L'impacte dels pobles huns: Àtila

Entre els principals successos que acabarien amb l'Imperi d'Occident, cal destacar breument els principals motius de la seua desaparició. Entre aquests, durant els últims anys es van produir constants revoltes socials i rebel·lions dels diversos pobles bàrbars assentats dintre de l'Imperi (produïda per la ruptura del limes renà: alans, sueus, vàndals, gods, etc.) contra les que moltes vegades les autoritats imperials no van poder fer-hi res, ja que es trobaven superats en nombre. Més dany van fer les invasions dutes a terme pels huns d'Àtila (406-453), que van suposar un punt d'inflexió, ja que els romans mai havien vist un nivell semblant de destrucció amb el que aquest cabdill va sotmetre a la Gàl·lia i nord d'Itàlia (conegut con l'"assot de Déu" en Occident per la destrucció que dugué a terme).

El general romà Aeci va tindre un últim gran conflicte contra els huns del nou rei, Àtila, qui aspirava a governar la diòcesis de la Gàl·lia reivindicant-la com a dot matrimonial de la germana de l'emperador Valentinià, Honòria. Curiosament, el matrimoni havia estat proposat per la pròpia Honòria, qui es sentia despitada contra el seu germà, qui va rebutjar completament l'idea, i es va preparar per a presentar batalla a Àtila, ajudat pels francs i els visigots. Els huns foren completament derrotats en la batalla dels Camps Catalàunics (451). el prestigi d'Àtila va caure en picat entre els demès pobles, tot i que encara avui dia es debatut si va perdre realment o bé va pretendre retirar-se dubtós a la zona de la Pannònia.

El seu últim intent d'obtenir legítimament el poder de Roma fou quan, un any més tard, va intentar prendre per la força la mà d'Honòria, tot i que el caràcter defensiu de la capital romana de Ravenna (capital imperial d'Occident des de l'any 402, duta a terme per Flavi Honori per motius defensius) li va impedir fructificar en els seus desitjos. La seua següent campanya, en la Gàl·lia i contra els alans, va acabar també negativament per als interesos huns, amb la derrota d'Àtila pel rei visigot Turismund.

Àtila va morir l'any 453, que va seguir a la dislocació del seu gran regne amb el repartiment entre els seus fills del gran llegat del seu pare. La tradició del motiu de la seua mort, recollida pels autors clàssics, no fou molt benigna amb l'odia't rei hun, qui va perir ofegant-se en la seua pròpia sang. Una bona síntesis de l'opinió del poble romà sobre el rei hun.

Els huns, amb Àtila, no sols van tindre com a objectiu l'Imperi romà, sinó també a la majoria dels altres pobles bàrbars insertats dintre dels límtis de l'Imperi. Atacaren als alans, guerrejaren conra visigots i francs, visqueren junt als burgundis. combateren junt als romans, entre d'altres, i sempre van tindre un objectiu comú: expandir el seu imperi. La importància dels huns respecte a la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident fou transcendental. El pas de limes oriental per diversos pobles bàrbars es va donar per la continua pressió huna, àvids de terres, els quals obligaren a la resta de pobles de l'oest oriental a penetrar dintre de l'Imperi. Entrar o morir, era l'única solució per a vàndals, alans, burgundis, etc. Si bé és cert que els huns actuaren en moltes ocasions com a valedors del manteniment de l'Imperi guerrejant per i amb ells, l'ambició desproporcionada d'Àtila, si bé -sembla ser que- va obtenir més èxits que fracasos, va acabar dilapidant el ja per aleshores poderosíssim regne Hun, assentat dintre de la pròpia Roma. L'ambició d'Àtila, doncs, fou el seu apogeu i la seua fi. Certament, Roma va sobreviure a Àtila, així com a tants altres pobles bàrbars, però el desgast de diversos segles d'incursions era inaguantable, i tot plegat, problema rere problema, va acabar poc a poc amb l'Imperi Romà d'Occident.

És difícil realitzar un estudi exacte dels últims anys de l'Imperi. Personatges d'origen no romà controlaven la política romana, assentats en l'ombra maquinant contra el poder, deponent emperadors com a dies té la setmana. Un exèrcit que no era ni l'ombra del totpoderós exèrcit tardorepublicà o de la gloriosa època de Trajà i els seus antecessors. Els exèrcits personals, si bé amb segles de tradició, s'havien acabat corrompent, amb la inclusió de pobles no romans entre les seues files, on la lleialtat pel seu general canviava diàriament. Què fou del gloriós Imperi Romà d'Occident, es preguntaven molts. Podríem dir, des d'un punt de vista simplista, que fou ofegat per la pressió exterior de massa pobles, fou "traït" pels seus propis governants, uns emperadors majoritàriament ineptes, guiats per la maquinació i l'orgull d'altres gomes que accentuaren més si cap el caràcter dictatorial de l'Imperi, esgotant-lo internament i tenint que recórrer, davant la carència d'homes propis, als seua antics enemics per a defensar les seues pròpies ciutats.


Bibliografia
-BRAVO, G., Revueltas internas y penetraciones bárbaras en el Imperio, Akal "Historia del Mundo Antiguo", Torrejón de Ardoz, 1991.

- DANDO-COLLINS, S., Legiones de Roma: la historia definitiva de todas las legiones imperiales romanas, La Esfera de los Libros, Madrid, 2012.

-FERRILL, A., La caída del Imperio Romano. La Explicación Militar, Biblioteca Edaf, Madrid, 1989.

-HEATHER, P., La Caída del Imperio Romano, Editorial Crítica, Barcelona, 1999.

-JIMÉNEZ DE GARNICA, A., La desintegración del Imperio Romano de Occidente, Akal, Historia del Mundo Antiguo, Torrejón de Ardoz, 1990.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada