Numa Pompili

Després d'un període d'interregnum amb la mort de Ròmul suposadament l'any 717 a. C., el Senat (Guillén, 2002, 21) va elegir com a nou sobirà romà a Numa Pompili l'any 715 a. C., d'origen sabí, que regnaria, segons la tradició, fins a l'any 673 a. C. Roma, en aquests moments, pot definir-se com a proto-urbana. Numa era el model ideal de rei piadós, i com a tal es considerat com el vertader organitzador de la religió pública romana, a l'instituir els principals sacerdocis (flamens, àugurs, vestals, salis, pontífex, fecials). Era tal la seua relació amb el món religiós, que es deia que va mantindre una estreta relació amb la nimfa Egeria, i fins i tot la tradició li atribueix la construcció del temple de Jano, portes les quals romanien tancades en temps de pau, i tan sols s'obrien quan es declarava una guerra. Durant tot el regnat de Numa les portes van estar tancades, un fet poc creïble i més en una societat antiga. Per tant, segons la tradició, estem davant d'un rei pacífic.

Tanmateix, també va passar a la història per ser considerat l'introductor d'un calendari luni-solar de dotze mesos (molt possiblement estem davant d'una anticipació, doncs segurament fou introduït pels etruscs posteiorment) vigent fins a les reformes de Juli Cèsar, tot i que segons els experts la introducció d'aquest primerenc calendari va ser posterior i, per tant, anacrònic en temps de Numa. Tot i això, aquest intent per racionalitzar el temps és un element bàsic en la vida de tota comunitat perfectament constituïda (Martínez-Pinna, 1989, 30).


D'aquesta reorganització sacerdotal, Dionís (II, 64-73) conta el següent:

"La primera divisió dels ritus religiosos l'assignà als 30 curions, els quals realitzaven els sacrificis públics de les cúries. La segona, a aquells anomenats pels grecs stephanêphoroi o 'portadors de la corona' i pels romans flamens [...]. La tercera als comandants dels celeres, els quals servien com a guàrdia dels reis i combatien tant a cavall com a peu; per a aquests també ordenà alguns ritus específics. La quarta, a aquells que interpreten els signes enviats pels déus i determinen el que presagien tant als privats com a l'Estat; aquests, [...], són anomenats augures pels romans i nosaltres els anomenaríem oiônopoloi o 'endevins per mitjà dels pardals"; són experts en tot tipus d'endevinació en ús entre els romans, bé siguin signes que apareixen al cel, en meitat de l'aire o en la terra. La quinta l'assignà a les verges que guarden el foc sagrat i que són anomenades vestals pels romans, del nom de la deessa a la que serveixen, havent estat el propi Numa el primer en edificar un temple en Roma a Vesta i en designar verges com a sacerdotesses [...].

La sexta divisió de les institucions religioses l'assignà a aquells que els romans anomenen Salii; el mateix Numa els va reclutar entre els patricis, elegint dotze joves amb ona presència. Aquests eren els saris, objectes sagrats els quals estaven dipositats en el Palatí i per això són anomenats Salii Palatini; Els Agonals, anomenats per alguns Salii  Collini, objectes els quals es guardaven en el Quirinal, foren creats després de Numa pel rei Hostili, com a compliment d'un vot fet en la guerra contra els sabins [...].
La sèptima divisió de les institucions sagrades fou assignada al col·legi dels fetiales; aquests eren poden ser anomenats en grec eirênodikai o 'àrbitres de la pau'. Són elegits entre les millors famílies i exerceixen el seu sagrat ofici de per vida; el rei Numa fou també el primer que va instituir aquesta sagrada magistratura entre els romans [...].

L'última secció de les ordenances de Numa referides als oficis sagrats pertany a aquells que posseeixen el més alt sacerdoci i el major poder entre els romans. Per unes funcions que realtizen, la reparació del pont de fusta, són anomenats en la seua llengua pontífexs, però tenen jurisdicció sobre els assumptes de major importància [...]".


Bibliografia
-GUILLÉN, J., Urbs Roma II. La vida pública, Ediciones Sígueme, Salamanca, 2002 (edició original: 1978).

-LEDO CABALLERO, A. C., "La Roma Arcaica y el período monárquico". Historia Antigua de Grecia y Roma, F. J. Fernández Nieto (coord.), Tirant lo Blanch, València, 2005, pp. 315-343.

-MARTÍNEZ-PINNA, J., La Roma primitiva, Akal "Historia del Mundo Antiguo", Torrejón de Ardoz, 1989.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada