Ascens, apogeu i caiguda del regne aliat i enemic de Palmira

L'inici del regnat de l'emperador Valerià (253-260) en solitari va estar marcat per la miraculosa aparició de Septimi Odenat (rei de Palmira vers 252 a 267), l'any 260, un cabdill oriental de Palmira que s'encarregà de destruir l'amenaça persa quan semblava una potencia imparable en Orient, retornant la tranquil·litat i l'ordre a les províncies de l'est de l'Imperi Romà. Certament, tot hagués seguit millorant -possiblement- per a l'Imperi Romà si els seus aliats Odenat I i Odenat II haguessin continuat vivint, però foren assassinats l'any 266, i la regna vídua del primer i mare del segon, Zenòbia, va prendre una actitud completament diferent i contrària a la política del seu marit, fent-li la guerra a Roma, arribant a dominar totes les províncies romanes a l'altre costat del Bòsfor. Així, Roma es mantindria "escindida" en dues parts, Occident i Orient, situació que s'allargaria fins a l'any 274, quan la situació va tornar a l'estat anterior en època de l'emperador Aurelià.  

El colp de sort, per dir-ho així, d'Odenat i la seua muller Zenòbia, fou la captura de l'emperador Valerià l'any 260 amb la derrota romana en la gran batalla a l'oest de Carrhae, una gran humiliació per a Roma, pels perses sassànides de Sapor I; una puixança persa imparable que estava sometent sense moltes dificultats l'Orient asiàtic. Així, Odenat, príncep de Palmira, aglutinà a tots els descontents comandant amb èxit una resistència armada contra els sassànides. Les victòries de Palmira no tardaren en arribar, establint les bases del seu futur -i fugaç- imperi, doncs amb les seues victòries sobre els perses li garantiren el control de les rutes de comerç a través del Golf Pèrsic i amb Orient.

Però encara li faria un favor més gran Odenat al seu aliat romà: els germans Tit Fulvia Macrià i Gai Fulvi Quiet, usurpadors proclamats emperadors per les tropes romanes d'Orient amb la captura de l'emperador Valerià, de caire aristocràtics i anticristians, serien derrotats per Palmira. Aquest factor religiós fou fonamental per a una societat oriental on estava arrelat fortament en molts sectors de la població el cristianisme, motiu pel qual la seua "creuada" personal contra els anticristians de Macrià i Quiet va comptar amb el recolzament quasi unànime d'aquests sectors de la població oriental.

L'"edat daurada" del regne de Palmira era evident: poder econòmic i militar, front al qual es trobava un príncep convertit a rei per les positives circumstàncies. Tot i que fou Publi Licini Valerià Ignaci Gal·liè (emperador de Roma entre 260 i 268) qui fou reconegut oficialment com a guanyador dels perses, dit emperador fou conscient del seu verdader per respecte al seu aliat oriental. Les limitacions de la seua autoritat, vingudes a menys en Orient però amb un fort control sobre Egipte, va tindre que resignar-se a guardar les aparences fingint una certa unitat que va tindre que comprar amb el nomenament d'Odenat com a dux Romanorum i corrector totius Orientis, entre altres títols que s'adjudicà el propi Odenat, com "Rei de reis" o persicus maximus. Cilícia, Síria. Mesopotàmia i Aràbia, totes aquestes províncies escapaven d'eixa "unitat" que Gal·liè intentava dissimular cara a la societat romana, però que en realitat una "unitat" fictícia que Roma va tindre que comprar al vertader sobirà d'aquestes províncies: Odenat, rei de Palmira.

Amb tots aquests al·licients en contra de Gal·liè, no seria d'estranyar que estigués involucrat amb l'assassinat d'Odenat i del seu fill, Odenat II, ja unit a la nova dinastia iniciada pel seu pare, l'any 267. Palmira estava escapant al control romà. Estava adquirint un poder massa gran, amb el control fàctic de diverses províncies orientals. Però Gal·liè, qui creia que am la desaparició d'Odenat I i Odenat II Palmira i les demés províncies retornarien baix control directe de Roma, no va comptar amb una nova jugadora, Zenòbia, regent del seu fill menor Vabalat, autèntica governadora de Palmira. Amb un Imperi Romà immers en lluites internes, la vídua d'Odenat va jugar bé el seu paper, enfortint i expandint el seu regne.

Ni Gal·liè ni el seu successor Marc Aureli Claudi (Claudi II, 268-270), inaugurador de la dinastia dels emperadors il·liris , van poder posar remei a aquesta situació. Durant aquesta època il·líria (268-285) es va restablir la unitat de l'Imperi, tot i que per a l'estabilització de les fronteres fou necessari evacuar la Dàcia en temps d'Aurelià, així com l'ocupació dels Camps Decumates pels germans, l'extensió de la influència goda sobre la costa septentrional del Mar Negre; o, com estem veient, la pèrdua en Orient d'importants places com Europos o la pròpia Palmira.

Zenòbia havia ocupat la regió de Síria l'any 269 per ordre de Roma, i d'ací s'aventurà cap a terres egípcies amb el mateix objectiu, conquerint més tard la major part d'Àsia Menor. Però, per desgràcia de Roma, Zenòbia va declarar que dits territoris serien annexionats baix la sobirania de Palmira, doncs pertanyien al seu fill Vabalat. l'Imperi Romà, immers en greus problemes interns, no va atendre en un principi aquest problema fins a l'any 270.

Seria, com hem vist, l'emperador Lluci Domici Aurelià (270-275), qui va dur la guerra a Orient contra la formidable governant que va resultar ser Zenòbia, qui liderava sagaçment a un Imperi en creixement. Una personalitat femenina que es va convertir en una de les dones més influents i conegudes de l'Antiguitat, comparant-se fins i tot -de forma massa abusiva- amb una de les dones més famoses d'aquesta etapa històrica: Cleopatra Filopator Nea Thea, és a dir, Cleopatra VII, última regna d'Egipte entre l'any 51 i 30 a. C. Tot i això, hi ha que reconèixer el gran poder del regne de Palmira, un imperi que es va enriquir amb el comerç, gràcies a una posició estratègica en les rutes de comerç de trànsit entre l'Est i l'Oest. Tanmateix, no cal oblidar el poder militar de Palmira, amb una cavalleria molt potent, amb regiments de cataphractarii o clibanarii, així cm una cavalleria més lleugera d'arquers. 


Guerra contra Palmira. Il·lustració d'Angus McBride

Tornant amb Aurelià, l'any 272 aquest es va dirigir cap a l'est, reconquerint fàcilment els territoris ocupats per Palmira, amb una guerra de desgast. L'exèrcit de Zenòbia fou derrotat en Antioquía i em Emesa. el primer enfrontament entre les tropes d'Aurelià i Zenòbia, aquestes últimes dirigides pel general Zabdas, fou junt a la ciutat d'Antioquía, on les tropes de Palmira van sofrir una clara derrota. En aquesta batalla, degut a la superioritat de la cavalleria de Zenòbia, que comptava amb una gran força de cataphractarii, així com altre contingent de cavalleria d'arques, el general romà va decidir apostar a la seua infanteria apartada de la batalla, a l'altre costat de l'Orentes, mentre la cavalleria rival, fent intenció de fugir continuadament, va acabar cansant als seus rivals. Els genets rivals, els quals tant cavall com home anaven equipats de peus a cap amb armadures molt pesades, no resistiren la fatiga de perseguir a un contingent que en tot moment sabia el que feia, acabant esgotats i sent-hi presa fàcil per a l'exèrcit romà, qui va destruir sense compassió al contingent contrari.

Zenòbia i Zabdas fugiren a la ciutat d'Emesa, on es va desencadenar el segon combat, en el qual definitivament Aurelià va derrotar al seu enemic després d'un llarg assetjament. Zenòbia va intentar fugir, tot i que fou capturada a prop de l'Èufrates. No obstant, un any després, Palmira es va revoltar de nou.

Màxima expansió de Palmira, any 272. Reconstrucció estimada. Mapa de geacron.com
Finalment, amb aquesta última revolta, Aurelià va entendre que l'única forma d'acabar definitivament amb aquesta continu perill seria, com va fer sense pietat alguna, arrasant completament la capital. Amb aquesta victòria, sumada a de l'Oest sobre els dos Tètrics (Tètric I i Tètric II) de l'Imperi Gàl·lic, i com a conseqüència a la reintegració d'aquesta zona baix sobirania romana l'any 274, van permetre a Aurelià retornar a Itàlia per a participar en una impressionant desfilada triomfal. Amb l'Imperi en una relativa pau, Aurelià es va convertir en un dels homes més poderosos del món conegut.

Un bon reflex d'aquesta realitat la trobem en la Historia Augusta (Vida d'Aurelià XXX, XL, VIII):

"Una vez Zenobia en poder de Aureliano, toda la muchedumbre de soldados pedía con grandes gritos que se le diese muerte. Pero, considerando Aureliano que sería indigno dar muerte a una mujer, condenó a pena capital a la mayor parte de los que habían provocado, comentado o dirigido esta guerra y a la reina la conservó con vida para llevarla en triunfo y para que sirviera así de espectáculo al pueblo romano. Es desagradable tener que contar entre los que fueron ejecutados en esta ocasión al filósofo Longino, según narra la tradición. Longino fue el que enseñó la lengua griega a Zenobia. Se dice que Aureliano lo mandó matar porque él fue quien dictó a Zenobia aquella carta tan soberbia por la que rechazaba la rendición. Sin embargo, no olvidemos que aquella carta había sido redactada en lengua siria […].

Una vez en territorio europeo, siguió infligiendo derrotas con su acostumbrado valor a todos los enemigos que encontraba a su paso. Pero mientras Aureliano llevaba a cabo estas grandes proezas en la Tracia y en toda Europa, surgió en Egipto un tal Firmo, pretendiendo apoderarse de aquel territorio como si no estuviese sometido al poder de Roma. Sin embargo, este Firmo no quiso recibir el título de emperador, sino sólo apoderarse de aquel país. Aureliano marchó en seguida contra él y tampoco en esta ocasión careció de su acostumbrada fortuna, recuperando Egipto en breve tiempo. Después, movido por la dureza que era propia de su naturaleza, se dirigió de nuevo hacia Occidente, lleno de ira, y haciendo planes contra Tétrico que aún era dueño de las Galias. Pero Tétrico, no pudiendo soportar por más tiempo la indisciplina de su propio ejército, lo puso en manos de Aureliano. De esta manera todas aquellas legiones pasaron a estar bajo su mando. Cuando Aureliano se vio dueño de todo el mundo, sabiendo además que el Oriente había quedado en paz, y que él mismo había triunfado tanto en la Galia como en todas las demás regiones, se dispuso a regresar a Roma. Su intención era conducir en triunfo ante los ojos de los romanos a Zenobia y a Tétrico. Tanto Zenobia como Tétrico representaban a los enemigos que había derrotado en Oriente y en Occidente".


Bibliografía
-DEL CASTILLO ÁLVAREZ, A., “La evolución del Imperio: de los flavios a los emperadores ilirios”. Historia Antigua de Grecia y Roma, Fco. J. Fernández Nieto (coord.), Tirant lo Blanch, Valencia, 2005, pp. 499-538.

-DANDO-COLLINS, S., Legiones de Roma. La historia definitiva de todas las legiones imperiales romanas, La Esfera de los Libros, Madrid, 2012.

-DOWNEY, G., “Aurelian’s Victory over Zenobia at Immae, A. D. 272”. Transactions and Proceedings of the American Philological Association, vol. 8, 1950, pp. 57-68.

-FERNÁNDEZ UBIÑA, J. El Imperio romano bajo la Anarquía Militar, Akal “Historia del Mund Antiguo”, 52, Torrejón de Ardoz, 1990.

-GAWLIKOWSKI, M., “Palmyra as a Trading Centre”. Iraq, vol. 56, 1994, pp. 27-33.

-KELLY, S. E., “Zenobia, queen of Palmyra”. Art Institute of Chicago Museum Studies, vol. 30, 1, 2004, pp. 8-9+94.

-MENÉNDEZ ARGÜÍN, A. R., El ejército romano en campaña: de Septimio Severo a Diocleciano (193-305d. C.), Universidad de Sevilla, Sevilla, 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada