L'escriptura uncial

L'escriptura uncial està relacionada íntimament amb el sorgiment d'un nou nucli de lectors, els cristians, i sorgeixen a partir del 313, any en el qual Constantí el Gran reconeix el cristianisme com a religió de l'Imperi Romà.

L'escriptura uncial al segle IV es caracteritza per l'ús de quatre lletres característiques:
-"a", "d", "e" i "m". La resta de l'alfabet són les lletres capitals.
-Trobem en alguns manuscrits lletres minúscules, com la "h" i la "g".

Autors com Petrucci afirmen que aquesta minúscula primitiva no satisfeia ben bé les necessitats d'aquest nou públic o d'un sector del mateix, els quals volien, a més, una escriptura que fos més solemne i elegant, semblant a les lletres capitals libràries.

Les formes rodones adquireixen força i estan més presents. També contribueixen eles influències que rep la primitiva minúscula de la minúscula bíblica grega, d'aspecte molt rodó. Alguns autors situen el seu origen al Nord d'Àfrica.

Fou usada amplament en tot l'Occident llatí al llarg d'un gran període cronològic: des del segle VI fins al VIII o IX. A partir del segle VI es va convertir en l'escriptura més important i de major solemnitat, sent durant aquestes segles l'escriptura de la civilització i de la cultura romana i cristiana. Els centres més importants de documents en uncial són d'època tardoantiga, trobant-los al Nord d'Àfrica i en Itàlia.

Lowe distingeix dos períodes d'ús:

-Un estil antic, entre els segles IV i V.
-Un estil nou, entre els segles VI i VIII. L'escriptura fou fent-se cada vegada més artificiosa. S'intensifica el contrast entre els traçats més grossos i prims. El disseny de les lletres cada vegada és més rígid i geomètric. algunes lletres s'allarguen un poc: per exemple, la "d" i la "l", per dalt; o la "p" i la "q", per baix.

Entre els segles VI i VII, el centre més important de documents uncials fou Roma. A l'entorn del papa Gregori Magne es va desenvolupar un centre escriptori important en tot Occident. Va crear textos patrístics i de litúrgia, copiant especialment els textos del propi papa. L'escriptura uncial d'aquest període es caracteritza per presentar formes de les lletres que estan com si estiguessin "xafades", de dalt a baix. La "d" presenta cada vegada més un traç caigut cap a l'esquerra, en període més tardà.

Aquesta uncial romana va influir directament sobre l'uncial usada a Anglaterra entre els segles VII i VIII. A més, va ser emprada especialment en alguns centres carolingis entre els segles VIII i IX.

Exemple:

-De civitates dei de Sant Agustí, llibre XI (segle V, Itàlia; manuscrit conservat a Verona, Bibli. Capitolare; còdex XXVIII): al text es pot llegir: Dum spatium aliquod temporis / prius erant spiritus illi tenebrae quos an/gelos dicimus sed simul facti sunt non tamen tantum ita / creati ut quoquomodo essent et quo/quomodo viverent sed etiam in lumi/nati ut sapienter beateque viverent / ab hac in luminatione aversi quidant / angeli non optinuerunt excellen/tiam sapientis beataeque vitae que pro/culdio dubio non nisi aeterna est aeter / nitatisque suae certa atque secura sed / rotionalem vitam licet insipientem / sic habent ut eam non possint amit / tere nec si velint quatenus autem / antequam pecasent illius sapientia / fuerint participes definire quis po/test in eius tamen participatione / aequales fuisse istos illis qui propte / rea vere pleneque beati sunt quoniam / ne quaquam desvae beatitudinis / aeternitate falluntur quomodo / dicturi sumus quando quidem si / aequales in ea fuissent etiam isti in / eius aeternitate mansissent pariter / beatiqua pariter certi neque enim si/cut vitam quandium cumque fuerit ita ae [...].

Un altre manuscrit posterior del De civitates Dei, de l'any 1470. Fotografia: Wikimedia Commons (https://commons.wikimedia.org/wiki/File:City_of_God_Manuscript.jpg)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada