Compromís imperialista romà. "Nobilitas" i "Publicani"

Senat romà. Foto de la sèrie "Rome"
Amb la finalització de les guerres púniques amb la destrucció de Cartago i amb la caiguda de Corint l’any 146 a.C., es va fer palès l’expansió militar i imperialista de la República Romana, lo qual es veurà reflectit amb la llarga conquesta de la Península Ibèrica i als territoris grecs i orientals. És en aquest context, en meitat de la pugna bèl·lica dels governadors provincials per expandir-ne els seus dominis, on sorgirà la figura de Tiberi Semproni Grac (180-197 a.C.), amb una llavor diplomàtica de pacificació del territori de la Celtibèria, una política de pactes que es veurà plasmada amb l’assentament de contingents indígenes en les valls de l’Ebre i a la del Guadalquivir.

Els actes de Tiberi en Hispania posà <<[...] en evidencia el problema más grave de la política expansionista romana: la apropiación de tierras de cultivo por parte de Roma y la necesidad que de ellas tenían los indígenas. Esta necesidad fue una constante en los sucesos posteriores, recrudecidos a partir del 154, en una guerra para la que Roma solo aceptaría la rendición total o el aniquilamiento de los pueblos celtíberos y lusitanos>> (Ferrer Maestro, 2005, 384). En el següent apartat reprendrem la política reformista dels Grac, amb l’intent de reforma agrària.

El Senat romà, antany amb unes funcions merament assessoratives institucionalment, amb l’expansió territorial més enllà de la Península Itàlica, anà adquirint amb el temps unes prerrogatives majors, convertint-se en el màxim exponent organitzatiu de l’Estat romà. Durant la República subsistí una de les funcions que el Senat havia tingut amb la monarquia: la de governar en la ciutat quan estaben vacants les magistratures supremes (Díaz, 1983, 184), tot i que aquesta situació rarament es donà, degut a que eren dos els cònsols. Seria a l’entorn del Senat on sorgirien els dos ordres que dominarien la política romana dels dos darrers segles de la República (s. II a.C. i I a.C.): l’ordo senatorius  i l’ordo equester.

El primer, l’ordo senatorius, de caire oligàrquic, estava compost per les famílies més poderoses de la República, en possessió d’una gran quantitat de bens immobles, els quals s’incrementaven a mesura que les expansions militars progressaven, annexant-ne nous territoris. Estem davant de l’origen de la nobilitas, és a dir, l’oligarquia senatorial romana[1]. Aquesta es serví de clienteles, aliances i demés influències per a dirigir els interessos de l’Estat, uns interessos que solien ser els seus propis. Vist aquest desig particular d’augment del poder propi, no es estrany que aquest sector mai formà un grup compacte, competint entre ells, lo qual, amb el pas del temps, acabaria desestabilitzant la República romana.

En aquest sentit, són molt clarificadores les paraules de Sal·lusti Crisp (Guerra de Jugurta, 41):

<<[...] (L)os conflictos del partido popular y de la nobleza y también todas las intrigas subsiguientes, se hicieron habituales en Roma pocos años antes, a raíz de la tranquilidad y de la abundancia [...]. Pues antes de la destrucción de Cartago, el Senado y el pueblo romano dirigían la República de común acuerdo, [...], y no había entre los ciudadanos lucha por los honores, o por el poder: el miedo al enemigo matenía a la ciudad en la práctica del bien. Pero cuando aquel temor desapareció de sus mentes, se apoderaron de ellos el desenfreno y la soberbia, vicios que son inherentes a la prosperidad. [...] la nobleza empezóa poner al servicio de sus pasiones su grandeza y lo mismo hizo el pueblo con su libertad; buscaban sólo su provecho individual [...]. De este modo, los dos bandos trataban de apropiárselo todo, y la República, que estaba en medio, quedó hecha jirones>>.

En segon lloc, trobem l’ordo equester, tots aquells aristòcrates que no es van decantar per la carrera senatorial, sinó que emprengueren altres camins, com els negocis, préstecs, finançament o bé la prestació d’altres serveis administratius a l’Estat. En definitiva, uns serveis dels qual va dependre, en gran part, la gestió de la República. Formaren, aleshores, el grup anomenat com a publicani.

Entre tots dos grups, nobilitas i publicani, sorgiren grans rivalitats polítiques i econòmiques, uns enfrontaments de poder que es reflectiren en el dia a dia de la política romana, amb intrigues i maniobres polítiques per a fer-se amb el control de diversos òrgans de poder. Estem al capdavant de l’origen de la greu crisi social que amb el temps acabaria perjudicant d’una manera inevitable a la República romana.


Bibliografia
-DÍAS BAUTISTA, A., “La República romana”. Anales de Derecho, 4, 1983, pp. 177-186.

-DUPLÀ, A. “Interpretaciones de la crisis tardorrepublicana: del conflicto social a la articulación del consenso”. Studia Historica. Historia Antigua, 25, 2007, 185-201.

-FERRER MAESTRO, J. J., “El apogeo de la República”. Historia Antigua de Grecia y Roma, Fco. Javier Fernández Nieto (coord.), Tirant lo Blanch, 2005, pp. 373-423.





[1] En aquest sentit, cal atendre a les paraules de Duplà: <<[...] la definición de Roma com una oligarquía resultaría incorrecta, pues no valora suficientemente el elemento popular de las elecciones. De hecho, incluso un patricio y un nobilis debían competir por los honores y no los tenían asegurados por su estatus>> (Duplà, 2007, 191).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada