La política militar de Dioclecià


Des del punt de vista militar, els principals aspectes a destacar de l'etapa de Dioclecià va ser la creació d'un nou sistema defensiu, la reestructuració de les unitats militars i del sistema de govern i del sistema de comandament, afectat pel sistema col·legiat inaugurat per ell mateix.

   Dioclecià va veure un greu problema en el manteniment d'un exèrcit amb unes despeses desmesurades, així com altres temes burocràtics. En aquesta línia, va realitzar una reforma administrativa per crear més províncies petites i per tant més fàcils de controlar, de manera que la recaptació d'impostos i els serveis van ser més eficients. Per a la millor defensa d'aquests nous territoris, va organitzar un sistema de legions més menudes formades entre 500 i 1500 homes, basant-se en les vexillationes o destacament, amb les quals va obtindre un millor argument per defensar ràpida i eficaçment qualsevol territori fronterer. Aquestes unitats més versàtils i flexibles van ser recolzades per una cavalleria molt nombrosa, establerts estratègicament al llarga de les fronteres de l'Imperi.

Les províncies confrontants amb les fronteres van ser les que van patir una major reestructuració que les va dotar de fortaleses estratègiques i sòlides preparades per aturar tot el possible els avenços dels pobles invasors. Altres elements com les torres i les carreteres de caràcter militar unien i vigilaven tot el perímetre del limes, permetent d'esta forma a les reserves estacionades acudir ràpidament a detenir els invasors, frenant el seu pas abans que arribessin als territoris civils de la província en qüestió. Així mateix, la presència d'aquestes tropes oferia una certa seguretat per a la població local, ja que permetia una certa seguretat per al floriment de l'economia local i per a la vida urbana i camperola en aquests territoris, impossible anys enrere amb el caos de les fronteres durant la Anarquia Militar i els anys directament anteriors. Així doncs, Dioclecià va reorganitzar l'exèrcit i el va desplegar a les fronteres, al mateix temps que realitzava tasques de vigilància i fortificació.

Davant els problemes a la frontera , Dioclecià va adoptar una política de defensa. Aquesta defensa es va concentrar al voltant del limes, havent de renunciar doncs al domini polític romà sobre algunes regions de difícil control, com és el cas de Dacia, la baixa Mesopotàmia o l'Alt Egipte, sent l'única manera de defensar més eficaçment les àrees interiors l'Imperi. Tanmateix, aquest "nou " limes no va consistir només en un sistema més eficaç i perfeccionat de fortificació i de defensa, sinó que també va constituir un important centre econòmic i social.

Aquests enclavaments militars i defensius  no sempre van correspondre als límits oficials de les províncies perifèriques. Aquests territoris tenien sobretot una finalitat estratègica, intentant preservar aquests territoris de l'atac dels diferents pobles estrangers: a l'àrea septentrional , els germans i bàrbars ; en orient, els perses; a la zona meridional, contra les tribus berbers africanes . Per a aquesta tasca es van transformar l'antic vallum de la dinastia antonina en un sistema de defensa en profunditat, la strata diocletiana, que consistia a construir fortificacions tant a un com a un altre costat del limes.

Un altre element important d'aquestes defenses  va ser que sempre que era possible per la topografia de la zona s'aprofitaven els accidents naturals com barreres de defensa contra l'enemic, encara que no sempre era possible. En aquesta línia trobem, per exemple, les defenses naturals que el desert oferia als territoris de Síria i Aràbia davant l'intent de penetració d'alguns pobles per l'est. Va ser el mateix Dioclecià qui va supervisar gran part d'aquestes construccions defensives, elaborant l'estratègia a seguir. Tanmateix, el sistema de Dioclecià presenta poques variacions respectes a les anteriors característiques del limes, trobant tres sectors diferents: el limes europeu, l'oriental - asiàtic i l'africà.

Alguns historiadors antics, com Lactanci, van acusar Dioclecià d'incrementar notablement el nombre de l'exèrcit, encara que és sabut actualment que la millora defensiva de l'exèrcit respecte a la seua nova distribució per la frontera es va donar d'una manera diferent: es va produir una distribució racional del les forces ja existents, sens crear noves tropes, cosa que es planteja com impossible donat el ja de per si gran despesa que suposava l'exèrcit per a l’economia romana. Aquesta reforma militar no es va limitar a l'increment i la reorganització dels efectius militars , sinó que va tenir també importants reformes en el pla polític i administratiu, produint-se canvis en l'organització, l'estructura de l'exèrcit i la seua distribució per les províncies.

Al llarg dels esdeveniments del segle III, va quedar demostrat que la concentració de les legions en algunes zones del limes propiciava les usurpacions de poder i creava nous fronts als emperadors suposadament legítims, sent necessari dispersar les unitats militars en el major nombre de províncies possibles, evitant així possibles aixecaments i també distribuir-los per protegir millor el limes. Tanmateix, l'exèrcit imperial no era suficient per mantenir el control en un territori tan extens, el qual s'estenia des de l'Atlàntic fins al Golf Pèrsic. També tenia uns quadres de comandament poc eficaços, ocupats sovint per oficials inexperts. Però aquestes deficiències van ser ja observades pels emperadors Septimi Sever i Gal·liè, que van intentar reforçar la presència de la classe eqüestre a l'exèrcit, mesura molt mal vista per la classe senatorial.

Reforçar l'estructura militar i dotar a l'exèrcit de nous contingents de tropes exigia adoptar mesures polítiques que confirmessin els canvis introduïts en l'organització militar, la qual cosa es va traduir pel que fa a l'ordre senatorial a relegar a aquests a funcions civils, administrant províncies on no hi havia tropes estacionades. Aquestes mesures, en termes quantitatius suposaven triar entre augmentar el nombre de legionaris i auxiliars, o bé, procedir a una distribució més racional de les tropes per províncies, atenent les necessitats defensives.

Altra debilitat estructural de l'exèrcit romà de l'Alt Imperi era la gran responsabilitat que requeia sobre la infanteria en el combat, depenent d'aquesta en gran part la victòria, mentre que la cavalleria quedava relegada com una alternativa estratègica amb menys pes, aparentment. Al llarg del segle III i, especialment en guerres com contres els sassànides, els romans es van adonar de la importància i eficàcia que tenia un cos amb gran mobilitat i independent de l'exèrcit, capaç d'avançar per terrenys complicats que impedien l'atac frontal amb l'exèrcit enemic. Això va servir a Dioclecià per configurar les bases del nou exèrcit del Baix Imperi, amb una estructura dual característica dividida en dos cossos amb funcions diferents i específiques: d'una banda, un exèrcit de campanya mòbil, format pels futurs comitatenses; i per altra part, un exèrcit de reserva permanent constituït pels posteriorment anomenats ripenses, assimilats als limitanei, que eren tropes auxiliars distribuïdes al llarg dels campaments i fortaleses , al voltant al llarg del limes. Els comitatenses van acompanyar als tetrarques en els seus desplaçaments, mentre que les legions (fins llavors estacionades a les províncies) van cedir algunes de les seues funcions defensives als limitanei, adquirint així un caràcter mòbil i distribuïdes en vexillationes, efectuant desplaçaments segons les necessitats dels patriarques. La vigilància de les fronteres requeia sobre els limita.

Davant l'antiga idea que per aquesta duplicació de les províncies només podia ser duta a terme amb un augment de les unitats militars, encara que les teories actuals apunten que no era necessari incrementar considerablement el contingent militar sempre que es reduís a la meitat el nombre de legions per províncies; tampoc calia adoptar aquesta mesures on es procedia a una distribució racionalitzada de les legions establertes en les fronteres. Per a alguns historiadors de les últimes dècades, les legions en temps de Dioclecià haurien oscil·lat entre les 60 i 70, pel que fa a les 30 o 40 anteriors al seu regnat, però sempre descartant la quadruplicació amb què Lactanci acusava el tetrarca. Tanmateix, aquesta duplicació ha estat debatuda sens arribar a cap acord en comú. Actualment, es tendeix a rebaixar aquesta anterior proporció de forma paral·lela a l'augment provincial, considerant que si va haver un cos que si que va duplicar el seu nombre va ser la cavalleria, mentre que les legions no haurien experimentat un creixement tan notable, més aviat un increment lleuger de les seves tropes.

La nova distribució de Dioclecià va consistir en assignar unes dues legions per província fronterera, disposant d'aquesta manera destacaments amb una ràpida mobilitat. És bastant segur que es donés un increment de les legions per atendre aquesta nova distribució, tot i que no de manera tan exagerada com s'ha volgut vore, mantenint doncs la seua proporció per unitat administrativa. D'aquesta manera, per exemple, en Illyricum, el nombre de les legions va augmentar suposadament de 10 a 16, zona en què es van crear tres noves províncies; per la seua banda, a la zona oriental la diferència va ser de 8 a 12, amb dos noves províncies: a Egipte es crearan tres noves províncies, passant d'1 a 6 legions. Així doncs, l'exèrcit en temps de Dioclecià comptaria amb unes 55 legions, aproximadament . Aquestes xifres  són obtingudes d'estudis dels anys 90 ', encara que actualment la investigació es plantegi que aquests números no van ser tan elevats, sinó que l'augment de les províncies va ser pal·liat amb una millor distribució de les tropes en destacaments o vexillationes .

Kavanagh de Prat xifra que Dioclecià va reconstruir les 39 legions existents, a les quals va sumar un total de 16 legions noves, reclutades en zona danubiana. La xifra es va elevar a un total de 53 legions per tot l'imperi. També descriu que aquestes unitats d'infanteria seria acompanyat de cossos especials de cavalleria, distribuïts en vexillationes, molt possiblement actuant com a cossos independents de la cavalleria. Entre la cavalleria trobem destacaments de catafractes, encara que també trobem cavalleria lleugera, així com arquers a cavall.

Tanmateix, aquest increment del nombre de legions no implica necessàriament un augment del nombre de legions, de la mateixa manera que per realitzar la subdivisió de les províncies no va ser necessari annexionar nous territoris. Es tractaven de mesures administratives dirigides a reestructurar la realitat política i administrativa . Així doncs , l'increment del nombre de legions no implicava necessàriament un increment del nombre de tropes, més que el necessari per cobrir les necessitats de defensa del territori de frontera.
També cal destacar un increment del nombre dels bàrbars dins de l'exèrcit romà, procedents en moltes ocasions de lleves forçades entre aquells que pretenien entrar a l'Imperi i eren capturats. Per l'absència de ciutadania no se'ls permetia ascendir en la jerarquia militar. Eren més freqüents entre les tropes limitaneas que entre els comitatenses.

Cara: bust llorejat de l'emperador; Creu: Júpiter amb feix de llamps i un cetre.

Pel que fa a l'armament militar, apareixen dos nous tipus d'armes llancívoles: el ja conegut pilum donaria origen a una nova varietat , la spicula, un arma de gran grandària i pesada, que igual que les altres javelines estaven destinades a ser llançades abans de l'enfrontament cos a cos. Així mateix, dins d'aquest tipus trobem dues variants: la javelina spiculum (sobre 1,65 m .) , Destinada a travessar les armadures corporals, i la verrutum (sobre 1 m .), més lleugera . Utilitzades tant per la infanteria com per la cavalleri; per altra banda trobem l'altra arma llancívola anomenada martiobarbuli o plumbatae, molt més petita i utilitzats com a dards, emprades únicament per la infanteria.

La llança continuava sent una arma important en l’exèrcit, tant per la cavalleria com per a la infanteria, amb una mida proper als 2 m ., compaginat amb l'ús de la spatha, o en menor mesura les destrals i les maces, especialment entre els oficials. En aquesta època també van aparèixer per primera vegada les ballestes o manuballistate, tot i que encara de forma molt restringida. L'arc seria més comú, promogut el seu ús possiblement en època de Dioclecià. Davant l'ús d'aquestes dues armes a distància, la fona ja no apareix al registre logístic.

Pel que fa a l'equip defensiu, es continuava utilitzant la lorica hamata tradicional dels legionaris , una cota de malla que solia protegir el tronc fins a la meitat de la cuixa, i en ocasions fins als braços. Per la seua banda, la utilització de les cuirasses d'escates entre els soldats era més inusual, construïda amb làmines de bronze, mentre que sí que es va utilitzar amb força assiduïtat la cuirassa de ferro o bronze entre l'oficialitat.
Pel que fa a la cavalleria, els catafractes es defensaven amb una cota de malla o cuirassa mentre que les extremitats es cobrien amb armadura segmentada o laminar. També portaven el cap cobert, bé per un elm o bé per amb una màscara. Curiosament no solien portar escut algun, mentre que la seua arma principal era la llança. A diferència d'aquesta cavalleria pesada, la infanteria sí que utilitzava sempre un gran escut ovalat  100-120 cm . d'alçada per 80 cm. d'ample), en el qual es dibuixava l'emblema de la legió. Per la seua banda, la guàrdia pretoriana continuava utilitzant un escut de forma rodona.

       Encara quedava molt lluny la reforma de Mario i les seues popularment denominades "mules de Mario", pel gran pes que carregaven les legions amb objectes, continuem trobant en aquesta època que cada soldat havia de portar, a part de l'armament, una ampolla d'aigua, una manta, ració per uns vint dies, una destral de bec i una tenda de campanya. L’uniforme militar incloïa botes, túnica de llana, la capa militar i els pantalons. En total, una càrrega d'entre 25 i 30 kg. de pes per soldat, aproximadament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada