Els aqüeductes romans i el control de l'aigua

Aqüeducte romà de Segòvia
(Article publicat originalment per J. A. Montalbán Carmona a la revista d’història valenciana Clapir, Joves Historiadores i Historiadors Valencians, en novembre de 2014).

Introducció
Els romans, hereus de la tradició hel·lenística, desenvoluparen al màxim la construcció dels aqüeductes aprofitant tots els seus coneixements tècnics, arribant a combinar aqüeductes exteriors amb arcs i ponts. Aquests aqüeductes estaven dissenyats per resistir perfectament el pas del temps, sent molt importants al llarg de l’Edat Mitjana per a l’abastiment de les grans ciutats medievals que prosperaren gràcies a la tècnica i enginy romà. Fou tal la importància dels aqüeductes, que ja en època antiga Frontí (XVI, I) va escriure:

“[...] con moles tan necesarias de tantos acueductos compara si quieres, las más superfluas pirámides o las construcciones de los griegos, inútiles aunque famosas”.

Els sistemes d’abastiment d’aigua corrent que va desenvolupar la societat romana no foren superats en qualitat fins ben avançat el segle XIX i, en alguns casos, es va haver d’esperar fins a la primera meitat del segle XX (De la Peña Olivas, 2010, 249). Aquest control de l’aigua els permetrà crear ciutats molt més grans i colonitzar zones que no estaven condicionades, doncs sense aigua no hi ha vida. Hi ha casos com els aqüeductes de Carthago i Gades (Cadis) on l’aigua era transportada a través de 140 quilòmetres.

L’aqüeducte és un dels elements arquitectònics més lligat a la hidràulica romana. Supera grans desnivells mantenint el canal al gradient adequat, cobrint el desnivell amb arcades. El traçat sempre anava lligat amb la trama urbana, amb la infraestructura de canalitzacions i drenatge i els sistemes d’aprovisionament hídric, així com els encarregats d’evacuar les aigües residuals. Per tant, en la majoria de les ocasions l’establiment d’una nova ciutat estava vinculada íntimament amb la possibilitat tècnica de l’abastiment d’aigua potable. Fins als centres urbans, l’aigua era captada en diferents fonts naturals o preses artificials, una distància que era coberta per quilòmetres d’aqüeductes. L’abastiment continu d’aigua era fonamental per al funcionament dels edificis termals, les fonts públiques, els nimfeus o les cases particulars, tot i que no totes les ciutats tenien la suficient reserva d’aigua per abastir tantes instal·lacions.


L’art romà del control de l’aigua: els aqüeductes
Com podem definir la principal funció d’un aqüeducte? La seua funció és fer de vehicle de transmissió perquè l’aigua arribi a la ciutat tal qual s’ha captat des del seu inici, que arribés al final del recorregut igual de pura i sense contaminar (Feijoo Martínez, 2006, 153). Per tant, si l’aigua captada en el seu inici era de mala qualitat, així arribava a la ciutat; i també a l’inrevés. 

La gran majoria de les societats antigues estaven assentades sobre la ribera d’un riu, tot i que, pràcticament totes elles, cas de Roma, no utilitzaren les aigües dels rius per al consum humà; en canvi, preferien construir grans aqüeductes o conduccions per a portar aigua d’altres llocs, una aigua neta, pura, fresca, preferiblement en altura i la més sana i agradable possible al gust i tacte. Un aigua transparent, llunyana a les zones usades per a l’agricultura i la ramaderia amb poc sabor i poc mineralitzada (De la Peña Olivas, 2010, 251; Moreno Gallo, 2007, 9). On podien trobar aquestes aigües? On avui dia continuem agafant l’aigua per al consum, és a dir, en fonts naturals de muntanya on hi havia poc llot i material en suspensió. Per tant, totes les ciutats romanes tenien subministrament d’aigua, tot i que la majoria de dits sistemes de canonització no es coneixen o s’han trobat molt poques evidències com per a establir cap hipòtesi.

La importància dels aqüeductes al món romà queda ben palesa al text de Plini el Vell (XXXVI, 15):

“Pero si alguien calculara cuidadosamente la cantidad de agua de los suministros públicos, baños, depósitos, casas, zanjas, jardines y villas suburbanas; y por la distancia que deben atravesar los arcos construidos, las montañas perforadas, los valles nivelados; tendremos que confesar que nunca ha habido nada más maravilloso en todo el mundo.”

Seria només un cop localitzat aquesta font natural per a la captació de l’aigua (caput aquae) quan la enginyeria hidràulica romana començaria el procés de trasllat d’eixes aigües cap a la ciutat, on era canalitzada i distribuïda. Cal tindre en compte, com veurem detalladament més endavant, que els romans sempre van intentar mantenir les condicions en què es trobava l’aigua en la muntanya, fluint contínuament, preservant l’aigua del contacte exterior i impedint que s’estanqués; però sempre evitant altes velocitats que erosionaren i arrossegaren material en suspensió, i recorrent a subestructures si es trobaven depressions en el terreny (Vitr. 8, 5, 3). Sobre la qualitat i salubritat de l’aigua, Plini el Vell (XXX, 1, 21) va escriure:

“Los médicos investigan qué tipos de aguas son las más adecuadas para el consumo. Condenan con razón las estancadas e inmóviles, considerando mejores las que fluyen, que se purifican y mejoran con el recorrido y la agitación [...].También tienen que reconocer que las aguas de los ríos no son las mejores, como tampoco la de algunos torrentes, y que la mayor parte de los lagos son saludables. Entonces, ¿cuáles y qué tipos son las mejores? Unas en unos sitios y otras en otros [...]”. 

La canalització de l’aigua deu seguir unes regles bàsiques (Feijoo Martínez, 2006, 147): 1) l’aigua deu anar a resguard de la llum del sol, doncs sense aquesta no hi ha vida i, per tant, no hi ha algues, bactèries, virus, etc. Per tant, la conducció sempre deu anar coberta; 2) cal protegir-la d’elements externs com la pols, la matèria orgànica, defecacions animals, etc.; i 3) els canals es fan subterranis per mantindre l’aigua fresca, evitant així que proliferen els patògens, doncs el fred conserva.

El procés o cicle del recorregut de l’aigua el trobem perfectament sintetitzat en De la Peña Olivas (2010, 280): 

1.Punt de captació de l’aigua o caput aquae; qualitat de la font natural.

2.Tractament previ de l’aigua.

3.Transport de l’aigua, neteja, oxigenació i autodepuració[1].

4.Tractament previ a la distribució, aireig i depuració.

5.Neteja de conductes i carrers; drenatge i cloaques.

Hi ha tres tipus d’aqüeducte segons l’abastiment: l’aqüeducte únic, grup d’aqüeductes i aqüeducte compartit. El cas més representatiu és el de l’aqüeducte únic, que solia abastir d’aigua a una ciutat; tot i que altres casos, com la ciutat de Roma, la qual va estar abastida per un grup d’aqüeductes; en aquest cas onze; i per últim tenim l’aqüeducte compartit, quan aquest abastia a tota una regió, és a dir, a diverses localitats. En el cas de l’aqüeducte que veurem a continuació, no es sap amb certesa si es tractava d’un aqüeducte únic o un aqüeducte compartit, tot i que pren més força la primera opció. 

Wilke Schram (2004) va establir per ordre de preferència els tipus de captacions d’aigua per part dels romans: 1) sempre van intentar canalitzar l’aigua des de les fonts naturals; 2) els pous; 3) galeries d’infiltració; 4) rius i llacs; 5) preses i embassaments; 6) cisternes o tancs. Els tres primers tipus eren els que més s’aproximaven a l’ideal romà acudint a rius i llacs quan no hi havia cap altre remei i especialment no solien acudir a les preses i embassaments, doncs com aigua estancada que era, solia ser més perjudicial per a la salut, sent emprada principalment aquesta aigua per a l’agricultura (De la Peña Olivas, 2010, 262-263).

Els tipus de canals (specus) solien ser: 1) subterranis; 2) oberts; 3) sobre ponts; 4) murs a mitja vessant; 5) sifons. Aquestes conduccions una vegada arribades a la ciutats solien entrar a nivell (cas de Roma); forçades, quan l’aigua entrava en la ciutat a menor cota i tenia que elevar-se al dipòsit principal; i l’últim tipus d’entrada a la ciutat era en sifó, quan l’aigua entrava a la ciutat entrava a pressió sortejant un desnivell[2]. Però, en totes aquestes, els romans buscaren un equilibri entre pendent i velocitat de l’aigua per evitar l’erosió de l’estructura i la concreció calcària, causa de deteriorament dels aqüeductes.

P. Leveau (2004)[3] va realitzar un acurat esquema longitudinal general d'un aqüeducte romà amb les distintes solucions constructives habituals en aquestes obres. Possiblement, en aquest esquema es podrien afegir les càmeres de decantació, destinades a la sedimentació de les partícules arrastrades al fons d'aquests dipòsits, semblants a piscines. Tot i que els dipòsits de distribució feien la mateixa tasca en moltes ocasions.

P. Leveau (2004)
Amb la construcció d’aquestes grans canalitzacions, els governants pretenien aconseguir, a banda dels subministrament d’aigua, un efecte publicitari per perpetuar el seu nom en inscripcions col·locades en punts claus del recorregut de l’aqüeducte (Moreno Gallo, 2007, 4). Com hem vist, la tipologia dels canals es dividien essencialment en dos tipus: coberts i descoberts. Des del lloc d’origen de l’aigua fins al punt de distribució o dipòsit, les possibilitats tècniques eren moltes vegades complicades i sempre costoses. Per tant, sembla obvi que la població apreciés més una part del trajecte realitzada sobre la superfície, com les arcades, més que aquelles construccions totalment cobertes. Així doncs, en no poques ocasions es va optar per la construcció d’obres innecessàries però d’un gran efecte publicitari.

Les grans arcades situades freqüentment a prop de les ciutats era realment un element tècnic poc emprat, doncs molts pocs aqüeductes en van tindre. En canvi, la majoria va recórrer a la canalització subterrània, soterrada o per canonada, doncs sofria menys per contaminacions, interrupcions o erosions, un dels motius pels quals actualment és molt difícil trobar aquestes conduccions, juntament a l’actual removiment de terres per a l’agricultura, destructora de tot legat soterrat[4] (Moreno Gallo, 2007, 7). A més, que aquestes canonades estiguessin cobertes contribuïa a mantenir el frescor i la qualitat de l’aigua, per això sempre, fins i tot en les arcades o parts aèries, el specus o canal devia estar sempre cobert. Realment, en la majoria d’ocasions s’hagués pogut optar per la substitució de les arcades per sifons mitjançant canonades, més eficaces i barates de construir. El recurs més habitual fou la conducció d’aigua rodada, tot i que els sifons mitjançant canonades o grups d’elles foren elements tècnics usats molt habitualment en l’abastiment de les ciutats. Els fontaners romans, per tant, demostraren un gran domini de la conducció de l’aigua a pressió. 

Tot i això, autors antics com Frontí (CXXI) es van adonar dels inconvenients i grans costos de manteniment de les arcades: 

“La acción del paso del tiempo o la inclemencia de los temporales la padecen ordinariamente las partes de los acueductos que están sostenidas sobre arcos o las que están adosadas a las laderas de las montañas y, entre las arcadas, aquellas que pasan a través de un río [...]. Las partes subterráneas, que no se encuentran a merced de las heladas ni de los calores, son las que menos daños soportan.” 

Era molt important la impermeabilització del canal per a evitar la pèrdua del contingut, fent-hi parets de formigó revestides amb morter de cal i quars o ceràmica i revestint la part exterior amb argamassa. Cal tindre en compte que, un dels majors problemes de la canalització era la pròpia aigua, per la seua força devastadora (erosió) si era transportada a una velocitat molt alta. O bé, en cas de que la conducció passés pel curs d’un caudal d’aigua, si aquesta no era molt forta s’optava per conduccions normals; però en el cas de que aquesta fos molt forta, ens construïen arcades per a superar el caudal (Feijoo Martínez, 2006, 148). Tanmateix com succeïa en el pas de la conducció per una via, el canal era reforçat en el punt en que tots dos es creuaven, reforçant la volta per suportar el pas dels vehicles. 

Els tipus de conduccions dintre de la ciutat variaven en qualitat i matèria. En primer lloc teníem canonades de fang, aptes per al treball en pressió; les canonades de plom anaven sempre a pressió, distingint-se tipològicament pel seu calibre i grossor; les canonades de pedra també anaven a pressió i dintre de la ciutat tot i que només s’utilitzaven per a les canalitzacions entre dipòsits; i per últim, les canonades de bronze, emprades únicament en petits trams junt a les aixetes, entre altres.

Quan l’aqüeducte entrava en la ciutat o es desviava abans d’entrar en aquesta, anava a parar a un dipòsit d’emmagatzematge, on es trobava l’últim “filtre” previ a la distribució (castellum aquae), on l’aigua era decantada en balses de decantació per a mantindre la qualitat de l’aigua; des d’ací l’aigua es distribuïa cap a altres dipòsits o als concessionaris d’aigua, però mai aquestes desviacions fora del dipòsit repartidor o de distribució es feien per al consum propi. Normalment, el punt de distribució inicial és el més alt en la ciutat, des d’on l’aigua solia baixar. No obstant, en algunes ocasiones optaren per la construcció d’un únic dipòsit més gran. Entre els tipus de dipòsits, destaquen els següents: 1) tipus de dipòsits segons la distribució: cas dels privats (obres públiques i cases particulars) i de la xarxa (partidors); 2) segons la seua situació exterior: soterrats o semi soterrats, a ras del sòl i elevats; 3) segons la seua estructura interior: una o més cambres.

Una vegada a la ciutat, l’aigua era subjecta a un estricte control, amb comptadors d’aigua, mesures i registres i inspeccions de les conduccions. Tanmateix, la pressió de l’aigua era controlada mitjançant claus de pas, aixetes o vàlvules de pressió. Les preferències de distribució fou, principalment: 1) fonts públiques; 2) termes; i 3) cases particulars[5].

Entre les causes de la destrucció parcial o sencera de l’aqüeducte, es podien englobar principalment en tres tipus: 1) naturals; 2) mal ús; 3) tècniques. Per altra part, els tipus de reparacions més freqüents eren: 1) sobre l’estructura; 2) reforços de pilars llargs; 3) sobre el canal; 4) esquerdes (De la Peña Olivas, 2010, 276). Entre les causes de deteriorament de les conduccions Frontí (CXX) va destacar: 

“Las reparaciones tienen su origen en las siguientes causas: los acueductos se deterioran por el paso del tiempo, por los abusos de los propietarios, por violentos temporales o por defecto de una construcción mal realizada”.

Aquestes reparacions solien fer-se en períodes no calorosos, com ens explica Frontí (CXX): “[...] no deben repararse durante el verano, para no interrumpir el servicio de agua en una estación en que hay mucha más demanda de ella, son en primavera o en otoño, y con la mayor rapidez pera que los canales, efectuados los preparativos con anterioridad, queden interrumpidos los menos días posibles”.

Fins i tot hi ha documentats a l’antiga Roma diversos casos de fraus d’aigua. Un dels casos més típics de fraus en el partidor el trobem en Frontí (CXIIss):

“He descubierto que en la mayor parte de los depósitos de distribución habían sido colocados partidores de agua de una sección más amplia que la otorgada, i que algunos de ellos no estaban ni siquiera precintados. Ahora bien, cada vez que un partidor precintado sobrepasa la medida reglamentaria, se pone de manifiesto la codicia del delegado que lo ha precintado. Pero cuando ni tan siquiera está precintado, revela clarísimamente la culpabilidad de todos, en primer lugar y muy especialmente del beneficiario, en segundo lugar del intendente”.

I en aquest altre text, Frontí (LXXV) cita altre exemple de frau, per destrucció del canal per furtar l’aigua:

“Una segunda discrepancia se debe a que una cantidad de agua se capta junto al depósito de toma, otra, considerablemente inferior, se encuentra en las arquillas y finalmente la más pequeña en el lugar de distribución. La causa de este hecho es el fraude de los fontaneros a los que he sorprendido desviando el agua de los conductos públicos para provecho de los particulares. Pero también la mayoría de los propietarios, al borde de cuyas tierras pasa el acueducto, agujerean las estructuras de los canales de donde resulta que los conductos públicos interrumpen su recorrido normal en beneficio de particulares o para uso de sus jardines.” 

Respecte al sistema de manteniment de les conduccions a la ciutat coneixem dos, un més antic i un més nou. Respecte al sistema de manteniment més antic, Frontí (XCVI) ens parla sobre un grup mínim de treballadors i especialistes dividit per colles, coneguts públicament pels cartells situats en cada districte, i uns treballs que estaven inspeccionats per un censor; pel que fa al grup més modern, ja en temps imperials, Frontí (XCVI-XCVII) cita l’existència d’un grup de funcionaris en cada districte, tenint una colla les 24 hores del dia per atendre qualsevol emergència que pogués sortir el dipòsit o canalització que tenien assignat. Aquests, depenien d’un villicus o intendent, qui tanmateix depenia d’un villicus general i aquest del curator de les aigües.

En canvi, el manteniment dels canals fora de les ciutats no ens són tan coneguts. En molts trams dels aqüeductes s’han trobat una mena de pous de manteniment, situats al llarg del camí, cada uns trenta o quaranta passos, on hi ha rebaixos interpretats com a piscines llimaries o de manteniment[6]. Alguns investigadors, com Feijoo Martínez (2006, 149 i 153), opten més per la teoria d’una piscina més gran, més fàcil de mantindre, que desenes i centenars de piscines més petites, molt incòmodes de netejar i buidar cada cert temps. La interpretació que dóna dit autor sobre aquestes era que “estas pequeñas piscinas podrían tener un funcionamiento similar a las que se ponen en los saltos de agua referidos, librando al fondo del canal de erosiones producidas por caídas de objetos [...] desde la boca del pozo”. Altres mesures preses per al bon manteniment dels canals era usar el color roig en les parets i sòls, evitant així la proliferació d’algues, tot i que no sempre era evitable; o bé l’establiment de cambres decantadores intermèdies al llarg del recorregut en punts claus com fonts públiques o els pous de registre, o bé abans de l’arribada al castellum aquae, com hem vist abans.

Bibliografia
-DE LA PEÑA OLIVAS, J. M., “Sistemas romanos de abastecimiento de agua”. Las técnicas y las construcciones en la ingeniería romana, 2010, pp. 249-282.

-DIONISIO DE HALICARNASO, Historia Antigua de Roma. Libros I-III, Editorial Gredos, Madrid, 1984.

-FEIJOO MARTÍNEZ, S., “Las presas y el agua potable en época romana: dudas y certezas”. Nuevos elementos de Ingeniería romana: III Congreso de las Obras Públicas romanas (Astorga, 2006), 2006, pp. 145-166.

-FRONTINO, De aqueductu Urbi Romae, Consejo Superior de InvestigacionesCientíficas (colección hispànica de autores griegos y latinos, edición crítica y traducción de Tomás González Rolán), 1985.

-LABORDE, A. de, Voyage pittoresque et literaire de d’Espagne, París, 1805-1816.

-LEVEAU, P., “L’archéologie des aqueducs romains, Ou les aqueducs romains entre project et usage”. Elementos de Ingeniería Romana. Congreso Europeo “Las bras Públicas Romanas (Tarragona, 2004), 2004, pp. 105-133.

-MARES, V., La Fénix Troyana, València, llibre V, cap. II, par. 5, 1681.

-MORENO GALLO, I., “Libratio Aquarum. El arte romano de suministrar las aguas”. Catálogo de la exposición: Aquaria, Agua, Territorio y Paisajes en Aragón (Zaragoza, 2007), 2007, 29 pp.

-PLINIO EL VIEJO, Historia Natural, Editorial Gredos, Madrid, 2001.

-RODRÍGUEZ GUTIÉRREZ, O., Hispania Arqueológica. Panorama de la cultura material de las provincias hispanorromanas, Universidad de Sevilla, Sevilla, 2011.

-SCHRAM, W. D., Roman aqueducts, 2004.

-SCHRAM, W. D., Basin/Castellae in Roman aqueducts, 2004.

-VITRUBIO POLIÓN, Los diez libros de Arquitectura, Alianza Editorial, Madrid, 1995.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[1] La qualitat de l’aigua utilitzada pels romans era pel general excel·lent ja en la captació. No es coneix cap exemple de desinfecció de l’aigua, per exemple, d’un pantà. Els únics casos coneguts i documentats són els dels dipòsits de decantació i les piscines llimaries. La matèria orgànica composta per algues, virus i bactèries va en suspensió, arrossegada per la corrent (moltes vegades des de la mateixa captació), i no té temps de morir des del seu punt de captació fins a la seua arribada a la ciutat (Feijoo Martínez, 2006, 153). És a dir, no tenien cap forma de depurar l’aigua des del punt de vista bacteriològic o químic, i de cap forma podien arriscar-se a que l’aigua contingués contaminants d’aquest tipus (Moreno Gallo, 2007, 20). 
[2] El sifó podia dur l’aigua a un nivell igual o superior al d’origen. Per arribar a un nivell més alt era necessari algun tipus de bomba. Aleshores, els sifons eren bons per a superar grans desnivells, però generaven fortes pressions en la conducció de l’aigua. Un bon mètode per a controlar aquestes pressions era la utilització de canonades de plom o terracota. 
[3] LEVEAU, P., “L’archéologie des aqueducs romains, Ou les aqueducs romains entre project et usage”. Elementos de Ingeniería Romana. Congreso Europeo “Las bras Públicas Romanas (Tarragona, 2004), 2004, pp. 105-133.
[4] Entre els primers motius del tancament del canal, trobem, per exemple, la protecció contra els enemics (enverinament, sabotatge de l’aigua, etc.) 
[5] Vitruvi (8, 6, 2) va escriure sobre els particulars, aquells més rics que podien permitir-se el subministrament propi d’aigua a les seues cases: “Los particulares que tengan agua en sus casas deben ayudar con impuestos para el mantenimiento de los acueductos”. 
[6] Les piscines llimaries servien per a eliminar l’areneta que quasi tota aigua corrent du en suspensió, dipositant-se les partícules al fons del dipòsit o piscina, tot i que quan l’arena és abundant, és molt complicat eliminar-la completament. Aquestes piscines es situaven normalment al començament de la conducció o abans d’arribar l’aigua als llocs de consum, és a dir, abans d’una Font o ja en la pròpia ciutat, facilitant la seua neteja. Aconseguien reduir molt la velocitat de circulació de l’aigua i, a més, a realitzar el recorregut més llarg possible fins a decantar la totalitat dels sòlids en suspensió que pogueren dur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada