Tractats entre Roma i Cartago

Hi ha certa desigualtat en aquests primers tractats abans de les guerres púniques, doncs Cartago sortia un poc més beneficiada. En el primer tractat (509 a. C.), Cartago es va reservar una àrea d'influència bastant gran a la Mediterrània, així com el control del comerç romà en territori cartaginès a Sicília. És cert que la campanya que Roma estava duent a terme a la Península Itàlica va influenciar en  aquests tractats, ja que els romans no van voler entrar en problemes amb Cartago. Com podem veure-hi al text de Polibi (III, 22-23), en primer lloc s’estableix una pau entre Roma i els seus aliats i Cartago i els seus aliats. Cartago es reservava el dret sobre als territoris més enllà de Cabo Hermoso, on els romans tenien prou restriccions comercials imposades pels cartaginesos. En canvi, s’afirma que els romans, en Sicília, gaudiran d’igualtat de tracte, mentre que els cartaginesos no podran prendre cap acció cap als pobles llatins baix sobirania romana, i fins i tot aquells pobles llatins que no estiguin baix el poder romà, aquest últim es reserva la sobirania sota aquests, tanmateix com Cartago sobre Cabo Hermoso. Altre factor seria el seu interès comú enfront del poder dels grecs a Sicília, territori que voldran tots dos.

Així doncs, aquest avanç territorial de Roma es va veure reflectit en el segon tractat (348 a. C.), doncs Cartago començava a sospitar de Roma, com podem trobar en Polibi (III, 24). Així es fa notar amb la següent clàusula: Más allá de Cabo Hermoso y Mastia Tarseyo, los romanos no hagan incursiones predatorias, ni comercien, ni funden ciudad”, tot i que Roma també es reserva, tanmateix com en el primer tractat, els territoris llatins: “Si los cartagineses toman en el Lacio alguna ciudad no sujeta a obediencia romana, quédense con sus riquezas y sus varones, pero entreguen la ciudad”, unes ciutats situades en la franja costera del Laci les quals els romans volen defendre mitjançant aquest tractat. Aleshores, els cartaginesos s’apropien tot allò relatiu a Líbia i Sardenya, on rebutgen qualsevol presència romana, situació semblant en Sicília, on resta sotmesa part d’ella baix la jurisdicció cartaginesa.

Això s'anirà marcant més en el tercer tractat (306 a. C.), amb una divisió de les àrees d'influència: Roma a la Península Itàlica i Cartago a Sicília i Nord d'Àfrica. Polibi (III, 26) posa en dubte la veracitat d’aquest tractat, transmès per Filí, qui en el seu segon llibre escriu que, contràriament a allò establert anteriorment, entre romans i cartaginesos hi havia un tractat que establia que els romans devien mantenir-se lluny de Sicília, i els cartaginesos d’Itàlia. Segons aquest autor, foren els romans els que van transgredir el tractat i els juraments al passar per primera vegada a Sicília. La poca veracitat que s’ha donat a aquest text per part d’alguns autors es deu a que mai va ser posat per escrit, amb a penes constància de la seua existència més enllà del text de Filí: “son mayoría quienes, por confiar en las palabras de Filino, se engañan respecto a la verdad de todo el asunto”.

La tendència canviarà de nou amb el quart tractat (279 a. C.), on Cartago i Roma necessitaren l'una de l'altra en un difícil moment de les dues, establint una mena d'aliança de caràcter militar. Efectivament, com ens transmet Polibi (III, 25), l’assumpte de Pirros no va fer variar el panorama existent respecte a les anteriors clàusules establertes, però es va afegir altra nova: “Si entablasen por escrito alianza con Pirro, entáblenla uno y otro de manera que puedan llevar mutua ayuda al territorio agredido. Y si alguno de los dos necesita ayuda, los barcos para la marcha y el regreso proporciónenlo los cartagineses, y cada uno corra con el pago de sus tropas. Los cartagineses ayuden también a los romanos por mar, si fuese necesario. Y nadie fuerce el desembarco de las tripulaciones contra la voluntad de éstas”.

En el context en què s'emmarquen aquests primers quatre tractats  abans de les guerres púniques és cert que Roma està amb inferioritat de condicions a l'hora de negociar. Roma es trobava enmig d'una campanya militar a la Península Itàlica, i l'últim que necessitava era tenir enemistada a una potència propera. Per això, Cartago sempre va estar en unes condicions similars o una mica superiors en aquests tractats, condició que canviarà quan Roma acabi amb els grecs del sud i quedi lliure el camí cap a una nova conquesta: Cartago. Per tant, podem afirmar amb certesa que tots aquests tractats van estar determinats per certs factors que van impedir que foren equitatius, i que així continuaren per la impossibilitat de Roma, fins a l’esclat de la Primera Guerra Púnica, de fer front militarment a la ciutat púnica.

Ja amb l’esclat de les guerres púniques, trobem la redacció de quatre tractats més. El quint tractat (241 a. C.), també conegut com la Pau de Lutaci (rep el nom del seu màxim responsable, pel cònsol romà C. Lutaci Càtul) com ens transmet Polibi (III, 27, 1-6), es va redactar poc després de l’acabament de la guerra en Sicília, i fixava l’abandó dels cartaginesos de tota Sicília i de totes les illes situades entre Itàlia i Sicília. Tanmateix, s’exigia que es respectés la integritat dels aliats de tots dos. En els seus respectius dominis, ningú dels dos podia fer reclames, edificis públics o reclutar tropes ni associar-se amb els aliats de l’altre. També tenien que aportar els cartaginesos la xifra de dos mil talents en deu anys, amb l’entrega immediata d’altres mil. Finalment, tots els presoners tenien que ser retornats a Roma per part de Cartago sense cap tipus de rescat.

En el sext tractat (237 a. C.), després de l’acabament de la guerra de Líbia, Polibi (III, 27, 7-8) ens informa que Roma va introduir autoritàriament una nova clàusula la qual els cartaginesos van tindre que acceptar: “Abandonen los cartagineses Cerdeña y aporten además otros mil doscientos talentos”. És a dir, Roma, ja amb una clara posició de força amb l’anterior victòria en la Primera Guerra Púnica, aprofità el context per fer-se amb el poder d’altre posició fins aleshores cartaginesa, Sardenya, a més de sumar-hi a la xifra presentada en el quint tractat altres mil dos-cents talents. L’excusa romana fou que durant el transcurs de la guerra Líbia els cartaginesos van cometre abusos contra les naus comercials romanes. La negociació diplomàtica denota un intent de Roma per afavorir la seua imatge entre la classe dirigent cartaginesa, així com l’interès de recuperar els ostatges, o els objectius econòmics de la casta de comerciants romans i aliats, factors tots ells que pesaven molt sobre l’acció política de Roma (Gómez de Caso, 1994, 117-118).

En el sèptim tractat (226 a. C.), redactat poc abans de l’esclat de la Segona Guerra Púnica i que servirà alguna de les seues clàusules com a casus belli per a l’esclat d’aquesta. Polibi (III, 27, 9-10) informa de l’establiment de noves clàusules entre els dos Estats: els cartaginesos, en meitat d’una campanya per fer-se amb la major part d’Ibèria, i sota el temor de l’aliada grega de Roma, Empúries, Roma es veu amb l’obligació de parar l’avanç cartaginès en el riu Ebre, límit natural que s’establí entre la zona d’influència romana (al nord d’aquest riu, i amb l’excepció de Sagunt) i la cartaginesa (al sud del mateix). Aquesta situació, establida en temps d’Àsdrubal, seria la que es trobaria Anníbal quan va decidir preparar-se per a un nou enfrontament, que s’iniciaria amb l’atac de la ciutat saguntina. L’acord no deuria de tenir-se com un èxit polític de cap part. En aquest moment, tant els romans com els cartaginesos amb Àsdrubal van aconseguir els seus objectius: els romans no admetien la unió dels celtes i dels cartaginesos; i Àsdrubal protegia la seua rereguarda hispana contra la possible intervenció romana durant el seu intent de “colp d’Estat” projectat en Cartago (Tsirkim, 1991, 150).

El darrer tractat entre Roma i Cartago, l’octau (201 a. C.), amb la finalització de la Segona Guerra Púnica, segons Polibi (XV, 18-19) s’establien –principalment- les segons clàusules: pel que fa a les condicions favorables, en Àfrica, els cartaginesos retenien les ciutats que posseïen abans de declarar la guerra als romans, així com la resta de les seues possessions. No se lis causarà dany algun i no se lis imposarà cap guarnició romana; en canvi, les condicions contràries foren més dures: els cartaginesos tenien que pagar als romans les despeses de la guerra i retornar a tots els presoners i desertors, així com entregar totes les seues naus, amb l’excepció de deu trirremes, tanmateix en el cas dels elefants de guerra. Cartago no podia declarar cap guerra a un país no africà sense el consentiment de Roma. En aquest punt, Roma va voler agrair a Massinissa el servei prestat en l’últim punt del conflicte, amb una clàusula amb la qual els cartaginesos entregaven a Númidia edificis, territoris i ciutats. Cartago devia subministrar blat a les tropes romanes durant tres mesos durant el temps que s’establia formalment en Roma la ratificació del pacte. I, finalment, Cartago devia abonar, en un període de cinquanta anys, la quantitat de deu mil talents, així com l’entrega de cent ostatges (entre catorze i trenta anys, elegits pel general romà). Davant d’unes condicions tant dures per a l’economia de Cartago, és clarificador el text de Polibi quan indica que Roma havia guanyat definitivament el pols a la seua enemiga per fer-se amb l’hegemonia absoluta del Mediterrani occidental: “Por eso exigía que el tema no fuera discutido: se debían aprobar las condiciones por unanimidad, hacer sacrificios a los dioses y rogar todos que el pueblo romano ratificara el tratado de paz. La prudencia de Aníbal era patente y su consejo, de acuerdo con las circunstancias, por lo que se acordó pactar bajo las condiciones indicadas. El senado cartaginés remitió en seguida sus emisarios para que indicaran a los romanos la aceptación de sus condiciones”.

Conclusions: Roma i Cartago, dos entitats destinades a no entendre’s. Sociologia del poder
Els senats i l’aristocràcia de Roma i de Cartago, és a dir, les elits governants en aquest període en tots dos Estats, són els dos actors protagonistes d’aquest conflicte, els quals es disputaran al llarg d’aquests tres segles de tractats influència política, comercial i militar. Els actors, en competició en tot moment, en aquest cas algunes vegades sí que van solucionar les seues diferències sense arribar al conflicte (els quatre primers tractats), però en altres casos les seues diferències sí que es van contextualitzar en moments de guerra (els quatre darrers tractats), amb actes de violència i de lluita. Aquestes relacions van estar marcades per l’establiment d’aliances amb altres estats, o  fins i tot, en el cas del quart tractat, entre ells mateix per fer-ne front a un enemic comú: el grec Pirros. Aleshores, l’esclat del conflicte és conseqüència d’unes accions per part dels diversos actors per intentar aconseguir els seus objectius per sobre la resta dels actors.

Aquests respectius actors de cada estat s’han aliat entre si per aconseguir un benefici comú que afavoreixi a cadascun d’ells de forma individual, i seran precisament les aliances establertes per cada bàndols, per exemple entre romans i ciutats llatines, o bé cartaginesos i pobles nord-africans, unes aliances que fan que el conflicte sigui més gran (més recursos = major conflicte). Amb les elits com actors principals del conflicte, trobem a la població supeditada al discurs de poder “publicitari” dels governants, que en el cas de Roma significarà la necessitat, en el context de la Tercera Guerra única, de desfer-se definitivament de Cartago; o bé, en el cas de Cartago, en el context de la Segona Guerra Púnica, amb l’ampli recolzament del “partit” bàrquida i la seua política antiromana. Aleshores, podem establir en que la població, en aquests casos, és un recurs de poder en mans de les elits.

Pel que fa a la jerarquia, trobem en els dos casos com a elit primària a l’aristocràcia, els Senats de tots dos Estats. És aquesta aristocràcia qui disposa dels recursos de poder. Aleshores, aquests actors actuaran d’una manera o una altra, sempre amb l’objectiu d’acumular més poder.


Bibliografia
-DÍAZ TEJERA, A., “En torno al tratado de paz de Lutacio entre Roma y Cartago”. Habis, 2, 1971, pp. 109-126.
-FARRÉS FERNÁNDEZ, G., “Poder y anàlisi de conflictos internacionales: el complejo conflictual”. Revista CIDOB d’Afers Internacionals, 99, 2012, pp. 179-199.
-GÓMEZ DE CASO ZURIAGA, J. F., “El olvidado tratado del 239/8, sus fuentes y el número de tratados púnico-romanos”. Polis: revista de ideas y formas políticas de la Antigüedad clásica, 6, 1994, pp. 93-141.
-Polibio, Historia de Roma, traducción de José Mª Candau Morón, Alianza Editorial (Biblioteca temática – Clásicos de Grecia y Roma, 8298), Madrid, 2008, pp. 257-263 (sin notas).
-Polibio, Historias, Libros V-XV, traducción de Manuel Balasch Recort, Editorial Gredos (Biblioteca Clásica Gredos, 43), Madrid, 2008, pp. 579-581 (sin notas).
-TSIRKIM, Y. B., “El tratado de Àsdrubal con Roma”. Polis: revista de ideas y formas políticas de la Antigüedad clásica, 3, 1991, pp. 147-152.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada