Màquines d'assetjament romanes

Fotos d'elaboració pròpia (J. A. Montalbán Carmona, 2013)

Imatges de les màquines d'asedi del Parc Històric de Màquines d'Assetjament "Trebuchet Park" d'Albarrasí (Terol)

Text d'acompanyament de les imatges en: SÁEZ ABAD, R., Trebuchet Park. Parque Histórico de Máquinas de Asedio, Almena Ediciones, Madrid, 2011, pp. 9-20.

Més informació en: http://www.maquinasdeasedio.com/



Roma fou un fidel hereu de les concepcions de les concepcions poliorcètiques vigents en Grècia, emprant inicialment als enginyers i arsenals grecs al servei de les legions, per a més tard construir les seues pròpies màquines d'assetjament a imitació de les emprades pels seus mentors. els recursos militars heretats del seu antecessor, i millorats gràcies a una optimització sense parangó, li permetria crear un poderós Imperi mediterrani, sustentat en bona part sobre una tecnologia militar molt superior a la dels seus rivals.

Si per quelcom es caracteritzaren els exèrcits romans, fou per procedir a la racionalització dels principis de l'art de la guerra d'assetjament, explotant al màxim els recursos existents en la seua època. portaren fins a les últimes conseqüències les possibilitats que oferia la tecnologia de torsió en el camp de les peces d'artilleria, a més de posar en marxa nous dissenys en relació als models dels ariets, convertint-los en enginys totalment blindats.

Tampoc deuen ser menyspreades les innovacions obrades en el camp de les màquines protectores, produint-se una considerable especialització respecte al seu ús. S'hi van prodigar els dissenys, responent cadascun d'ells a una finalitat molt concreta, al concedir-ne una gran importància al resguard dels contingents legionaris durant la maniobra d'aproximació als murs enemics.



Ariet (segle IV d. C.)




El model d'ariet usat al llarg del segle IV d. C. era molt diferent als emprats amb anterioritat. la principal innovació residia en que la biga amb el cap de carner s'havia introduït dins d'una innovadora estructura protectora. Aquesta consistia en un sostre amb coberta de dos aigües. que presentava una pendent molt accentuada, de tal forma que els projectils deixats caure pels defensors relliscaven per les dues cares, sense causar cap dany als ocupants de la màquina.

Com a mesura protectora, sobre l'estructura de postam s'havien afegit peces de bambú trenades, funció la qual era esmortir els impactes. tanmateix com succeïa amb moltes altres màquines d'assetjament, anava recoberta exteriorment de pells sense adobar, amb l'objectiu d'impedir que es cremés l'estructura.

En altres paraules, introduïa la novetat de disposar d'un nou sistema de desplaçament i que augmentava la resistència dels eixos, al mateix temps que incrementava la velocitat de desplaçament. tots aquests avanços feien d'aquest model d'ariet un enginy molt superior als seus predecessors.



Musculo (segle IV d. C.)


La principal funció del musculo era la des transportar als obrers encarregats de desenvolupar les tasques de minat i d'omplir les fosses. El nom de musculo fa referència a un petit peix que actua com a guia de les ballenes. Tanmateix com succeïa al món animal, aquestes màquines actuaven de forma prèvia a d'altres enginys de majors dimensions: les grans torres d'assetjament.

Consistia en una galeria mòbil amb coberta a dos aigües construïda amb postam de fusta i dotada d'un sistema de desplaçaments per mitjà de rodes. Per a facilitar les operacions dels obrers, comptava amb panells portàtils als seus laterals i en el front, que podien ser alçats o baixats a plaer, en funció de la finalitat. Tanmateix que la resta de les màquines d'assetjament de caràcter protector, es cobria amb pells sense adobar.



Onager (segle II d. C.)



El model estàndard de màquina per a llençar pedres en l'exèrcit romà imperial era l'onager. Els seus cinc principals components eren:

1) Una base sòlida de fusta.
2) Un braç amb una fonda al seu extrem.
3) Un resort de torsió dispost horitzontalment de grans dimensions.
4) Un mecanisme de torn per a baixar el braç cap a baix i carregar la màquina.
5) Un límit capitonat destinat a detenir el moviment del braç.

L'onager no era tan exacte com ho podien ser les màquines tipus ballista. El seu pes, en funció dels diferents calibres, es trobarien entre la mesura mitjana i les 6 tones. A causa de les seues elevades dimensions, resultava molt difícil corregir les trajectòries per apuntar a nous blancs, fet que la convertia en una màquina prou estàtica.



Onager tardà (segle IV d. C.)



Partint dels models tradicionals d'onager, emprats des del segle II d. C., al llarg del segle IV es van introduir modificacions en el disseny d'aquestes peces d'artilleria. La principal innovació va residir en la substitució de la fona, disposta en l'extrem del braç dels models anteriors, per una cullera de fusta o de ferro.

D'aquesta forma resultava més fàcil carregar la màquina, aconseguint-ne un augment en la cadència de tir, quelcom que resultava fonamental en les tasques d'assetjament. per altra part, també augmentava la versatilitat, al permetre el tir no sols d'objectes esfèrics, sinó de qualsevol pedra que es pogués col·locar en l'interior de la cullera.
També s'afegiren quatre rodes, convertint-la en una màquina mòbil, tot i el seu elevat pes. L'onager tardà, a causa de la simplicitat del seu mecanisme, es va convertir en l'enginy bèl·lic pesat més fàcil d'usar. Resultava la menys maniobrable de les peces d'artilleria, tot i que també la que tenia un efecte molt més devastador.



Mantellet (segle II a. C.)



Les màquines per a la protecció dels soldats resultaven fonamentals, de cara a l'apropament de les tropes fins als murs enemics. Baix el nom general d'abrics col·lectius, s'incloïen una sèrie de màquines semblants a galeries cobertes o a parapets mòbils.

Les més simples de totes aquestes proteccions eren els mantellets. Podien estar fabricats amb vímet, en el cas d'usar-se contra fortificacions que no estigueren dotats de peces d'artilleria. Pel contrari, si els defensors de catapultes i ballistae hi havien que construir-los en fusta resistent, de forma que pogueren resistir els impactes.

Es solien cobrir amb pells sense adobar per a evitar ser cremats, podent dotar-se en algunes ocasions també de rodes. Amb l'objectiu d'evitar els colps de les pedres procedents de l'alt del mur, també estaven capitonats o cobrien el seu front amb terra. En aquest cas, formaven una mena d'estacada que, quan era necessari, podia fer-se mòbil i ser transportat.



Corvus de demolició (segle I d. C.)


El corvus de demolició era un enginy molt primitiu, constituït per una biga de grans dimensions que presentaven ganxos metàl·lics en un dels seus extrems. Tot i la seua senzilla configuració, també podia adoptar dissenys més complexos, quedant introduït dintre d'un marc de fusta semblant al de l'aries prensilis.

Aquesta màquina s'emprava per arrancar les pedres dels murs, un cop s'havien quedat desplaçades per mitjà del copejament dels ariets. S'usava amb comandament, sent necessari el concurs de diversos soldats de forma simultània per a fer-la anar, nombre el qual variaria en funció de les dimensions del carreu a retirar.

El corvus resultava el complement perfecte de les màquines de copejament i el seu ús era fonamental, de cara a completar les tasques de desenrunar, tan necessàries per a l'obertura de bretxes practicables en els recintes emmurallats.  



Aries prensilis (segle IV a. C.)


L'aries prensilis fou el primer model d'ariet compost usat per l'exèrcit romà. A diferència dels antiquats exemplars emprats a mà, introduïa una petita innovació, al situar per primera vegada la biga d'impacte dintre d'una estructura fixa. Constituïda per un marc quadrat, per un marc quadrat, en la seua part superior es lligava la fusta amb l'ajuda de cordes. Per mitjà del moviment del balancí es desplaçava cap endavant i cap enrere, de mode que resultava molt fàcil imprimir-li força, augmentant notablement la seua potencia respecte als seus antecessors.

Tot i la seua efectivitat, aquesta màquina arrastrava alguns problemes acusats. El principal era que els soldats que l'usaven estaven molt exposades als tirs dels defensors. D'aquí que el seu ús fos molt limitat, passant molt prompte a quedar ubicada dintre d'altres enginys de majors dimensions i mot més protegits, com les torres d'assetjament. És tal la importància d'aquest descobriment que, tots els ariets usats amb posterioritat es basarien en un mecanisme molt similar.



Pluteo (segle IV d. C.)



El pluteo era una de les màquines protectores més comuns dintre de les usades per l'exèrcit romà. Tania forma de mur corb i la seua construcció era molt semblant a la que presentaven els mantellets senzills, tot i que amb un bastidor de forma semicircular.

A diferència dels escuts estàtics, com els porticos o vineae, es movia amb l'ajuda de tres rodes, dos disposades en els laterals i una en la part frontal. El sistema de desplaçament dels eixos permetia que giraren en totes les direccions. Es composava d'un element mòbil en la seua part superior i d'una forqueta, en l'interior de la qual quedava introduïda la roda.

Respecte a les seues dimensions, sempre tenia una altura superior als dos metres, podent albergar dins d'ell entre tres i quatre homes. L'ús d'aquesta màquina fou molt comú, a causa del seu escàs cost de producció. Al mateix temps, introduïa la novetat de permetre la protecció dels soldats pels laterals, a diferència del que succeïa amb els mantellets.



Vinea (segle IV d. C.)



Quan els refugis protectors estaven fixats rebien el nom de pòrtics o vineae, en raó del seu allargament. Constituïen una mena de galeria coberta molt amplia, que unia la posició de l'assetjador amb els murs de la fortalesa, com si d'un túnel en superfície es tractés. La primera referència a la construcció d'aquestes porticades de grans dimensions la trobem en Juli Cèsar, que les anomena com a vineae aggere o vineae proferre.

Tenia forma de cobert a dos aigües, amb 5 metres de llarg, 2,4 metres d'ample i 2,1 d'altura. La seua construcció era molt simple, presentant una estructura de fusta recoberta de taules per al sostre i de vímet entreteixit en els seus laterals. Solia estar recoberta amb pells sense adobar, en ordre a evitar que el foc la pogués destruir. 



Catapulta tipus Scorpio (segle I a. C.)



La catapulta tipus scorpio suposava la més comú de les peces d'artilleria romana de torsió, a causa del seu reduït volum i pes, que es situava entre els 30 i els 40 kg. El seu ús generalitzat es devia a que, gràcies al seu peculiar disseny, era possible desmuntar-la en tres peces diferenciades. Això facilitava les tasques de transport, permetent també el seu ús en batalles campals.

Estava dissenyada per a tirar fletxes de petit volum, d'entre 70 i 90 cm. de longitud. Construïdes en fusta. es dotaven d'una punta de ferro molt afilada, de mode que poguessin perforar sense ningun problema les armadures dels soldats.

La precisió d'aquesta màquina era tal que podia encertar sobre blancs individuals a una distància de 500 metres. D'aquí que se l'anomenés escorpió, per la seua letal "picadura". L'exemplar més complet fins a la data fou trobat precisament en Caminreal, en la província de Terol.



Tortuga d'embarcació (segle IV d. C.)


El principal enginy protector, de cara a facilitar l'apropament dels soldats als murs enemics, era la tortuga. Quan les tortugues tenien com a finalitat protegir equips de sapadors, durant la maniobra d'apropament a fortificacions dispostes en vessant, el seu front es construïa en forma de cunya.

Aquesta màquina, coneguda com a tortuga proa de nau, estava composta per dos planxes de fusta, que formaven un angle de 45º en l'horitzontal. Disposava d'una pota de reforç per a ser ancorada al sòl i de tres rodes, una en l'eix davanter i altres dos en el darrer, amb la finalitat d'evitar el seu desplaçament cap enrere i cap endavant. Es reforçava amb plaques de ferro en la seua part frontal, de mode que el foc no prengués sobre la seua estructura.

La principal funció d'aquesta màquina era protegir als soldats quan realitzaven operacions d'assetjament en llocs escarpats, evitant que troncs, barrils o pedres redones poguessin atropellar a la infanteria mentre feia el seu treball. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada