La minúscula antiga i semiuncial

Entre finals del segle V i començament del segle VI, la producció de llibres en minúscula antiga es va introduir als centres escriptoris. L'escriptura minúscula primitiva havia estat usada en l'ambient privat, el de l'aprenentatge. Per tant, es tractava d'una escriptura cursiva.

A partir del V-VI, doncs, s'usa aquesta escriptura per a la còpia de llibres. S'introdueix en centres escriptoris d'escriptura de llibres en el moment en el que el model de còpia romana està en crisi. Això va afectar als centres de producció de llibres. A partir d'aquest moment, i amb tota seguretat en centres escriptoris del Nord d'Àfrica, l'escriptura minúscula primitiva va anar fent-se cada vegada més rígida en el seu disseny. Va sofrir un arrodoniment de les formes i un esclafament de dalt a baix. Es produeix, tanmateix, una reducció dels alçats i dels caiguts de les lletres, més perceptible en la forma més tardana.

Pràcticament no hi han lligadures cursives, ni tampoc abreviatures. Va desaparèixer el sistema de producció del llibre antic, que es basava en l'existència d'oficines destinades a la còpia de llibres dirigides per laics. Els propietaris eren famílies dedicades al treball de la còpia, que solien ser esclaus o lliberts els que realitzaven dita tasca. Suposadament, fins a temps de Dioclecià, l'escriptura era un treball servil, tot i que després d'aquest va ser un treball remunerat, va continuar sent considerat servil. A partir del segle VI, l'església cristiana va eliminar aquest caire servil.

El sorgiment dels primers testimonis de l'uncial coincideix amb l'aparició dels centres escriptoris, els scriptoria eclesiàstics, al segle VI, un monopoli en mans de l'església. L'escriptura esdevé una pràctica ambla qual el monjo aspira guanyar el cel. Els copistes altmedievals no eren els que més sabien llatí, de forma que trobem freqüentment abreviatures o paraules tallades incorrectament.

Amb el monopoli de l'escriptura escrita es va produir una restricció, on sols es copiaren llibres litúrgics i patrístics. La resta no interessava, cas dels textos de l'antiguitat clàssica. Als nous copistes lis agradava les formes arrodonides, pràcticament artificioses i marcaven la diferència entre traços prims i grossos.

De vegades l'anomenen litterae africanae, perquè un dels centres escriptoris més importants estava situat al Nord d'Àfrica. Altres li diuen litterae tunsae, fent referència al traçat i les formes arrodonides i un tant esclafades. Els paleògrafs l'anomenen semiuncial.

Entre les seues lletres característiques, destaquen:

-"a": oberta i confonent-se amb una "u".
-"g": com si fos un "5"
-"r": es pot confondre amb una "s"
-"n": sempre majúscula.
-"f": en uns documents en majúscula, en altres en minúscula.

Entre els primers centres que mostren aquesta escriptura, trobem el de Sant Hilari, en una zona amb una clara influència al Nord d'Àfrica, cap a l'any 510. Fou usada especialment en textos d'estudi i lectura de les comunitats religioses. Autors cristians i col·leccions de cànons. Entre el segle V i els primers anys del segle VII, de tots els manuscrits que s'han datat a Itàlia, el 35% de l'escriptura és semiuncial; i el 65% restant, uncial. Per tant, fou l'escriptura més usada després de l'uncial. Va estar utilitzada a Europa durant el segle VII, i finalment va estar imitada al centre carolingi de Sant Martí de Tours.

Exemples:

-Document de Sant Hilari de Potiers (any 509/510; Biblioteca Apostòlica Vaticana; signatura Basilicanus D182): aquest centre va ser un dels primers en adoptar aquesta escriptura semiuncial.

Ordenació de Sant Hilari de Poitiers. Imatge: Legenda Aurea
(http://saints.bestlatin.net/gallery/hilaire_bnfms.htm)

-Document en semiuncial (segle VIII; Biblioteca Nacional de Paris; manuscrit 2110): conté fragments de textos extrets de les obres de Sant Agustí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada