Capital cursiva

Fresco pompeyano
Al mateix temps que s'utilitzava la capital epigràfica, també es va usar, en l'àmbit privat, altres escriptures molts més ràpides d'execució i que normalment fan l'efecte de que eren realitzades com a grafits. Textos escrits sobre suports durs amb instruments o punta metàl·lica. Segons G. Cencetti, entre els segles V i III a. C. hi havia aquesta pràctica en capital cursiva. Plaute va escriure al respecte: "A cas pregunto, per Hèrcules, tenen mans de gallines, doncs aquestes les va escriure certament una gallina". Altres autors, com Vives o Cervantes al Quixot, fan referència a aquestes lletres "endimoniades".

No podem avaluar la intensitat de l'escriptura en l'àmbit privat, doncs a penes s'han conservat textos. Per exemple, les tauletes de cera Pompeia. En aquesta escriptura capital cursiva, com veurem a continuació, la persona que escriu possiblement és una persona que no té una necessitat gràfica solvent. És una escriptura, per tant, de gran difusió.


Les lletres característiques, segons Cencetti, són:

-"A": traços rectes. Qui escriu empra un punxó metàl·lic sobre un suport dur.
-"O": no és rodona, sinó angular.
-"E" i "F": sofreixen una transformació. Com estan escrivint amb un instrument metàl·lic, no hi ha molta mobilitat, de forma que els traços van deixant de ser inclinats i tendeixen a set traços paral·lels.
-"R": semblant a la nostra, però el segon traç separat del primer.

Altres transformacions de l'escriptura capital cursiva són les lletres "B" i "D" (per exemple, els grafits de Pompeia). Són el fruit d'una execució ràpida que tendeix a disminuir el nombre de traços constitutius d'una lletra. Cap la possibilitat que la transformació d'aquestes lletres sigui perquè és utilitzada sobre suports blans (tauletes de cera), o bé en llocs amb escriptures escrites en càlam sobre papir.

Al voltant dels segles I a. C. - I d. C. es va estendre l'ús de les tauletes encerades i del càlam sobre papir. Aquestos dos nous suports han contribuït decisivament a la difusió de l'escriptura i de la instrucció escolar.

A partir d'aquesta situació d'uns suports o d'altres, com el tipus d'execució, Petrucci va situar aquesta transformació de la "B" o la "D" entre les persones alfabetitzades que tenien una certa instrucció, mentre que aquelles persones que escrivien sense aquesta instrucció, ho feien sense aquestes formes cursives.

Entre els segles I a. C. i I d. C., l'escriptura capital cursiva presentava un aspecte perfecte i definitiu: l'escriptura capital cursiva canònica.

Entre les seues característiques, destaquen:

-Tendència a la quadrilinitat. El sistema de la majúscula és bilineal, mentre que el minúscul és quadrilineal, trobant dos paral·lels en la part inferior i altra en la part superior.
-Absència de lligadures; cada lletra es fa de forma aïllada.
-Lleugera inclinació cap a la dreta, presentant moltes transformacions posteriors.


L'escriptura capital cursiva va continuar en ús fins al segle III d. C., presentant moltes transformacions posteriors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada