El problema epirota: Pirros i la seua falange contra els maniples romans

Pirros, rei de l'Epir
Després de vèncer als samnites, els romans van tenir via lliure per atacar les ciutats de la Magna Grècia (sud d'Itàlia). Aquestes ciutats van demanar auxili al rei Pirros de l'Epir (qui també tenia cert interès en ampliar el seu territori cap als Balcans ), un notable estrateg el qual va acudir en ajuda de les ciutats gregues de la Magna Grècia. En la batalla d'Heraclea (Lucània 280 aC .), els romans van veure per primera vegada la falange macedònica i als elefants com a arma de guerra. Els romans van perdre la batalla, tanmateix com la següent, en Asculum, al 279 aC. Batalles molt renyides que van vèncer els Grecs, malgrat a les nombroses baixes. Roma no es va rendir, i al 275 a.C. els romans van vèncer a Pirros a Maleventum, després de que els elefants s’hi desbarataren.

Els romans, d’aquesta forma, van superar la segona gran prova després dels samnites. Els grecs disposaven d’un exèrcit tecnològicament superior, amb una formació hoplítica de llarga tradició de victòries.
Respecte a la qüestió de si els epirotas podrien haver derrotat als romans en una fase anterior, podria haver sigut així. Abans de la derrota samnita a aans dels romans, és a dir, abans de la reforma de Camil de l'exèrcit, pense que hauria estat molt complicat que l'antic cos bèl·lic romà, una copia inferior de cos hoplita grec, haguera derrotat a Pirros.

Fou precisament aquest canvi a les legions, amb la introducció dels maniples en formació quincunx, el que va permetre als romans vèncer als samnites i, molt segurament, va permetre a Roma resistir el suficient davant les tropes epirotes fins aconseguir la victòria definitiva.

Però, com era aquesta nova formació? Quins eren els seus avantatges davant la formació hoplítica?  La novetat que presentaven aquests maniples era el fet de permetre una formació més plàstica, emmotllable en funció de les necessitats del combat, amb una formació en quincunx, permetent un canvi ràpid de les línees, avançant o retrocedint. Per exemple, si era necessari, els maniples de la segona línea (els princeps) podien avançar i cobrir els forats de la primera formant un front conjunt. Això anava a ser necessari per a la conquesta de la Península Itàlica, doncs permetia una major mobilitat que la formació hoplítica, la qual va privar als romans de la victòria contra els samnites.

El concepte del soldat hoplita quedà antiquat. Els romans empraven javelines i llances com armes llancívoles, i l’espassa per al combat singular. Mentre que la formació manipular permetia reforçar l’atac, retirar tropes cansades o empentar cap al combat tropes de refresc, això no podia fer-ho la falange, doncs la seua característica era el combat a distàncies curtes, sense possibilitat d’introduir tropes de refresc per a la primera línea davant d’un possible estat de fatiga de les seues tropes o per la pressió ambiental. En definitiva, la nova organització romana en maniples va dotar a l’exèrcit de majors possibilitats en combat, alternatives estratègiques que moltes vegades marcaren la diferència entre la victòria i la derrota.

Hi ha que destacar que per a que succeïes això es van tindre que donar unes noves circumstàncies. M. Furi Camil fou el gran responsable de la victòria romana front a les colònies de la Magna Grècia liderades pel rei Pirros. Abans de la reforma de Camil hauria estat molt complicat que aquests agricultors que dedicaven el seu temps lliure a cultivar les terres hagueren derrotat a la falange tradicional macedònica. La substitució de les lleves per maniples, la introducció d’armadura i armes llancívoles (com el pilum), permetia una major mobilitat, amb l’opció d’atacar a distàncies tant llargues com curtes. Davant la pesada formació hoplítica, la formació manipular es presentava com una formació molt versàtil, amb una ràpida execució de moviments.

Formació en quincunx

Això fou determinant. L’exemple més clar e tenim en les batalles contra els samnites, als quals en un principi, com a falange romana -adaptada del món etrusc, els quals a la seua vegada l’adaptaren del món grec-, fou difícil guanyar. La nova organització manipular ho feu possible. Tot i que les possibilitats no són història i no poden ser estudiades, tenim que tindre en compte que si Pirros s’haguera enfrontat amb la formació hoplítica dels romans, no sols haguera guanyat amb molta probabilitat les batalles (com ja va fer), sinó que amb molta seguretat haguera guanyat la guerra. Sense llevar mèrit a la legió romana, si la tradició literària està en lo cert amb la derrota de Pirros per culpa de la desfeta dels elefants en la batalla decisiva, es possible que tot i els canvis de Camil, Roma podria haver perdut la guerra. De forma que, si aquells agricultors i militars a temps parcial s’hagueren enfrontat als macedonis, la derrota haguera estat definitiva, i a saber que li hauria succeït al poble romà.

Però no són més que hipòtesis. El que sabem amb certesa, és que Pirros i la seua falange significaren, després dels samnites, la primera prova reial de testar les seues forces amb una potencia de primer nivell, la qual superaren a dures penes, sortint molt més reforçats. Amb la caiguda militar de la Magna Grècia, Cartago s’enfilava en mig del panorama expansiu de Roma pel mediterrani.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada