De Pompeu a Cèsar. La fi de la República romana

 
Gneu Pompeu Magne
Pompeu, vencedor a la guerra civil Hispania contra les tropes de Sertori, l’any 71 a.C., retornava a Roma, deixant rere seua uns forts llaços de clientela aconseguits pel repartiment de terres, la concessió de la ciutadania i la fundació de ciutats, com Pompaelo (Pamplona). L’oposició del popular Sertori a Hispania (83-72 a.C.) contra el govern senatorial de Sila no fou res més que l’últim episodi d’una cruenta guerra civil començada anys enrere pel segon. Cal tenir en compte que Sertori no era hispà, sinó d’origen sabí, de forma que Hispania no fou més que un mitjà per aconseguir els seus propòsits (Roldán Hervás, 2001, 273). Amb la guerra de Sertori, les províncies occidentals i, concretament, les Hispaniae, entraren dintre de la crisi republicana, convertint-te en un escenari important per a la lluita de faccions de la política romana.

No menys important foren per a desestabilitzar a la República les revoltes dels esclaus, destacant la tercera rebel·lió, encapçalada per Espartac l’any 73 a.C., imperfectament coneguda en molts dels seus extrems (Sánchez León, 1991, 48). Amb el fracàs de Marc Licini Cras, seria Pompeu qui posà fi a la revolta d’Espartac. Aquests dos, serien els cònsol l’any 70 a.C., iniciant la seva tasca reformadora modificant algunes de les lleis de Sila, importants per a la societat romana, com fou el restabliment dels tribunals de la plebs. Aquestes reformes donaren noves possibilitats a l’activitat política de Roma amb la restitució de les competències als tibuns de la plebs, eliminats sistemàticament per Sila (Hernández Guerra, 2007, 41). No obstant, seria amb la creació del primer triumvirat, quan la situació entre els diferents grups oligàrquics es faria insostenible. Pompeu i Cras, com a triumvirs, i la tercera figura, un jove Juli Cèsar.
Va escriure Apià (Guerres Civils, 2, 8-9):

<<Pompeyo [...] trabó amistad con César, y le prometió bajo juramento que lo apoyaría en sus aspiraciones al consulado. Y este último le reconcilió de inmediato con Craso. Así, estos tres hombres, teniendo el máximo poder sobre todos, se coaligaron en sus intereses mutuos>>.

En el marc de les eleccions de l’any 63 a.C., Luci Sergi Catilina i Marc Tul·li ciceró s’enfrontarien en les votacions per a la preeminència d’una o d’altre bàndol, optimates o populares. Els segons, pretenien que s’aprovés una llei per a distribuir terres d’Itàlia entre els veterans de l’exèrcit i del proletariat de Roma, tot i que la derrota dels populars a les eleccions tirà per terra aquesta iniciativa. L’any següent, Catilina era derrotat novament a les eleccions, provocant aleshores un intent de colp d’Estat, el qual va ser denunciat per Ciceró. La causa de Caitilina estava perduda, i així es va veure poc després al camp de batalla, quan les seves tropes foren derrotades.

A meitat segle I a.C., l’anarquia s’havia implantat als carrers de Roma, fidel reflex del que era la pugna política entre optimates i populares al sí del Senat. Terrorisme urbà, vandalisme, incendis, assassinats... eren a cada cop més freqüents en Roma. LA situació desembocà en una nova guerra civil (49 – 45 a.C.), amb Cèsar i Pompeu com a protagonistes. Cèsar, declarat enemic de Roma l’any 49 a.C. pel Senat mitjançant un senatusconsultum ultimum, i Pompeu, era qui tenia la tasca de defendre l’Estat. El creuament del Rubicó no sols seria l’inici d’una nova guerra civil inevitable, sinó que marcaria el principi de la fi del poder del Senat, i en conseqüència, de la República romana.

L’any 45 a.C., amb la fi de la guerra civil i amb la proclamació indefinida de Cèsar com a dictador, aquest assentà la seva política amb una sèrie de reformes constitucionals, amb el principal objectiu de resoldre els greus problemes de la República. Entre les principals reformes, destacar que amplià el Senat fins a 900 membres, convertint-lo en un Senat dòcil que es limitaria a tramitar sense cap inconvenient els decrets del dictador; tanmateix, elegí els nous governadors provincials i part dels magistrats per a Roma; es reservà el dret de declarar la guerra i negociar la pau; augmentà la paga dels soldats i fixà unes 32 legions; estengué la ciutadania romana i llatina; ordenà la redacció d’una llei, la lex Iulia municipalis; regulà i limità el nombre d’associacions populars; i reformà el calendari a l’any solar. Però, pel que fa al plànol social, cal destacar dues reformes: em primer lloc, degut a la impossibilitat de trobar terres en Itàlia per als seus veterans, refundà o creà noves colònies en les províncies, en les quals s’assentaren, tanmateix, bona part dels ciutadans més pobres de Roma. I per d’altra part, també obligà als grans propietaris a donar rendiment a les seves explotacions, així com emprar en aquesta tasca a un terç dels treballadors lliures de Roma.

El programa polític de Cèsar, doncs, confirmava la necessitat d’aplicar solucions ràpides als problemes de la República (Ferrer Maestro, 2005, 419). Però, com d’altres anteriors a ell que intentaren limitar el poder dels oligarques del Senat, aquest grup, emparats baix la defensa de la llibertat, decidiren acabar amb el dictador. Cèsar, acusat demagògicament com a aspirant a “rei”, fou assassinat als idus de març de l’any 44 a.C. Mort Cèsar, seria el seu successor, Octavi, futur August, qui plasmaria les seves idees. Per a Cèsar, qualsevol intent de restablir la República era innegociable, atenent a la incompetència i corruptibilitat del Senat. Així doncs, pensava que l’única solució per a posar fi a les disputes entre la nobilitas era el poder personal.

<<[...] Octaviano instrumentalizará con caràcter propagandístico todos los elementos posibles con tal de desacreditar a M. Antonio. Las guerras civiles, solución última a la crisis republicana, culminarán el 2 de septiembre del 31 a.C., cuando Oriente y Occidente se enfrenten en Accio, [...], de donde surgirá con la victoria de Octaviano un nuevo sistema político, que podía articular la situación del mundo romano>> (González Román, 1990, 58). Amb Octavi, Roma arribaria a una nova època, de caràcter eminentment monàrquic, amb el que les antigues tradicions van desaparèixer progressivament, sumint a Roma en una nova etapa, l’última de la seva existència: l’Imperi.


Conclusions

Les marxes de Sila (88 a.C.) i Cinna (87 a.C.) sobre Roma significaren la primera intervenció directa del món militar en el govern civil, on els canvis en el tipus de reclutament estimularen la intervenció directa  de l’exèrcit romà en els conflictes polítics de Roma (Hopkins, 1981, 45). Al llarg del segle I a.C., tant Roma com les seues províncies foren l’escenari de guerres civils (anys: 82 a.C.; 49 a.C.; i 43 a.C.) en les quals els romans s’enfrontaren per primera vegada entre sí, recorrent a l’exèrcit per a fins polítics. Estem davant dels primers exèrcits personals o privats. La crisi del sistema republicà donà inici a una etapa de canvis i transformacions en el seu model polític, sent substituït la res publica per una monarquia iniciada per Cèsar i consolidada per August (Hernández Guerra, 2007, 39).

<<La República romana constituyó un modelo de equilibrio de poderes porque estaba concebida como un exquisito sistema de contrapesos, para que ningún poder pudiese dominar a los otros y, de este modo, quedase salvaguarda la libertad ciudadana; pero a pesar de su estructura armónica sufrió una grave crisis que acabó con ella>> (Díaz, 1983, 184). La República, que havia suportat els embats de tots els seus enemics, alguns tan poderosos com Cartago, sempre havia sortit victoriosa i més forta, però, malgrat les seves victòries, no va poder resistir les ambicions i les discòrdies internes.

Entre les causes de tipus polític cal destacar el impacte que suposà l’augment del nombre de ciutadans sobre l’estructura republicana. Mentre que els ciutadans foren pocs i quasi tots vivien en Roma o al seu voltant, va hi haure un cert consens respecte a la voluntat popular mitjançant els comicis; però quan els ciutadans arribaren a ser molts, i molts d’aquests estaven absents per estar-ne fora, els comicis perderen pràcticament  les seves antigues funcions, passant a ser una eina controlada que es venia al millor postor. Aleshores, quan els romans devien haver establit un vertader sistema de representació política, continuaren aferrats a l’antiga idea de representació assembleària, regit per la voluntat popular (Díaz, 1983, 185). També cal tindre en compte la rigidesa de l’aristocràcia romana, obstinada a monopolitzar el poder, tancada a qualsevol canvi.

La República romana va caure sota el pes de les seves victòries, doncs les seves immenses proporcions territorials d’ultramar foren a cada cop més insostenibles. La desproporció entre el petit territori de Roma i la gran extensió dels territoris conquerits originaren un greu problema, doncs una administració creada per a una ciutat menuda va tindre problemes per a organitzar un territori tan extens. Tanmateix, les lluites de classes continuaven enverinant una societat que no havia millorat amb les victòries de la plebs. La corrupció política i administrativa pesaren sobre la República.

L’Imperi Romà va sobreviure a mesura que innovava, però, amb el pas del temps i amb el desgast polític intern i l’amenaça múltiple a les fronteres, tot això agreujat pel greu clima social, Roma anà caient víctima de la seva pròpia extensió. Com apunta Hopkins: <<(e)ntre la República y el Principado, el ejército dejó de ser una expresión de poder de la ciudadanía para convertirse en instrumento de control. Los ciudadanos se volvieron súbditos del emperador>> (Hopkins, 1981, 52). Efectivament, l’Imperi, lluny de ser un sistema representatiu, acabà caracteritzant-se per una exclusió total del poble.



Bibliografia

-DÍAS BAUTISTA, A., “La República romana”. Anales de Derecho, 4, 1983, pp. 177-186.

-FERRER MAESTRO, J. J., “El apogeo de la República”. Historia Antigua de Grecia y Roma, Fco. Javier Fernández Nieto (coord.), Tirant lo Blanch, 2005, pp. 373-423.

-HERNÁNDEZ GUERRA, L., “Hispania y la crisis institucional romana en la Baja República”. Historia Antigua, 31, 2007, pp. 39-49.

-HOPKINS, K. Conquistadores y esclavos, Ediciones Península, Barcelona, 1981.

-ROLDÁN HERVÁS, J. M., Historia antigua de España (vol. I), UNED, Madrid, 2001.


-SÁNCHEZ LEÓN, M. L., Revueltas de esclavos en la crisis de la República, Akal, “Historia del Mundo Antiguo”, Torrejón de Ardoz, 1991.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada