Les magistratures de la República romana

Magistrat amb la toga praetexta

El poder absolut del rei, en Roma, tanmateix com en molts pobles de la conca mediterrània antiga, fou substituït en època republicana per magistratures. Els magistrats, en un principi, foren elegits entre les famílies patricis, tot i que els plebeus aconseguiran, amb el pas del temps i amb no poques lluites a la sí de la política romana, fer-se portadors també del poder estatal representat per dites magistratures (primera meitat del segle IV a. C. Leges Liciniae Sextiae i conseqüències a curt i llarg terme).

Les magistratures devien complir una sèrie de requisits i limitacions personals: sols podien ser magistrats els ciutadans barons adults, d'ascendència lliure al menys des de la segona generació, que no tingui una condemna judicial sobre ell i que no exercís cap ofici remunerat. Tot i que no era necessari tenir una gran fortuna per accedir-hi, era impensable, segons les condicions de la Roma republicana, que un ciutadà econòmicament no independent i amb una gran fortuna pogués mantenir efectivament el règim de vida dels estaments superiors de la societat romana.

Així, en un primer moment trobem una classificació entre magistratures patrícies i plebees: entre les patrícies, trobem el cònsol, pretor, dictador, edil curul i questor; i entre les plebees, el tribú de la plebs i l'edil plebeu. No obstant, amb el conflicte patrici-plebeu, la diferència entre aquestes magistratures van anar desapareixent progressivament. Dins d'aquestes, trobem altres classificacions:

1- Extraordinàries (interrex, dictadors, magister equitum, decemvirs, tribuns militars amb poder consolar, triumvirs per a l'organització de l'Estat i els membres de les distintes comissions extraordinàries) i ordinàries (cònsols, pretors, censors, tribuns de la plebs, qüestors, edils curuls i plebeus i membres de les comissions ordinàries).

2- Curuls (cònsols, decemvirs, tribuns militars amb poder consolar, triumvirs, pretors, censors i edils curuls) i no curuls o simples (la resta de les magistratures no dites entre les curuls eren simples).

3- Amb poder (cum imperio, imperium; cònsols, pretors, dictadors, decemvirs, tribuns militars amb poder consolar i triumvirs) i sense poder (sine imperio; totes les demés).

4- Superiors (tots els magistrats amb imperium, els censors i en època més tardana els tribuns de la plebs) i inferiors (totes les demés).


Dins de les magistratures, destaquen quatre conceptes imprescindibles per a la comprensió de les mateixes:

-La potestas: tot poder estatal concedit a una persona de forma legal per a executar funcions d'Estat, atorgant-li la capacitat legal de prendre decisions oficials. El seu portador pot 1) fer edictes i 2) imposar multes. A més, era un criteri quantitatiu per a jerarquitzar les magistratures segons aquesta fos maior, minor o par (superiors, inferiors i iguals). Què vol dir això? Doncs que la potestas regulava l'exercici del veto entre magistrats iguals i dels superiors respecte als inferiors; és a dir, en cas de conflicte entre magistrats, normalment eixia guanyador aquell magistrat amb una potestas maior, és a dir, superior.

-El imperium: dret d'origen diví, i per tant, aquell que l'obtingui és considerat més que un simple ciutadà. Atorga el dret de comandar, sobretot en l'àmbit militar, i a executar actes en nom del Senat i del poble de Roma. Entre les seues competències, destaquen: 1) fer edictes; 2) imposar multes; 3) dret de reunir i comandar l'exèrcit; 4) jurisdicció judicial en Roma; 5) dret coercitiu i facultat d'arrestar als ciutadans i obligar-los a comparèixer davant l'autoritat; 6) dret de convocar al poble, dins i fora de l'Imperi (els comicis centuriats, celebrats en el Camp de Mart, fora del pomerium, sols podien ser convocats per un magistrat amb imperi); 7) dret a convocar i presidir el Senat. Els únics que tenien capacitat de posseir-lo eren els dictadors, el cònsols i els pretors.

A més, els magistrats em imperium anaven acompanyats dels lictors, oficials públics que duien els fasces (feix de vares que simbolitzava el dret a castigar mitjançant assots) i la destral (dret a condemnar a mort). En època republicana mai es podia dur la destral incorporada als fasces dins de Roma. Els pretors anaven acompanyats per 2 lictors en Roma i 6 en les províncies; els cònsols per 12 lictors; i els dictadors pel doble, 24. Quan un magistrat es trobava amb altre magistrat maior, aquest devia baixar les seues fasces com a símbol de respecte. El trencament dels fasces significava la destitució del magistrat.

-L'auctoritas: defineix a les persones o institucions que per mèrits propis o dels membres tinguin d'un gran prestigi i respecte social. Així, el Senat romà, tenia la més alta auctoritas en Roma.

-L'auspicium: el poder polític romà estava en íntim vincle amb el dret a prendre auspicis (consulta de la voluntat divina respecte a un tema específic de la ciutat). El dret per als auspicis o ius auspiciorum era propi de tot magistrat (excepte els tribuns de la plebs, edils plebeus, procònsols i propretors), assessorats pels àugurs, tot i que la naturalesa i categoria de l'auspici venia determinat segons el càrrec ocupat. Un exemple venia determinat per aquell magistrat amb imperium, qui podia prendre els auspicis dins o fora del pomerium, a diferència dels que no el tenien, els quals sols podien dins del recinte romà.


Característiques de les magistratures

-Electivitat: totes les magistratures republicanes, excepte el interrex, el dictador i el cap de la cavalleria, eren elegides pel poble reunit en comicis (els comicis centuriats elegien als magistrats amb imperium, a saber dictador, cònsol i pretor, i també al censor; en canvi, els comicis per tribus elegien a la resta), d'ací la denominació de magistratus populi. El procés d'elecció era el següent: 1) l'aspirant deu presentar públicament la seua candidatura davant del magistrat que presideixi les eleccions; 2) aleshores, el magistrat acceptarà o rebutjarà aquesta, segons compleixi o no les següents condicions obligatòries: ser ciutadà romà, no estar sotmès a cap procés penal, etc.; 3) la candidatura es devia presentar personalment 24 dies abans de l'elecció; i l'elecció acaba amb 4) la proclamació del candidat pel magistrat que presideix. Si l'elegit acceptava el càrrec, devia jurar fidelitat a les lleis romanes dintre d'un terme, i si no ho feia, era considerat incompliment del deure i comportava la pèrdua del càrrec.

-Gratuïtat: tota magistratura devia ser considerada com un honor i no es devia rebre cap salari. En canvi, el magistrat sí rebia de l'Estat indemnitzacions a canvi de les despeses dels viatges fora de Roma, entre altres. Així doncs, alguns càrrecs, cas de l'edilitat curul, necessitava de grans sumés de diners, doncs eren els encarregats de celebrar els jocs i de l'abastiment de la ciutat. A canvi del seu ofici patriòtic, els magistrats rebien certs honors: seients destacats als jocs públics i teatres, dur la toga praetexta, administració dels seus càrrecs asseguts i la resta drets, etc.

-Col·legialitat: rebutjant l'ordre absolut del rei en època republicana, cada magistratura estava formada per un mínim de dos individus,; cadascun dels membres té plenitud de poders i no necessita consens per actuar, tot i que el veto (intercessio) d'un col·lega magistrat igual o superior podia invalidar el seu decret. Els censors i els tribuns de la plebs eren 10; els cònsols eren sempre 2, excepte excepcions temporals; en cas de la designació d'un dictador, que tot i que aquest actuava sol i trencava l'ordre de la col·legialitat, tenia un subaltern, el magister equitum o cap de la cavalleria.
-Anualitat: excepte el censor (5 anys de càrrec) i el dictador (6 mesos), la resta de les magistratures eren anuals, tot i que podien ser prorrogades, cas dels procònsols i dels propretors.

-Responsabilitat: a excepció dels dictadors, censors i tribuns de la plebs, tots els magistrats devien donar explicacions de les seues irresponsabilitats davant els tribunals respectius. Existia una diferència entre els magistrats maiores¸que sols podien ser jutjats quan finalitzés el temps de la magistratura, i els minores, que podien ser jutjats fins i tot quan estaven exercint funcions estatals.

-Limitacions de les magistratures: 1) estava prohibida la repetició d'una magistratura, a excepció del consolat, que des de mitjans del segle IV a. C. podia repetir-se cada 10 anys; 2) estava prohibida la investidura immediata i successiva de dues magistratures diferents, tenint que esperar 2 anys; i 3) no es podien desenvolupar dos magistratures ordinàries simultàniament.


Bibliografia
-GUILLÉN, J., Urbs Roma.Vida y costumbre de los romanos II. La vida pública, Ediciones Sígueme, Salamanca, 2002 (edició original: 1995).

-KOVALIOV, S. I., Historia de Roma (edició revisada i ampliada per Domingo Plácido), Akal, Madrid, 1989 [1948].

-REQUENA JIMÉNEZ, M., "El marco institucional del estardo romano". F. J. Fernández Nieto (coord.), Historia Antigua de Grecia y Roma, Tirant lo Blanch, València, 2005, pp. 424-457.

-ROLDÁN, J. M., Instituciones políticas de la Republica Romana, Akal "Historia del Mundo Antiguo", Torrejón de Ardoz, 1990.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada