L'aqüeducte romà de Peña Cortada

Aqüeducte romà de Peña Cortada (Toixa, Xelva, Calles i Domenyo)

(Article publicat originalment per J. A. Montalbán Carmona a la revista d’història valenciana Clapir, Joves Historiadores i Historiadors Valencians, en novembre de 2014).

L'aqüeducte de Peña Cortada
Entre els municipis de Toixa, Xelva, Calles i Domenyo (comarca dels Serrans) es troba l’aqüeducte romà (s. I d. C. – ½ s. II d. C.) de Peña Cortada o de La Serrada[1], Bé d’Interès Cultural i Patrimoni Històric d’Espanya des del dia 3 de setembre de l’any 2004. Aquest aqüeducte va estar traçat amb distints sistemes de conducció salvant grans esculls topogràfics, com veurem a continuació. Amb una longitud estimada d’uns 28,6 quilòmetres[2], estem davant d’un dels majors aqüeductes d’època romana conservats a la Península Ibèrica, el qual ha suportat perfectament el pas del temps en alguna part del seu recorregut, com per exemple el pont amb specus sobre el barranc de la Cova del Gat (en el terme municipal de Calles), el tram més conegut i estudiat de l’aqüeducte.

L’aqüeducte de Peña Cortada: cinc segles d’historiografia
Molts han sigut els historiadors i erudits que durant els últims cinc segles han mencionat en les seues obres l’aqüeducte de Peña Cortada. Ja al segle XVI P. A. Beuter cita les arcades romanes situades prop de Xelva afirmant que aquestes conduïen l’aigua fins a Sagunt o Morvedre des del riu que passa per Xelva: “Portaven los saguntins l’aigua a la seua ciutat ab arcs grandissims, i ab caves i sèquies cavades per les penyes i portades per dins les muntanyes, cosa de grandissima admiració, con fins avui restes estes memòries que es veuen"[3].

Prop d’un segle més tard, G. Escolano ampliava la informació de Beuter, tot i que no compartia l’opinió d’aquest de que el destí de la conducció fos Sagunt o Morvedre aportant raons orogràfiques i per la distància que separava Xelva de Sagunt; Escolano creia, en canvi, que possiblement el destí de l’aqüeducte era l’actual Llíria (la romana Edeta): “ A los hombros considerados de nuestra nacion, se les haze mal de creer, q tantas fierras y encuentros como se interponen de por medio des de Chelva a Sagunto, se pudiefen vencer con fuerças humanas: y tienen por mas probable que los Arcos fuessen para llevar el agua a la antigua Edeta, o Liria”[4].

V. Mares, l’any 1681, seguint el discurs de Beuter i Escolano, creia que els arcs de Xelva passaven sota el Villar de Benaduf direcció a Llíria, com creia Escolano: “[...] finalmente arrimado a las montañas venia a dar encima del Villar de Benaduf, y de alli enderezaba a los llanos de Lliria, de donde tomaron motivos algunos, para dezir que no iba a Mulviedro, sino a la antigua Edeta”[5].

A. J. Cavanilles, seguint el discurs iniciat un segle abans per Mares, acceptava el destí final de l’aqüeducte en Llíria, tot i que aquest creia que no aniria més enllà del Villar de Benaduf: “Creen los de Xelva, y afirman muchos, que las aguas deberian ir á Murviedro; pero la inspeccion sola del terreno lo contradice: porque el aqüeducto se terminaba ántes de llegar al Villár de Benadúf, y las aguas debieron correr hácia el campo de Liria”[6].

Gravat de Cavanilles (1797, tom 2, p. 65)
Ja al segle XIX, A. de Laborde[7] va realitzar unes fantàstiques il·lustracions de Peña Cortada, però a diferència d’Escolano, Mares i Cavanilles creia que Edeta no era el destí final de l’aqüeducte, ni tampoc creia que era Saguntum, com va afirmar Beuter quasi tres segles abans. 

Aqüeducte Peña Cortada. Grabat d'A. Laborde, nº CXVI
Plànol de l'aqüeducte. Segons Laborde, 1811

Dos dècades després, J. A. Ceán-Bermúdez tornava a la teoria del destí de Llíria: “Al nordeste y en la jurisdicción de Chelva, y en la rambla llamada de los Arcos, permanecen los restos de un acueducto que levantaron los romanos para conducir el agua á Liria”[8]

En 1888, A. Chabret descartava que l’aqüeducte de Peña Cortada abastís la ciutat de Saguntum en època romana: “[...] la gran cordillera que separa al río de Valencia del de Sagunto, no la pudo atravezar la constancia romana, ni había motivo para realizar tan colosal empresa”[9]


El traçat de Peña Cortada
El treball més ampli per al coneixement del possible traçat complet de l’aqüeducte de Peña Cortada fou realitzat fa deu anys per J. L. Jiménez Salvador (1994-1995). En el seu estudi localitza dotze possibles trams de la canalització: 

1) La captació de les aigües (caput aquae) procediria del curs fluvial del riu Xelva o Toixa, a una cota de 561,74 metres. Mitjançant la utilització d’un dic o saeptum perpendicular a la corrent, l’aigua era conduïda cap al canal tallat en la roca. Des del seu origen fins al poble de Xelva el traçat de la conducció romana coincidiria aproximadament amb l’actual recorregut de la sèquia major de Xelva. 

2) Un cop superat el monticle sobre el que es troba Toixa, la conducció continuaria pel tossal d’Espès. En aquest punt trobem el Barranc del Convent salvat amb la construcció d’un pont aqüeducte d’un sol arc.

3) Passat el Barranc del Convent (Xelva), el traçat continua cap a la Font de la Gitana, a prop del cementiri local, per avançar cap al turó de Viñaro, sent visibles restes del seu traçat en el camí de Mas de Solaz. És en aquest punt on s’han trobat petjades d’una cantera que amb molta seguretat estava relacionada amb la construcció de l’aqüeducte. 

4) Seguint el camí del Mas de Solaz s’arriba a la rambla d’Alcotas (Calles), on s’ha trobat les restes d’altre pont aqüeducte de sis arcs del que sols queda un en peu. A més, estava reforçat per una fila de pilars, com es pot veure tot seguit a la fotografia.
Restes de les arcades del pont aqüeducte de la rambla d’Alcotas. (Jiménez Salvador, 1994-1995, làm. II)
5) Una vegada superat la rambla d’Alcotas arriba el Barranc de la Cova del Gat (Calles), salvat per altre pont de tres arcs, el tram més conegut i millor conservat de tot l’aqüeducte, amb una longitud total de 36 metres i una altura màxima de 33 metres (veure il·lustracions de Cavanilles i Laborde).

6) A continuació, l’aqüeducte gira bruscament cap a l’est a través d’un gran tall en la roca conegut com a Peña Cortada o la Serrada, un tall artificial fet pels romans per a la canalització de l’aigua que dóna nom al conjunt de l’aqüeducte. Té 22 metres d’altura, 90 cm d’amplària i 26 metres de longitud, amb un total d’11 túnels coberts en la roca compacta (Cantó i Curiel, 1998, 95). El canal o specus continua en forma de galeria tallada en la roca amb una coberta voltada, alternant cinc trams a l’aire lliure amb altres quatre en galeria coberta. La dimensió de tots els túnels són semblants, d’1,80 centímetres d’altura per 80 centímetres d’ample. 
Boca de galeria coberta i al fons Peña Cortada. (Jiménez Salvador, 1994-1995, làm. 5)
Tall per al pas de l'aigua. Font: www.romanaaqueducts.info
7) Tot seguit, el traçat supera la Torre de Castro (Calles), alternant novament trams a l’aire lliure amb altres coberts.

8) Després trobem una sèrie de barrancs superats amb la construcció de ponts:
  • Barranc de la Cabra (Calles): es conserva un sol arc.
  • Barranc d’El Zurdo (Calles): únicament es conserven les restes de la base d’un dels pilars. 
  • Barranc d’El Tio Roque (Calles): es conserva un sol arc i restes de la base.
  • Barranc de l’Arenal (Calles): pràcticament desaparegut.
  • Barranc de l’Olivera de l’Arquillo (Calles): pràcticament desaparegut.

9) Una vegada al terme municipal de Domenyo, es localitzen les restes de l’aqüeducte en el paratge de Los Cerrados, on trobem novament l’alternació de trams oberts amb d’altres en galeria fins a l’arribada al Barranc del Lopo on es perd tota petjada del seu traçat, a partir del qual no s’han trobat noves restes. 


Destí i ús de l’aqüeducte
Com hem vist en les descripcions dels historiadors i erudits dels últims cinc segles que han mencionat el traçat de l’aqüeducte en les seues obres, l’opinió generalment centrava el destí de l’aqüeducte en dos nuclis: Sagunt i Llíria. No obstant, en Sagunt es conserven les restes d’un aqüeducte que es proveïa de les aigües del riu Palància, a més que la Serra Calderona sembla un obstacle insalvable per als defensors d’aquesta teoria. Pel que fa a Llíria, l’abundància d’aigua al voltant de la ciutat descarta l’opinió dels que defenien l’arribada de l’aigua des d’un punt més llunyà, com eren les localitats de Xelva i Toixa. En canvi, Jiménez Salvador (1994-1995, 227) veu més probable un destí més pròxim, com seria la planura del Villar de l’Arzobispo on s’han documentat diversos establiments rurals romans: “[...] incluso es posible que hubiese servido para la población actual de Torre del Villar o Villar de Benaduf, que con sus hallazgos de inscripciones, unido a la presencia de estructuras de origen romano, algunas de tipo hidráulico, podrían justificar la necesidad de un acueducto”. 

Un tema més controvertit i que posa de manifest Jiménez Salvador (1994-1995, 226-227) és si realment aquest l’aqüeducte arribà a usar-se, doncs diversos indicis apunten que mai fou posat en funcionament: 1) absència de nous vestigis des de l’últim tram localitzat en Los Cercados; i 2) absència de petjades clares de les típiques concrecions que delaten la presència del curs d’aigua.


Conclusions
Els aqüeductes, per tant, eren una infraestructura hidràulica necessària per a la vida en la urbs. Una població no pot viure sense un continu abastiment d’aigua, fins al punt de que la pròpia construcció de les ciutats romanes i de les demés cultures antigues estava condicionada bonament per la possibilitat de captació d’aigua, preferentment apte per al consum. Així, els romans adaptaren la tradició clàssica per a perfeccionar la construcció d’unes canalitzacions colossals i inigualables que proveïren d’aigua a moltes ciutats també en època medieval. “El acueducto es una construcción propia de una cultura urbana, donde se enlaza el río, lo más salvaje y potente de la naturaleza, con la urbe, donde el agua dominada permite satisfacer las necesidades de sus habitantes. La ruina de los acueductos romanos agravará la ruina de las ciudades durante la Edad Media, tal es el caso de la ciudad de Lyon, que se verá empobrecida hasta casi desaparecer” (Cantó i Curiel, 1998, 93).

L’aqüeducte de Peña Cortada és un dels exemples més espectaculars de la Península Ibèrica. El tram amb arcades del pont aqüeducte sobre el barranc de la Cova del Gat (Calles) és, juntament amb el de Segòvia, Tarragona i Mèrida, dels millors conservats a nivell general de l’antic territori de l’Imperi romà. Certament, queden dubtes sobre el complet traçat de la conducció al llarg de les diferents poblacions esmentades, així com si realment fou usat en algun moment, o bé fou abandonat abans d’acabar-se i per això no s’han trobat més restes més enllà del terme municipal de Domenyo.

Bibliografia
-BEUTER, P. A., Primera part de la Història de València, València, cap. IV, fol. XIX i cap. VIII, fol. XXXVI, 1538.
-CANTÓ PERELLÓ, J.; CURIEL ESPARZA, J., “Infraestructura hidráulica de Peña Cortada”. Actas del Segundo Congreso Nacional de Historia de la Construcción (A Coruña, 1998), 1998, pp. 93-98.
-CAVANILLES, A. J., Observaciones sobre la Historia Natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Madrid, tomo II, 1797, pp. 64-65.
-CÉAN-BERMÚDEZ, J. A., Sumario de las antigüedades romanas que hay en España, Madrid, 1832, pàg. 72.
-CHABRET, A., Sagunto. Su historia y sus monumentos, Barcelona, 1888, pp. 113-114.
-DE LA PEÑA OLIVAS, J. M., Sistemas romanos de abastecimiento de agua”.  Las técnicas y las construcciones en la ingeniería romana, 2010, pp. 249-282.
-DIONISIO DE HALICARNASO, Historia Antigua de Roma. Libros I-III, Editorial Gredos, Madrid, 1984.
-ESCOLANO, G., Década de la Historia de Valencia, València, llibre 7, par. 7 i 8, 1611.
-FEIJOO MARTÍNEZ, S., “Las presas y el agua potable en época romana: dudas y certezas”. Nuevos elementos de Ingeniería romana: III Congreso de las Obras Públicas romanas (Astorga, 2006), 2006, pp. 145-166.
-FRONTINO, De aqueductu Urbi Romae, Consejo Superior de InvestigacionesCientíficas (colección hispànica de autores griegos y latinos, edición crítica y traducción de Tomás González Rolán), 1985.
-JIMÉNEZ SALVADOR, J. L., “Referencias historiográficas sobre el acueducto de Peña Cortada (Los Serranos, València). Arse, 28-29, 1994-1995, pp. 217-234.
-LABORDE, A. de, Voyage pittoresque et literaire de d’Espagne, París, 1805-1816.
-MARES, V., La Fénix Troyana, València, llibre V, cap. II, par. 5, 1681.
-MORENO GALLO, I., “Libratio Aquarum. El arte romano de suministrar las aguas”. Catálogo de la exposición: Aquaria, Agua, Territorio y Paisajes en Aragón (Zaragoza, 2007), 2007, 29 pp.
-PLINIO EL VIEJO, Historia Natural, Editorial Gredos, Madrid, 2001.
-RODRÍGUEZ GUTIÉRREZ, O., Hispania Arqueológica. Panorama de la cultura material de las provincias hispanorromanas, Universidad de Sevilla, Sevilla, 2011.




[1] Tot i que molts es refereixen a ell com a “l’aqüeducte de Peña Cortada de Xelva”, és incorrecte atribuït sols a aquesta localitat la totalitat de l’aqüeducte, doncs travessa al llarg del seu recorregut fins a quatre poblacions documentades: Toixa, Xelva, Calles i Domenyo. Així, el terme més apropiat per a referir-se a la construcció seria “Peña Cortada” o “La Serrada”.
[2] Cantó i Curiel (1998, 95) xifren en uns 11 km la canalització documentada.
[3] BEUTER, P. A., Primera part de la Història de València, València, cap. IV, fol. XIX i cap. VIII, fol. XXXVI, 1538.
[4] ESCOLANO, G., Década de la Historia de Valencia, València, llibre 7, par. 7 i 8, 1611.
[5] MARES, V., La Fénix Troyana, València, llibre V, cap. II, par. 5, 1681.
[6] CAVANILLES, A. J., Observaciones sobre la Historia Natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Madrid, tomo II, 1797, pp. 64-65.
[7] LABORDE, A. de, Voyage pittoresque et literaire de d’Espagne, París, 1805-1816.
[8] CÉAN-BERMÚDEZ, J. A., Sumario de las antigüedades romanas que hay en España, Madrid, 1832, pàg. 72.
[9] CHABRET, A., Sagunto. Su historia y sus monumentos, Barcelona, 1888, pp. 113-114.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada