La figura del rei en Roma

Conta la tradició que foren set els reis de Roma, durant el període comprés entre els anys 753 i 509 a. C., any de la caiguda de l’etapa monàrquica i instauració de la República. El rex es situava per damunt del pater familias i del cap de la gens, el pater civitatis, sent l’encarregat de dirigir la vida social, política i militar del conjunt de la comunitat. El rei, qui com a dictator amb poders –quasi- plens i com a cap educatiu de la població, magister populi, era elegit lliurament arran de la reunió de tots els aldeans assentats al llarg dels set monticles. Ell era el primer en tot, una mena de primus inter pares.


Com a “pare” de tota la comunitat romana, el rex tenia la mateixa potestat que el pater familias tenia sobre la seua casa: disposava dels sacra publica com a sacerdot del poble, qui velava, a més, de la conservació del foc de Vesta; també era qui oferia els sacrificis comuns, qui consultava la voluntat dels déus (auspicia publica), podent delegar en altres els quals sempre actuaven en nom seu, elegint als sacerdots, a les Vestals i als arúspexs. Podia jutjar, castigar i imposar multes i, fins i tot, de condemnar a mort.

Podia reunir al poble en consell, i disposava del comandament o imperium tant en temps de guerra com en temps de pau. Va ser el primer escoltat pels lictors amb les fasces amb la destral, signe inequívoc de que tenia potestat sobre la vida i la mort. No obstant, contra la sentència dictada pel rei es podia apel·lar al poble mitjançant la provocatio, tot i que el rei no estava obligat a concedir aquest recurs.

El rex era, per tant, el dipositari de tots els poders, aplicava la llei i la feia complir, però no podia modificar-la, doncs sols la reunió del poble en assemblea tenia tal potestat. Podia constituir col·legis especials de pèrits com a “consells personals” per a decidir sobre els quefers dels romans. Entre aquests col·legis, grups o comissions, podríem destacar els col·legis sacerdotals, grups d’homes coneguts com a quaestores parricidii, encarregats d’investigar els crims; o els quaestores aerarii, encarregats de l’administració de la hisenda. En cas d’absència del rei en Roma, nomenava a algú que actués baix el seu nom, el praefectus urbi. Malgrat la seua tasca, no eren magistrats com a tals, sinó representants del rei, per un temps determinat.

La seua potestat era vitalicia. Ala seua mort, tenia que nomenar al seu successor. Aquest, devia de ser ciutadà romà, major d’edat i sa de cos i d’ànima. En el cas que el rei no nomenés al seu successor, era la reunió del poble, etapa coneguda com a interrex (interregnum), un regnat que durava tan sols cinc dies, tasca la qual era elegir un nou rei, consultant als més vells, el Senat (tot i que aquest senat encara no era un òrgan consultiu, conegut com a consilium regium), i al poble, reunit en cúries. Tot i això, la forma ordinària d’elecció seria amb el Senat que proposava i el poble, reunit en cúries, qui designava i conferia el poder al candidat més idoni per a ocupar el tron. L’última etapa del procés d’entronització era l’auspicatio, mitjançant la consulta dels auspicis pels àugurs, és a dir, l’observació del vol de les aus o d’altres signes enviats per la divinitat; i la inauguratio, mitjançant la qual el rei comunicava al rei la força que li permetria governar d’acord amb la divinitat.

La monarquia romana durà 244 anys. Llista dels reis:

Bibliografia
-GUILLÉN, J., Urbs Roma II. La vida pública, Ediciones Sígueme, Salamanca, 2002, pp. 17-22.

-LEDO CABALLERO, A. C., “La Roma arcaica y el período monárquico”. Historia Antigua de Grecia y Roma, Fco. J. Fernández Nieto (coord.), Tirant lo Blanch, València, 2005, pp. 315-340.

-MARTÍNEZ-PINNA, J., La Roma primitiva, Akal Historia del Mundo Antiguo, 37, Torrejón de Ardoz, 1989, pp. 34-38.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada