La crisi social de la República. L’intent de reforma dels germans Grac

Els germans Grac

L’expansió territorial romana, més que ajudar a l’obtenció de la igualtat pel que fa al repartiment de les terres, serví per a distanciar més als dos pols oposats de la societat romana. Serveix d’exemple el retorn dels petits propietaris a les seves terres després de la finalització de la Segona Guerra Púnica. Aquests, sols trobaren unes terres desolades per la llarga i dura guerra contra les hosts d’Anníbal, unes terres que requerien d’una inversió immediata de diners per a la seva posada en explotació de nou, però que no disposaven de cap tipus de capital per a dur a terme dita acció. Solució? O bé trobaren la solució amb la seva venda, o bé les abandonaren i emigraren cap a nous territoris conquerits. Però, tant foren venudes com abandonades, aquestes terres acabaren sota mans d’un reduït grup: la minoria dirigent, els quals, amb el pas del temps, s’anirien fent amb el control de terres antany corresponents a l’ager publicus de Roma[1], en condició de préstecs de la República per a la seva explotació, o com a garantia de les operacions financeres. Tot això, cal dir, estava en contra de les lleis Licinies, establertes des del s. IV a.C., i que restringien a cert nombre la quantitat de terres públiques en mans d’un particular.

Més d’un parell de segles després, Plutarc (Tiberi Grac 9, 4) reflectiria al seu llibre sobre Tiberi Grac a Vides Paral·leles la crua i dura situació dels petits propietaris romans:

<<Hasta las fieras de la selva tienen un cubil y cavernas donde poder guarecerse; en cambio los hombres que combaten y mueren por Italia no poseen nada más que aire y luz [...]. Éstos a quienes se llama dueños del mundo, y que no tienen terrón de tierras, luchan y mueren por el lujo y el enriquicimiento de otros>>.

Altre factor que cal destacar és la baixada dels preus del blat al mercat. Amb l’expansió militar, els preus del blat es reduïren notablement, fent impossible per als petits i mitjans propietaris suportar les despeses. Així, sols les explotacions agràries més riques, les dels gran propietaris, foren els que tenien els mitjans econòmics i l’excedent de mà d’obra esclava necessària per a readaptar les seves terres amb l’explotació d’altres productes demandats, com podien ser l’oli, el vi o les fruites, entre d’altres.

Fins ara, hem vist el malestar d’aquells petits propietaris que, una vegada tornen de la guerra, es troben amb les seves terres desolades, i sense cap mitjà per a sobreviure després del seu llicenciament. Ara, el malestar dels ciutadans de propietats petites i mitjanes, s’unirà amb el de la resta d’aliats itàlics, els quals es queixaven dels desavantatges de lluitar al costat d’un Estat que els deixava sense cap tipus de beneficis territorials en les seves conquestes. Tots dos, van experimentar de primera mà com els ciutadans més poderosos socialment es van repartir tots els beneficis de l’expansió militar romana fins el s. II a.C. Un dels principals problemes que conduirà a la fi del sistema republicà s’estava gestant: el problema agrari.

Però, la voluntat d’uns pocs de donar solució a la situació mai va faltar. Així, trobem la proposta agrària que entre els anys 133 i 121 a.C. intentaren portar a terme els germans Tiberi Semproni Grac i Gai Semproni Grac. El primer, tribú de la plebs l’any 133 a.C., intentà ajudar a aquells més pobres que no disposaven de terres per a sobreviure. El que pretenia, sobretot, era acabar o limitar el màxim possible la desigualtat social, i disposar així de majors efectius per a l’exèrcit, al augmentar el nombre de propietaris (Ferrer Maestro, 2005, 389). Partint de la base establerta a les lleis Licinies, proposava un projecte de llei o rogatio mitjançant el qual es limités l’ager publicus a 500 iugera (unes 125 hectàrees actuals), més unes 250 per cada dos fills barons. Aquestes, composades com a terres privades, no podrien superar aquests números sense infringir la llei, considerant-se, doncs, il·legal. No obstant, la situació descrita no canvià del tot durant la República (Mangas, 1997, 12).

No obstant, el seu company en el tribunat, Marc Octavi, frenà el seu projecte, presentant els seus temors davant el Senat. Però, Grac aconseguí, amb certs procediments il·legals, que es destituís a Octavi com a tribú de la plebs, tenint el seu projecte via lliure per a la seva aprovació. Immediatament després de l’admissió de la llei, una comissió formada per Tiberi, el seu germà Gai i el seu sogre, Api Claudi, procediren a la recuperació de les terres de l’ager publicus de mans dels grans propietaris i a redistribuir-les posteriorment entre els ciutadans més pobres.

No cal dir, tanmateix, que l’aplicació de la llei no donà els resultats esperats, sent obligat a modificar els seus plans per emprendre d’altres que afectarien al sistema tradicional romà (Suárez Piñeiro, 2003, 200). El principal problema que presentava aquest repartiment de terres, era la necessitat dels nous propietaris d’invertir un nombre determinat de capital per a posar en marxa l’explotació, malgrat que la majoria d’aquests petits propietaris no disposaven de cap recurs. La solució que dugué a terme Tiberi Grac fou que aquest inversió de capital sortís de l’erari públic, una mesura refutada completament pel Senat. Tot i això, en aquest context es produí la mort del rei de Pèrgam Àtal III, qui deixà en testament el seu llegat i el se regne a Roma. Grac va veure una oportunitat de realitzar el seu pla, i sense consultar al Senat, convencé a l’Assemblea de que destinés una part de l’herència del difunt rei com a mitjà d’inversió dels nous propietaris per a posar a punt les seues terres. Una mesura bona per als ciutadans menys podents, i una ofensa per al Senat. Tiberi Grac va desafiar i menysprear la màxima institució de Roma, acció que conduiria cap a l’assassinat d’aquest pocs mesos després.

El resultat de la seva política fou l’obtenció de més de 70.000 ciutadans de terres de l’ager publicus, els quals podrien incoporar-se a l’exèrcit. Tanmateix, tots aquests nous propietaris podien arribar a convertir-se en nou clients polítics de la família Grac (Ferrer Maestro, 2005, 391), obtenint així un recolzament que no van veure amb bons ulls els seus enemics polítics. La conspiració contra la seva persona es dugué a terme l’any 132 a.C., quan Tiberi es tornà a presentar a les eleccions per a ser reelegit com a tribú. Un motí popular inspirat per l’oligarquia governant del Senat, qui pintà a Tiberi com una mena de “rei” en busca de poder, conduí a l’assassinat de Tiberi i d’uns tres-cents dels seus partidaris i la posterior execució d’altres. Novament, ens trobem davant d’allò vist en el primer apartat del treball, l’ambició pel poder de l’ordre senatorial, la caiguda en la “supèrbia” i en el “vici”, com bé digué Sal·lusti.

Quasi deu anys després de l’assassinat de Tiberi, el seu germà, Gai Semproni Grac, fou elegit tribú de la plebs l’any 123 a.C., reelegit també l’any següent. A ell li deguem les anomenades leges Semproniae, les quals no ens arribat integrament però coneixem els principals aspectes tractats en elles: renovació de la llei agrària de Tiberi, una llei frumentària, una llei militar, una llei viària, una llei judicial, etc. En l’àmbit social, segurament foren les dues primeres les que més rellevància tingueren, la primera pel fet de proporcionar noves terres als colons de les noves colònies italianes; i la segona perquè redistribuí blat a tots els ciutadans de Roma per preus inferiors als que imposava el mercat. Gai aprengué de la carrera del seu germà que el seu discurs polític i de recolzament devien tenir una base més amplia (Suárez Piñeiro, 2003, 202).

Però, tanmateix com el seu germà, acaba caient baix el propi pes de les seves decisions. Després d’intentar concedir la ciutadania romana a tots els llatins i d’intentar modificar el dret al vot per a la resta d’aliats itàlics, l’altre tribú, Livi Drus, posà al poble en la seva contra amb les idees del perill que correrien respecte a les subvencions i la distribució del blat i de la terra si això succeís, situació que el conduí a perdre les eleccions de l’any 121 a.C. Poc després, es votaria la seva llei sobre la possible fundació d’una nova ciutat, Junonia, sobre l’antic solar de Cartago, llei molt controvertida i que originà molts conflictes, entre els quals morí un dels seguidors del cònsol Luci Opimi, qui obtingué del Senat un extraordinari senatusconsultum ultimum, amb el qual atacà als partidaris de Gai Grac en l’Aventí, donant mort a més de dos-cents d’ells, acció que precipità el suïcidi de Grac.

Podem afirmar, vist la pedra amb la que caigueren els dos germans, que les seves causes contra la poderosa força política del Senat sols haguessin triomfat amb el suport incondicional del poble, malgrat que la realitat fou altra ben diferent. Una de les principals causes polítiques d’aquest procés, que condicionarà la vida política de les últimes dècades de la República, fou el sorgiment d’entre la classe dirigent de dues postures diferents: per una part, la dels optimates, partidaris de la tradició i l’autoritat del Senat; i per l’altra part, la del grup dels populares, rivals dels anteriors, que basaren la seva política reformista recolzats en l’Assemblea, restants en la teoria com a defensors dels interessos del poble.

L’etapa reformista dels Grac, així, es caracteritzà pels intents de renovació, sent l’inici d’un llarg període de crisi, durant el qual la República va veure caure els seus principals fonaments polítics i institucionals, i la societat experimentà una profunda i decisiva transformació en tots els seus aspectes (Rodríguez Neila, 1990, 7). El resultat, com bé sabem, degenerà en la transformació del sistema republicà per d’altre de caire monàrquic més que republicà.

Per a concloure aquest apartat i el tema de la reforma agrària, afegirem que anys després, els optimates aconseguiren l’aprovació de diverses disposicions legals amb les quals acabaren convertint l’ús de la terra pública en propietat privada, quedant, així, el tema de la terra com un tema tancat, almenys teòricament.



Bibliografia

-FERRER MAESTRO, J. J., “El apogeo de la República”. Historia Antigua de Grecia y Roma, Fco. Javier Fernández Nieto (coord.), Tirant lo Blanch, 2005, pp. 373-423.

-MANGAS, J., “La agricultura romana”. Historia 16, 84, 1997.

-RODRÍGUEZ NEILA, J. F., Los Gracos y el comienzo de las guerras civiles, Akal, “Historia del Mundo Antiguo”, Torrejón de Ardoz, 1990.

-SUÁREZ PIÑEIRO, A. M., “La alternativa popular a la crisis de la República romana: legisladores para una reforma”. Polis, 15, 2003, pp. 1999-225.





[1] La conquesta d’Itàlia comportà una reordenació del territori entre l’ager publicus, el territori de l’Estat; l’ager romanus, el territori de la ciutat de Roma; l’ager italicus, territori en possessió dels ciutadans itàlics; i l’ager peregrinus, territori de les comunitats aliades o dependents (Mangas, 1997, 8).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada