Les vies romanes a la Península Ibèrica. Revisió bibliogràfica de les tres últimes dècades

Construcció d'una calçada romana. Font: MARQ

Ens limitarem a veure les principals aportacions del últims 25-30 anys, tot fent referència a les principals fites que al llarg dels segles XIX i XX ens ha deixat l’estudi dels camins romans. Convé destacar, en la segona meitat del segle XIX, els estudis d’Eduardo Saavedra, al qual se li atribueix la primera sistematització de treball de les vies romanes a la Península Ibèrica. Destaquen els seus treballs sobre l’Itinerari d’Antoní, primer treball d’estudi especialitzat en el tema de les vies romanes a la nostra península; entre altres treballs i discursos, cal fer referència al seu estudi del tram Uxama-Augustobriga[1]. Cal tindre en compte que ens trobem en la gènesi de la investigació, en un moment en que les fonts antigues directes no eren tan abundants i riques en informació com ho són avui dia -no estant estudiades o descobertes-, estant disponibles tan sols l’Itinerari d’Antoní i tres dels quatre Vasos de Vicarello[2]. També era conegut, per exemple, l’Anònim de Ravenna; la seua primera edició és de 1688; cal dir el mateix sobre las Tablas de Barro d’Astorga.

Altre moment clau en l’estudi de la investigació va ser l’any 1912, amb la creació de la Junta Superior d’Excavacions i Antiguitats, eina de gran importància per a l’aprofundiment en l’estudi de les vies romanes. En aquesta segona onada d’estudi viari destacaren els treballs d’Antonio Blázquez i Jiménez, Antonio Blázquez i Delgado-Aguilera i Claudio Sánchez Albornoz[3]. Després de tres dècades sense cap nova aportació arqueològica, per les conseqüències en que la guerra va degenerar en aquest camp científic, apareixeran els primers estudis de José Manuel Roldán[4], qui donarà un impuls definitiu a l’estudi de les calçades romanes a la Península Ibèrica. Començà per l’estudi de les mansiones romanes fins a arribar a compilar un estudi complet de tota la Península Ibèrica, sent a Roldán a qui se li atribueix la primera edició en un sol volum de les fonts antigues per al coneixement de les vies romanes en Espanya i Portugal: l’Itinerari d’Antoní, la Guidonis Geographica, els Vasos de Vicarello o Apol·linars i les Tablilles de Lèpid[5], l’Anònim de Ravenna, etc.

Una llarga tasca de treball i d’investigació fou la que va dur a terme durant molts anys Gonzalo Arias Bonet al seu butlletí El Miliario Extravagante, amb publicacions des dels anys 80’ fins a la seua fi l’any 2004, tot i que el seu treball va estar inalterablement actiu des de la dècada dels 60’: “En sus páginas, siguiendo direfentes líneas de investigación, aficionados y profesionales de diversos campos tuvieron ocasión de exponer sus hipótesis y de encontrarse, casi siempre, con el singular azote del comentario de su director, agazapapo casi siempre en la forma nada categórica de “apostillas”[6], paraules amb les que Caballero, Palomero i Sven reconeixen el treball dut a terme pel seu creador i director. Aquest butlletí es va compaginar amb l’eina informàtica, amb la confecció d’un atles històric de la Península Ibèrica, el qual continua actualizant-se en la seua pàgina web[7]. Continuant amb el tema de les plataformes documentals, ens trobem amb la revista d’Obras Públicas (Organo profesional de los ingenieros de Caminos, Canales y Puertos),  més coneguda com a Caminos, la qual als anys 1993 i 1994 va traure dos volums (el 25 i el 27) dedicats a l’estudi dels camins, no tornant a trobar-hi fins a l’any 2001 altres dos números (56 i 57) dedicats a l’estudi viari, ja baix el nom d’Ingeniería y Territorio.

Dos foren els simposis centrats en l’estudi de la viaria romana, com el Simposi de Murcia (Vías romanas del Sureste, Murcia, 1986) o el Simposi sobre la xarxa viaria en la Hispania Romana, de Tarazona (1987), publicant-se a l’any 1990 les actes per la Institució Ferran el Catòlic (Zaragoza). Hem de comentar també els esporàdics estudis que s’han realitzat en als diferents congressos de Caminería Hispánica, que van iniciar el seu periple l’any 1992, amb el I Congrés Internacional de Caminería Hispánica a Madrid. Des d’aleshores, s’han realitzat fins a deu congressos, realitzats tant en Itàlia, Mèxic i sobre tot, a territori peninsular, sent l’últim el X Congrés de Madrid (2010). Tampoc hi ha que oblidar-se de la tasca d’Isaac Moreno al Col·legi d’Enginyers Tècnics d’Obres Públiques, així com els seus treballs sobre la enginyeria romana en Hispania o el seu gran estudi sobre la Via de Italia in Hispanias[8], en les províncies de Burgos i Palència (Salamanca, 2001). En aquest sentit, la tasca de les administracions públiques també ens han aportat un gran coneixement sobre les vies romanes, gràcies a campanyes de recuperació d’aquestes calçades en trams determinats, encara que més com a finalitat turística que científica.

En quant al recurs que ens ofereix a dia d’avui internet, cal fer referència a tres pàgines més, com són les webs de Traianus[9], o la pàgina de G. Arenas sobre la ruta romana del tram XXX d’Antoní, malgrat que no continua en actiu avui dia. Però, no cal oblidar a El Nuevo Miliario, creat per antics col·laboradors de la seua revista mare, El Miliario Extravagante[10], que va començar la seua tasca investigadora l’any 2005, continuant així de la feina iniciada per Arias Bonet. Aquest és un butlletí semestral, dedicat a l’estudi de les vies romanes i d’altres camins i temes de la xarxa viaria peninsular, única en la seua matèria.

Dos són les exposicions -amb més rellevància- que han tractat aquest tema, com va ser l’exposició Artifex: Ingeniería romana en España, realitzada al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, apropant per primera vegada la història de l’estudi dels enginys romans fins aleshores a tots els públics; o l’actual exposició sobre la Via Augusta al Museu Provincial d’Alacant titulada La Vía Augusta, Plan director de recuperación de la Vía Augusta en la Comunitat Valenciana, podent trobar una àmplia informació al catàleg d’exposició[11].

Per tal de compilar l’anàlisi d’aquest apartat bibliogràfic, prestarem especial atenció a aquelles publicacions de les últimes dècades; hem de recordar que aquest apartat es complementa amb l’annex bibliogràfic que acompanya a aquest treball. Per a facilitar l’estudi de la investigació, hem dividit dita bibliografia per regions, que es corresponen a cadascuna de les comunitats autònomes d’Espanya, trobant-ne un apartat molt més general de les publicacions sobre les antigues vies lusitanes, és a dir, sobre l’Estat veí de Portugal. Com he comentat anteriorment, fent una primera ullada a aquesta llista, podem observar una gran diferència de publicacions respecte a les diferents regions peninsulars, trobant comunitats com Andalusia, Castella i Lleó o Castella La Manxa amb un grapat de publicacions, mentre que trobem d’altres com La Rioja, Astúries o Navarra que a penes compten amb una tradició historiogràfica poc desenvolupada. Dins de cada apartat, els títols s’han ordenat cronològicament. Aquest sistema té l’avantatge respecte al criteri alfabètic de poder comprovar quines han sigut les últimes aportacions bibliogràfiques.

La primera comunitat autònoma, Andalusia, compta amb un gran nombre de publicacions, destacant els treballs de Gozalbes Cravioto[12], Melchor Gil[13] i Carrasco Serrano[14]. Menys publicacions trobem en Aragó, una regió ben estudiada per Magallón Botaya[15], qui ha publicat diversos treballs sobre les vies romanes aragoneses. Poc és el que trobem en Astúries, destacant el treball de Piñán i Canga[16], els quals fan un repàs de les calçades romanes i d’altres vies en aquesta zona. Pel que fa a Cantàbria, cal fer referència a l’obra divulgativa de Iglesias Gil i Muñiz Castro sobre les vies romanes d’aquesta comunitat[17]. En Catalunya, llevat de les efímeres publicacions de Casas[18], els demés estudis s’han centrat en algun tram en concret de les vies, destacant entre d’altres treballs el de Pallí Aguilera[19].

Per la grandària de la comunitat de Castella La Manxa, així com la seua veïna Castella i Lleó, trobem estudis viaris relacionats pràcticament en tots els aspectes i trams coneguts de les vies romanes, sent doncs dos dels territoris més estudiats a nivell peninsular. Per a la primera regió, trobem de nou al incombustible Carrasco Serrano[20], qui ha publicat treballs relacionats en diversos territoris, com Albacete, Ciutat Reial o Toledo; o el treball de Palomero Plaza sobre Cuenca[21], entre d’altres. Pel que respecta a Castella i Lleó, destacar els treballs d’Abásolo[22], Santos Yanguas[23], de Rabanal Alonso[24] o de Moreno Gallo, citat anteriorment. Poca tradició viaria trobem al País Basc, destacant el treball de Magallón Botaya, centrat especialment en l’estudi de les vies romanes[25]; o l’estudi d’Elena Barrena Osorio[26] sobre les vies de comunicació en Guipúscoa. Pel que fa a la regió d’Extremadura, convé recalcar el treball de Fernández Corrales[27].

La següent regió, Galícia, presenta també un bon nombre de treballs, com els de Gómez Vila[28]; els diversos estudis de Sáez Toboada[29]; o l’estudi sobre la Via Nova (XVIII de l’Itinerari d’Antoní al tram galaic) de Caamaño Gesto[30]. Pel que fa a la comunitat autònoma de Madrid, Álvarez González i Palomero Plaza[31] fan un repàs de les vies de comunicació de Madrid des de temps romans fins a temps visigots, així com els treballs de Arias Bonet[32]. En la regió de Murcia, destaca l’obra de Brotons Yagüe i Ramallo Asensio[33], entre un respectable nombre de publicacions; tot el contrari que en Navarra, on entre les poques publicacions de les últimes tres dècades, destaca el treball de Castiella Rodríguez[34], com a estudi general del territori navarrès. Pel que fa a La Rioja, citar el treball monogràfic de nou de Magallón Botaya, que tot i els anys que té continua sent el treball més complet a àmbit regional[35]. Per últim, en la regió portuguesa cal tindre en compte els diversos treballs d’Alarcão[36] i de Soares Mantas[37].

A nivell peninsular, trobem els estudies de Roldán Hervás[38], amb la seua introducció a l’estudi de les vies romanes del sud-est; el repertori de camins de la Hispania romana d’Arias Bonet[39]; el treball de Sillières respecte al sud de la Península Ibèrica[40]; en el camp de l’estudi dels mil·liaris peninsulars, destaca la compilació de Lostal[41] sobre la província Tarraconense. Aquesta recerca de treballs sols és una menuda mostra del que és la realitat de l’estudi de les xarxes viaries a la Península Ibèrica. Podem trobar molts més títols en l’annex bibliogràfic que acompanya aquest treball, el qual no és més que una visió general (les últimes publicacions de les últimes tres dècades, aproximadament), el punt d’arribada dels treballs iniciats en la segona meitat del segle XIX per Saavedra, i el punt de partida de futurs estudis.




[1] SAAVEDRA, E., Discrusos leídos ante la Real Academia de la Historia en la recepción pública de don Eduardo Saavedra, Madrid, 1862; “Excavaciones hechas en el cerro de Garray, donde se cree estuvo situada Numancia”. Boletín de la Real Academia de la Historia, I, Madrid, 1877; “Descripción de la vía romana entre Uxama y Augustóbriga”. Memorias de la Real Academia de la Historia, IX, 1879.
[2] SVEN REHER, G.; PALOMERO, S.; CABALLERO, C., “Historiografia de las vías romanas en España...”, pàg. 2.
[3] Veure, per exemple, BLÁZQUEZ, A.; SÁNCHEZ ALBORNOZ, C., “Exploraciones en vías romanas del valle del Duero y Castilla la Nueva”. Memoria de los resultados obtenidos en las exploraciones y excavaciones practicadas en el año 1916, Madrid, 1917.
[4] Entre aquests destaquen els següents: Iter ab Emerita Asturicam. El Camino de la Plata, Salamanca, 1971;  “Las tablas de barro de Astorga, ¿una falsificación moderna?. Zephyrus, 23-24, 1972, pp. 221-233; Itineraria Hispana. Fuentes antiguas para el estudio de las vías romanas en la Península Ibérica, Valladolid, 1973.
[5] Referència trobada en SVEN REHER, G.; PALOMERO, S.; CABALLERO, C., “Historiografia de las vías romanas en España...”, pàg. 2.
[6] Ibídem, pàg. 3.
[8] D’aquest prolífic autor podem citar també els següents títols: “Vías romanas: identificación por la técnica constructiva”. Cimbra: Revista del Colegio de Ingenieros Técnicos de Obras Públicas, 389, 2009, pp. 20-38; Item Caesarea Augusta Beneharno. La carretera romana de Zaragoza al Bearn, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 2009; “Vías romanas: identificación por la técnica constructiva”. Ingeniería Civil, 159, 2010, pp. 127-142; “Vías romanas: las huellas de la ingeniería perdida”. Congreso de las Obras Públicas Romanas. Las técnicas y las construcciones en la ingeniería romana, 2010, pp. 11-46.  
[10] Podem trobar la seua pàgina en la següent adreça, tot i que no trobem tanta informació en línea com ens ofereix El Miliario Extravagante: http://www.elnuevomiliario.eu/.
[11] MARQ, La Vía Augusta, Plan director de recuperación de la Vía Augusta en la Comunitat Valenciana, Museo Arqueológico Provincial de Alicante, Catàleg d’Exposició, Alacant, 2013.
[12] Entre d’altres, GOZALBES, C., Las vías romanas de Málaga, Madrid, 1986; del mateix autor, “La vía romana de Cástulo a Cádiz en textos medievales y del siglo XVI”. Actas del IV congreso Internacional de Caminería Hispánica, vol. 1, 2000, pp. 73-90.
[13] Trobem un gran nombre de publicacions d’aquest autor en aquesta regió, en especial a la provincia cordovesa, destacant, entre d’altres: “La red viaria romana: El sureste de la provincia de Córdoba”.  Ariadna, 4, 1988, pp. 28-42; “La red viaria de la provincia de Córdoba: administración construcción y mantenimiento”. Actas del I Congreso de Historia Antigua de Andalucia, 1993, pp. 125-136; o també Vías romanas de la provincia de Córdoba, Córdoba, 1995.
[14] A destacar “Vías de comunicacións romanas y mansiones del ámbito provincial de Granada en los antiguos itinerarios”. Actas del II Congreso de Historia de Andalucía, 1994, pp. 469-476.
[15] Entre d’altres, La red viaria en Aragón, Zaragoza, 1987.
[16] PIÑÁN, C.; CANGA, B., Calzadas romanas o vías históricas de Asturias, Oviedo, 2009.
[17] IGLESIAS GIL, J. M.; MUÑIZ CASTRO, J. A., Las comunicaciones en la Cantabria Romana, Santander, 1992.
[18] CASAS, J. “Vías romanas en Cataluña”. Revista de Arqueología, 7, 1981, pp. 39-60.
[19] PALLÍ AGUILERA,  F., La Vía Augusta en Cataluña, Barcelona, 1985.
[20] Entre altres, destacar  els seus últims treballs: “Sobre las vías de comunicación romanas en la Meseta Sur: la provincia de Ciudad Real”. Actas del I Congreso Internacional de Historia Antigua La Península Ibérica hace 2000 años, 2002, pp. 511-517; “Viaria romana y mansiones de la provincia de Toledo”. Actas del V Congreso Internacional de Caminería Hispánica, vol. 1, 2002, pp. 75-86; “Sobre las comunicaciones romanas del ámbito suroriental de la provincia de Ciudad Real”. Doctrina a magistro discipulis tradita: Estudios en Homenaje al profesor doctor don Luis García Iglesias, 2010, pp. 275-288.
[21] PALOMERO PLAZA, S., Las vías romanas en la provincia de Cuenca, Diputación Provincial, Cuenca, pp. 247-261.
[22] “Comentario a la lectura del miliario de Milles, de la Polvorosa”. I Congreso de la Historia de Zamora, II, 1990, pp. 539-544; “El miliario de Villanueva de Árgano y el recorrido de la Via Aquitania entre Deobrigula y Segrisamo”. Zephyrus, 1991, 44-45, pp. 389-404.
[23] SANTOS YANGUAS, N. V., “Vías romanas de la provincia de León”. Memorias de la Historia Antigua, 9, 1988, pp. 232-234.
[24] RABANAL ALONSO, M. A.,  Vías romanas de la provincia de León, León, 1988.
[25] MAGALLÓN, M. A., “La red viaria romana en el País Vasco”. Isturitz, 8, 1997, pp. 207-231.
[26] BARRENA OSORIO, E., Historia de las vías de comunicación en Guipuzkua. Vol. 1, Antigüedad y Medievo, Diputación Foral de Guipuzkua, Departamento de Obras Públicas y Transportes, San Sebastián, 1991.
[27] FERNÁNDEZ CORRALES, J. M., El trazado de las vías romanas en Extremadura, Universitat de Extremadura, Cáceres, 1987.
[28] GOMÉZ VILA, J., “As vías romanas nos actual provincia de Ligo. Achehamento á súa problemática”. Historia Nova, I, 1993, pàg. 15 ss; GÓMEZ VILA, J., “Prospección arqueolóxica de camiño primitivo de Santiago e da vía romana XIX nos concellos de toques e Mellide”. Boletín do Centro de Estudios Melidenses, 8, 1993, pp. 5-42.
[29] Las comunicaciones romanas en la provincia de A Coruña, Santiago de Compostela, 2001; o també: Las vías romanas en la provincia de Lugo, Santiago de Compostela, 2006.
[30] CAAMAÑO GESTO, J. M., La via Nova (XVIII del Itinerario Antonino) en su tramo galaico, Museo de Prehistoria e Arqueoloxía de Villalba, Villalba, 2009.
[31] ÁLVAREZ GONZÁLEZ, Y.; PALOMERO PLAZA, S., “Las vías de comunicación en Madrid desde época romana hasta la caída del Reino de Toledo”. Madrid del siglo IX al XI, 1990, pp. 41-63.
[32] “Los orígenes de Madrid a la luz de la interpretación gramatical del Itinerario de Antonino”. Caminería Hispánica: Actas del I Congreso de Caminería Hispánica, vol. 1, 1993, pp. 69-78; “La búsqueda de las vías romanas y de rutas antoninianas en torno a la encrucijada madrileña”. El Nuevo Miliario, 6, 2008, pp. 63-71.
[33] BROTONS YAGÜE, P.; RAMALLO ASENSIO, S. F., La red viaria romana en Murcia, Murcia, 1989.
[34] CASTIELLA RODRÍGUEZ, A., Por los caminos romanos de Navarra, Pamplona, 2003.
[35] MAGALLÓN BOTAYA, M. A., La red viaria romana en La Rioja, Logroño, 1983.
[36] Alarcão, J. de,  et alii, Propositions pour nouveau tracé des limites anciennes de la Lusitanie romaine, Les villes de Lusitanie romaine: Table ronde de CNRS, Paris, 1990.
[37] SOARES MANTAS, V.,  A rede viária romana da faixa atlàntica entre Lisboa e Braga, Coimbra, 1996.
[38] ROLDÁN, J. M., “Introducción al estudio de las vías romanas del sureste”. Vías romanas del sureste,  1986, pp. 9-16.
[39] ARIAS BONET, G., Repertorio de caminos de la Hispania romana, Madrid, 1987.
[40] SILLIÈRES, P., Les voies de communication de l’Hispane mérdidionale, Paris, 1990.
[41] LOSTAL, J., Los miliarios de la provincia Tarraconense, Zaragoza, 1992.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada