L'exèrcit romà primitiu d'època monàrquica



<<[Ròmul a Juli Pròcul:] Anda y anuncia a los romanos que es voluntad de los dioses celestiales que mi Roma sea la capital del mundo. Por tanto que ellos practiquen el arte militar, y que sepan, y que así lo comuniquen a sus sucesores, que no habrá poder humano capaz de resistir a las armas romanas>> (Titus Livi I, 16, 6-8).

Com en la majoria d’estats arcaics, l’exèrcit romà primitiu d’època monàrquica era una milícia d’elit, dominada per l’aristocràcia. El tipus de guerra seria essencialment de trobades individuals, on el carro i el cavall sols estaria en posició dels més rics, dels quals, el seu valor personal, “heroic”, seria decisiu en el transcurs de la batalla. Una organització primitiva pròpia del combat cavalleresc i aristocràtica, no molt diferent del tipus de combat homèrics. Així doncs, cal tindre en compte en tot moment la incertesa de la documentació de l’època, la qual és molt fragmentaria, anacrònica i, en alguns, casos, mítica.

En un principi, l’exèrcit el formava el rei, la seua guàrdia personal i els membres dels clans que residien en la ciutat o en el territori del voltant. A penes tenim informació sobre la seua organització, tot i que les troballes arqueològiques en Roma semblen indicar que s’utilitzaven escuts circulars i ovals, cuirasses de cuir i cascs cònics de bronze. Amb aquesta armadura i el tipus d’organització arcaica, sembla que les primeres guerres de Roma no foren més que enfrontaments de grups armats de pocs centenars de soldats.

El reclutament també era de tipus arcaic i restringit, propi d’una societat gentilícia. L’estat romà primitiu, dominat per la gens i famílies[1], era la que proporcionava, segons l’economia de cadascú, els gentiles capacitats per costejar-se l’armadura per al combat. A aquests se’ls sumava, tot i que amb un equip molt més rudimentari i pobre, moltes vegades improvisat, la resta dels membres de la gens capacitats per a la lluita, així com els clientes, els quals es caracteritzaven per disposar en batalla d’armadura defensiva i ofensiva improvisada.

Cadascuna de les mil cases contribuïa amb un soldat d’infanteria (miles) i amb 300 genets (equites o celeres), tots aquest comandats pels tribuni i tots baix la sobirania absoluta del rei. La cavalleria era exclusiva de les famílies aristocràtiques, dels patricis, els quals contribuïen a reforçar el seu predomini polític sobre l’estat.

La formació de l’exèrcit no necessità de cap ordenament d’establiment, sinó més bé fou necessària com a mitjà de defensa davant la proximitat d’altres pobles estrangers, els quals solien disputar-se els fruits dels camps romans i del comerç llatí establit entre les colònies de Roma i la pròpia ciutat. Així, aquest cos d’homes reclutats temporalment, anomenat exercitus, es formava d’entre els més hàbils (tot i que els demés també tenien que estar preparats en cas de necessitat), els escollits (legio), sols en cas de necessitat de defensa dels béns comuns. Tots els ciutadans, per tant, eren guerrers que es devien a la defensa de la seua pàtria.


Aquests primers grups de guerrers, mogueren el seu interès sols per la supervivència, principal factor de les lluites en aquestos primers temps. Així ens ho transmet mites com “El Rapte de les Sabines”, doncs les dones eren necessàries per al devenir de les tribus. L’agricultura, i en especial els productes d’aquesta, així com la ramaderia, era necessari per a la supervivència d’aquesta gent, i serà aquesta una de les ambicions, la d’obtindre més terres per a l’explotació agrícola i ramadera, la que comportarà a la primera línea d’expansió romana.

L’organització de la legió, en temps primitius, restava de la següent forma: quan el rei cridava a la legió, cada gente es reunia amb les de la resta del cantó on vivien. Les diverses gents que formaven la mateixa cúria s’agrupaven entre sí, i després totes les cúries d’una mateixa tribu, i la reunió de totes les tribus formaven la legió.

Pel que fa a la cavalleria, cada gent presentava a un cavaller, i els deu cavallers de la cúria formaven la decúria (esquadra), i les deu decúries formaven una centúria. Sembla que estarien dirigits pels tribunus celerum, caps de la cavalleria. No obstant, la cavalleria d’aquesta època no lluitava sobre el cavall, sinó que el cavall era emprat com un mecanisme de moviment més ràpid, per tant una vegada en el camp de batalla, desmuntaven i lluitaven a peu. Tanmateix succeïa amb el rei, cap de l’exèrcit, qui acudia a la batalla amb carro, però lluitava a peu.


Bibliografia

-CONNOLLY, P., Las legiones romanas, Espasa-Calpe, Madrid, 1981.

-ROLDÁN HERVÁS, J. M., El ejército de la República Romana, Arco-Libros, Madrid, 1996.



[1] Segons la tradició, Ròmul fou l’encarregat de dividir la població romana en tres tribus i trenta cúries, deu per tribu. No obstant, altre enfocament de l’estudi sembla indicar que la cúria (reunió de guerrers) era una institució més antiga que la tribu, de forma que pot pensar-se, així, que en un principi hi hauria una cúria per cadascuna de les aldees originaries, de forma que la xifra final de trenta sols va poder produir-se amb una reforma administrativa posterior a aquest període primitiu. Així doncs, la cúria, al plànol militar, dominada per un curio, representava la unitat militar de l’exèrcit romà arcaic i la base del reclutament, tot i que la xifra de 100 infants per cúria no es pot correspondre a una època molt antiga.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada