C.): es caracteritza per la presència d’un únic exèrcit.

La participació dels elements àsturs en les unitats de tropes romanes es realitzaria mitjançant lleves, primer de forma forçosa i després voluntàries, per a reforçar o reemplaçar unitats. Alguns d’aquests indígenes àsturs, els més joves, serien reclutats com exèrcit d’ocupació, tenint el seu campament en territori àstur, en les legions VI Victrix i la X Gemina. Així mateix, trobem tropes auxiliars formades per àsturs, com l’ala I dels Gigurros.

A partir de l’any dels quatre emperadors, ja no tindrà lloc la formació d’unitats auxiliars àsturs, doncs eren reclutats en les legions, exclusivament en la VII Gemina. No obstant, es mantindran alguns en els destacaments auxiliars, acampats en el seu territori i dependents de la VII Gemina. En les primeres dècades es tracta d’individus integrats en populi, mentre que després seran de les ciutats, possiblement com a conseqüència directa dels progressos d’organització administrativa experimentat pel territori dels àsturs baix l’impuls romà.

Trobem certes diferències entre les tropes auxiliars i legionàries dels àsturs: els àsturs s’integraren en les ales i cohorts en temps d’August; i en les legions no s’integraren fins en temps dels Flavis i dels Antonins; la participació dels elements àsturs en les tropes auxiliars s’efectuava en unitats completes. En canvi, els legionaris ho farien de forma aïllada; el compliment del servei militar dels auxiliars es produïa freqüentment en territoris llunyans, contràriament al dels legionaris establits majoritàriament en Hispania; quan es llicenciaven, els auxiliars solien residir en una terra propera on estava el campament (rarament tornaven al seu lloc d’origen), tot el contrari que els legionaris, els quals solien tornar a casa, doncs estaven acampats relativament a prop. Sols coincidirien en el treball del camp, formant així un nous tipus d’hàbitat i organització econòmica del territori, com les villae àstur-romanes (legionaris) i els centres d’aprofitament agropecuari (auxiliars).

En conclusió, hi ha documentades, com a mínim, cinc ales i set cohorts amb la denominació d’àsturs, com l’ala dels Gigurros, les dues cohorts d’àsturs i galaics, les tropes especials dels symmachiarios àsturs i fins i tot grups que s’enrolarien en els cossos legionaris de l’exèrcit romà o en unitats destacades en la pròpia capital de l’Imperi, com en les cohorts urbanes i pretorianes. Algunes d’aquestes unitats, tot i que normalment eren d’infanteria, no estarien constituïdes exclusivament per tropes d’aquest tipus, sinó que també per equitatae. El destí de dits destacaments de tropes es trobava en les províncies frontereres de l’Imperi, on tals unitats eren enviades després de la seua formació.

El reemplaçament dels integrants d’aquestes unitats auxiliars es duria a terme entre els elements pertanyents a les poblacions que habitaven les zones properes als llocs on estava assentat el campament. Estes tropes no quedaven circumscrites a una regió determinada regió del limes, sinó que les tropes integrades por elements àsturs apareixen establides en les distintes fronteres. Per últim, el fet de que no es constituïren noves unitats de tropes auxiliars amb l’ètnic Asturum, possiblement obeiria a que des d’aquest moment aquests destacaments militars serien reclutats preferentment entre les poblacions assentades en la respectiva regió conflictiva, com a conseqüència de la política d’aïllament implantat per Vespasià.

Bibliografia

-SANTOS YANGUAS, N. V., “Soldados astures en las legiones romanas”. Espacio, tiempo y forma, serie II, 16, 2003, pp. 141-162).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada