De les reformes populars de Gai Mari a la dictadura de Sul·la

Luci Corneli Sul·la

En el context de la Guerra de Jugurta (111-105 a.C.), sorgí la figura del geni militar Gai Mari, qui posaria fi a dita guerra l’any 105 a.C. gràcies al suport incondicional que li brindaren els populares situant-lo al capdavant de l’exèrcit. Com a conseqüència de l’esclafit d’aquest i d’altres conflictes exteriors, es prengueren certes alternatives que anaven a repercutir en l’evolució política de la República (Rodríguez Neila, 1990, 32). La fi de la guerra també es donà gràcies a la intervenció diplomàtica d’altre personatge que marcarà les línies polítiques anys després: Luci Corneli Sul·la. No sent el tema d’aquest apartat tractar les victòries militars de Gai Mari, ens centrarem en les principals línies de la seva política popular.

No es pot parlar sobre el general romà sense tractar, abans que res, la seva reforma en l’àmbit militar. Seria precisament en el transcurs de la Guerra contra el nét del rei númida i antic aliat romà Masinissa I, Jugurta, quan Mari començà a perfilar la nova organització logística de l’exèrcit. Fins aleshores, l’exèrcit estava compost pels ciutadans distribuïts als comicis per centúries, d’entre els quals els propietaris, aquells que podien costejar-se la panòplia militar, eren els que composaven les files legionàries. L’ordre militar vigent, establert sense grans canvis des d’època del dictador Marc Furi Camil, quasi tres segles des d’ençà, experimentarà un notable canvi: <<(l)a guerra continua y la conquista de toda la cuenca mediterránea precipitaron cambios radicales en el tipo de servicio militar>> (Hopkins, 1981, 43). Els camperols armats foren reemplaçats per un exèrcit professional. Uns canvis que a la llarga significarien la intervenció directa de l’exèrcit en els conflictes polítics de la ciutat.

En primer lloc, cal afirmar que Mari creà una exèrcit de voluntaris, composat per proletaris rurals (Ferrer Maestro, 2005, 397), als quals els va prometre convertir en propietaris agrícoles després del seu llicenciament. El que féu va ser crear un exèrcit professional, composat per aquests ciutadans menys rics, equipats militarment gràcies a l’erari públic, i amb un entrenament dur. Estem al capdavant dels primers lligams directes entre legionaris i generals, interessos que conduïen cap a la lleialtat de les tropes no cap a l’Estat, sinó cap al seu general, qui els prometia terres públiques després de l’abandó de l’exèrcit.

No podem entendre aquests exèrcits personals com un contingent de mercenaris, doncs estaven formats per ciutadans romans, als quals compraven la seva lleialtat. Eren, en la seva majoria, camperols sense terra reclutats als cantons rurals d’Itàlia, esperant l’accés a terres a canvi de la seva lleialtat al camp de batalla (Roldán Hervás, 1996, 57). D’aquesta forma, Sul·la va arribar a formar un mínim de vint-i-tres legions (uns 120.000 soldats, sense comptar les tropes auxiliars).

Durant els anys següents, cal destacar l’aliança política entre Luci Appuleu Saturní, tribú de la plebs (103 i 101 a.C.) i Gai Mari, amb accions populars com la distribució gratuïta de blat per a la plebs urbana i la concessió de terres en la Gàl·lia i l’Àfrica per a les tropes llicenciades de Mari, d’entre altre mesures. Aquesta situació no féu més que intensificar els enfrontaments entre optimates i populares. La sort estava tirada, els bàndols establerts, i ben prompte aquest clima d’inseguretat s’implantà als carrers de Roma, establint una vertadera època de terror.

La pugna política es feia palès en qualsevol acció: el Senat dissolia amb l’ús de la força les assemblees en les quals es discutien projectes de lleis contraris als seus interessos; però també els populars s’organitzaren mitjançant bandes de proletaris rurals (Ferrer Maestro, 2005, 397). La situació arribà al seu punt àlgid amb l’assassinat, durant els mesos previs a la celebració de les eleccions de l’any 99 a.C., d’un candidat de la nobilitas, situació que el Senat aprofità per a dictar un senatusconsultum ultimum per al restabliment de l’ordre en la ciutat. Gai Mari, cònsol de la República, executà les ordres del Senat, i cercant a Saturní i als seus populares al mont del Capitoli, en meitat d’un clima gens propici per a la seguretat dels populars, la majoria foren assassinats.

En meitat d’aquest clima d’inseguretat, arribem a l’època de Sul·la. L’any 91 a.C., el tribú Livi Drus intentà que s’aprovés una nova política popular: presentà un programa basat en les distribucions de blat i els de terres que sortirien de terra itàlica, d’entre altres mesures, així com l’oferiment de la ciutadania a tota la població itàlica. Òbviament, aquestes mesures no agradaren, i com li passà a Tiberi Grac, Drus fou assassinat. Els aliats itàlics, veient en aquest acte el fi de les negociacions pacífiques per a l’obteniment de la ciutadania, decidiren actuar mitjançant la força. El panorama per a la Guerra dels Aliats estava establert.

Entre els anys 91 i 88 a.C., la Península Itàlica es trobà immersa en enfrontaments constants, agreujant el perillós clima en que la República romana portava anys enfonsada. Però el Senat, davant de tants problemes, decidí concedir la ciutadania als seus aliats itàlics, els quals s’enquadrarien dintre de les vuit tribus romanes. La ciutadania, fins aleshores, havia estat un mecanisme clau d’inclusió de la població (Duplà, 2008, 24). Com va escriure Ciceró (De Rep. I, 39): <<Así pues, la cosa pública (República) es lo que pertenece al pueblo; pero pueblo no es todo conjunto de hombres congregados de cualquier manera, sino el conjunto de una multitud asociada por la armonía del derecho y pro el interés>>.

Sul·la, amb l’esclat del focus rebel que s’originà en dominis del rei Mitridates VI del Pont (Primera Guerra contra Mitridates, 89-85), fou designat com a general per anar al Pont, tot i que tot un engranatge polític entre optimates i populares acabà deixant al general fora de l’acció. Aquest, <<demostrando una total falta de escrúpulos y la carencia>> (Ferrer Maestro, 2005, 400), executà el seu famós colp d’Estat contra la República romana, sent la primera vegada en que la ciutat eterna fou atacada pel seu propi exèrcit. Una vegada a capdavant de la ciutat, declarà enemics als populares, tot i que alguns, com Gai Mari, aconseguiren escapar cap a Àfrica. Tanmateix, anul·là la capacitat legislativa de l’Assemblea de la plebs, transferint aquests poders als comicis centuriats.

Ben prompte Sul·la va tindre que fer front als primers connats a Roma. Luci Conerli Cinna, aliat amb l’exiliat Gai Mari, i recolzats per hosts itàliques, s’apoderaren de Roma, amb procediments molt semblants als executats pel dictador. La guerra civil començà amb el retorn de les tropes de Sul·la del seu enfrontament al Pont. Cinna, sols degut a la mort de Mari, no va poder conservar la situació, i l’any 82 a.C., amb la derrota del fill de Mari, Sul·la s’alçava com a guanyador indiscutible, després de dos anys de guerra civil. Llistes públiques sobre els derrotats, prosciptiones, foren exhibides públicament, seguit de la incautació de tots els seus béns. Més e 5.000 mils ciutadans foren executats i diverses ciutats d’Itàlia arrasades i les seves terres confiscades per a l’assentament de les tropes de Sul·la.

Sobre aquest succés, va escriure Apià (Guerres Civils 1, 95):

<<Nada más haber pronunciado estas palabras proscribió con la pena de muerte a cuarenta senadores y a unos mil seiscientos caballeros. Parece que él fue el primero que expuso en una lista pública a los que castigó cn la pena de muerte, y que estableció premios para los asesinos, recopensas para los delatores y castigos para los encubridores>>.

Sul·la, nomenat dictador amb poders excepcionals, restituí el poder del Senat, que doblà el seu nombre (600 senadors). Cal destacar, en aquest punt, que els romans no eren partidaris de donar el poder a un sol home, vist el resultat que tingué en el passat l’experiència monàrquica. L’única excepció, era en cas d’un greu perill per a la supervivència de Roma. Com va escriure Ciceró (Filípiques XI, 17, 14): <<(c)onferir un poder extraordinario es popular y aparatoso, pero impropio de nuestra gravedad y de nuestro orden senatorial>>.

D’entre els principals aspectes de la reforma de Sul·la, destacarem els següents: retornava al Senat el control dels tribunals d’extorsió; creació de tribunals ordinaris per a tot tipus de causes judicials; la necessitat de l’aprovació del Senat de qualsevol projecte de llei proposat pel tribú de la plebs, abans de sotmetre’l a votació en l’Assemblea; prohibició d’exercir una magistratura superior als tribuns de la plebs; terminis temporals de les magistratures; un any de càrrec per als dos cònsols i els vuit pretors en Roma; cap governador provincial podria expandir-se cap a límits territorial fora del seu mandat; abolició del repartiment de blat a la plebs urbana; etc. En síntesi, unes mesures que afectaven durament als populars, i sobretot, als sectors més humils de Roma.

Però el seu pla per a la reordenació de la terra pública va provocar un problema més per a la ja debilitada República romana. Com va escriure Roldán Hervás: <<los métodos de Sul·la de asegurar la tierra para sus soldados tendrían un resultado desastroso, al hipotecar para el resto de la República el orden y la seguridad de Italia>> (Roldán Hervás, 1996, 57).

Poc després, Sul·la abandonà el poder. La República romana, amb el Senat al capdavant, lluny de pal·liar els greus problemes en els que estava immersa, s’enfonsà a cada cop més. Els continus problemes augmentaren, trobant el Senat l’única solució en el nomenament d’homes forts, una situació que <<[...] dejó a la República en manos de la autocracia y facilitó el camino para la concentración del poder en unas solas manos>> (Ferrer Maestro, 2005, 405).



Bibliografia

-DUPLÀ, A., “La <<constitución romana>> como mecanismo de inclusión y exclusión”. Studia Historia. Historia Antigua, 26, 2008, pp. 21-38.

-FERRER MAESTRO, J. J., “El apogeo de la República”. Historia Antigua de Grecia y Roma, Fco. Javier Fernández Nieto (coord.), Tirant lo Blanch, 2005, pp. 373-423.

-HOPKINS, K. Conquistadores y esclavos, Ediciones Península, Barcelona, 1981.

-RODRÍGUEZ NEILA, J. F., Los Gracos y el comienzo de las guerras civiles, Akal, “Historia del Mundo Antiguo”, Torrejón de Ardoz, 1990.


-ROLDÁN HERVÁS, J. M., El ejército romano de la República romana, Madrid, 1996.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada