La caiguda de l'Imperi Romà d'Occident

Odoacre deposant a Ròmul Augustul, l'any 476.

La caiguda de l'Imperi Romà d'Occident certament no va agafar per sorpresa als seus contemporanis, de la mateixa manera que amb els estudis de les últimes dècades, ha quedat més que provat que la caiguda de Imperi occidental no va ser més que el resultat d'un gran nombre de conseqüències i problemes que es van unir entre si, acabant amb la poca estabilitat que quedava i desintegrant per sempre aquesta part de l'Imperi. Malgrat els interiors intents dels emperadors de l'Imperi Romà Oriental o Bizanci de recuperar les antigues possessions occidentals, com ara l'intent de Justinià I, certament l'Imperi Occidental mai més es va recuperar, donant pas en occident a l'època dels senyors feudals, una prefiguració que ja es va deixar veure durant els últims anys de l'Imperi Romà, on els legionaris es van convertir en bucellarii de diversos nobles i senyors, que els contractaven a nivell privat com un seguici personal.

Entre els principals esdeveniments que acabarien amb l'Imperi d'Occident, cal destacar breument els principals motius de la seua desintegració. Entre aquests, durant els últims anys es van produir constants revoltes socials i rebel·lions dels diversos pobles bàrbars assentats dins de l'Imperi (produïdes per la ruptura del limes renà: alans , sueus, vàndals, gots ... ) contra les que moltes vegades, les autoritats imperials no podien fer res, ja que es trobaven superats en nombre. Més mal van fer a l'Imperi les invasions que van dur a terme els huns d'Àtila, que van suposar un punt d'inflexió , ja que els romans mai havien vist semblant nivell de destrucció i arrasament, com el que Àtila va sotmetre a la Gàl·lia i al nord d'Itàlia (conegut com "El flagell de Déu" a occident per la destrucció que dugué a terme a la part occidental ).

També va influir notablement la devaluació de la moneda romana, amb el continu descens del tresor de Roma, provocat en gran part per la pèrdua de les províncies orientals, així com les contínues pèrdues que va patir, conservant únicament, a la mort de Flavi Aeci al 454, el sud i l'est d'Hispània, la Gàl·lia Narbonense, la Península itàlica, els enclavaments aïllats de Forta i Nórico i una franja costanera d'Iliria. Sens oblidar la important pèrdua de la província africana a les mans dels pirates vàndals, que va suposar el final del graner africà. Certament, aquest descens del tresor romà va influir definitivament en la desintegració de cossos sencers de l'exèrcit romà, que sumat a les baixes esdevingudes durant les últimes dècades, des de la batalla de Frígido (394), va sumir les comitatenses romanes en una profunda crisi, no podent pal·liar l'enorme descens del seu nombre, malgrat els intents d’Estilicó de suplir aquestes baixes amb els seus foederatii. En aquest context, encara va ser pitjor l'assimilació de les tropes del limes, majoritàriament bàrbars que amb prou feines estaven instruïts en el veritable camp de les legions de campanya, formant el que la historiografia actual ha denominat com pseudocomitatenses.

Aquesta remodelació de les tropes de campanya només va provocar l'abandó de la majoria de fortaleses del limes danubià, provocant així el caos definitiu, ja que a partir de llavors poc o gens va poder fer l'emperador d'Occident per frenar les contínues incursions dels bàrbars. Aquests pobles, fins i tot comencen a assentar-se dins del propi Imperi Romà, formant regnes propis com el regne dels burgundis, amb capital a Worms (413-437), provocant greus problemes a Roma, havent de desplaçar un bon nombre de tropes per pal·liar aquest problema; mentre per les fronteres, cada vegada més desguarnides, entraven més contingents invasors. L'exèrcit romà va passar a dependre dels "Senyors de la Guerra" per poder fer front a les invasions, fins al punt que el propi exèrcit romà es va veure tan minvat, que va contemplar com el seu propi aliat, els visigots i el seu rei Euric, eren els veritables senyors d'Occident, doncs a la seua mort l'any 484 havia reunit sota el seu poder gairebé la meitat dels antics territoris romans.

Amb la completa germanització de l'exèrcit, i l'aparició de personatges com Flavi Ricimer, l'actual Europa assistia a la definitiva desintegració de l'Imperi Romà d'Occident, tot i els últims intents de Flavi Estilicó i de Flavi Aeci de reviure l'Imperi, un Imperi que a cada dia que passava tenia més problemes que l'anterior. Així doncs, les dues últimes dècades van estar caracteritzades pels emperadors militars d'origen germànic, els quals no van suposar res de bo per a l'esdevenir de l'Imperi, malgrat l'últim intent fallit de J. Valeri Majorià de restaurar l'Imperi.

Deixant momentàniament el tema de l' exèrcit, cal fer referència al fil perdut del tresor romà, veient necessari tractar el tema de la devaluació de la moneda romana durant els últims anys d'Imperi. El tràfic comercial que es donava principalment a la Mediterrània es paralitzava contínuament a causa dels continus atacs de la pirateria dels vàndals al nord d'Àfrica, sent un dels principals problemes en els últims anys de Roma, i que molts han apuntat com una causa directa de la caiguda de l'Imperi occidental. Al seu torn, les plagues i les fams afectaven constantment a la població, la qual cada vegada es veia més desplaçada cap al camp, que significava doncs la contínua despoblació de les ciutats, que tan comú serà durant l'Alta Edat Mitjana, unes ciutats que passaran a estar dominades pel poder eclesiàstic durant diversos segles.

Tornant al tema de l'exèrcit, que al costat del problema econòmic va ser la principal caiguda de l'Imperi Romà, la barbarització dels exèrcits romans va ser, com he comentat, la tònica de les últimes dècades, perdent-se d'aquesta manera la tradicional disciplina i el seu incomparable equipament militar, a més de l'escassetat de líders militars competents. Les últimes tropes de l'Imperi havien perdut tot semblant al que cent anys enrere Julià va utilitzar en les seues campanyes contra els germans en les Gàl·lies, o el que es va enfrontar al terrible rei sassànida Sapor II. Aquestes tropes, més aviat van estar caracteritzades per la seua profunda barbarització, que acabaria desintegrant els últims sectors tradicionals de l'exèrcit romà.

Prova del deteriorament d'aquest exèrcit tenim els dos saquejos de Roma per part dels reis Alaric i Genseric, que van suposar un cop més que terrible per a la moral romana, ja que feia més de set segles que cap exèrcit estranger penetrava a Roma, des de temps dels gals o l'arribada d'Aníbal Barca, encara que aquest últim mai va arribar a penetrar la ciutat. Només amb la idea que un exèrcit enemic arribés a travessar l'antic pomerium, penetrant fins els mateixos carrers de la Ciutat Eterna, feia perdre l’aura de invencibilitat de l'Imperi.

Recapitulant un poc, pense que cal prestar especial atenció a les penetracions bàrbares en l'Imperi Occidental, com a principals causants de la seua caiguda. En primer lloc, cal fer esment de l'amenaça goda. La part oriental de l'Imperi va patir primer les conseqüències de les seves invasions. Tant gots com huns van iniciar els atacs en el Baix Danubi i als Balcans, abans de caure definitivament sobre Occident. Amb la mort de l'emperador Teodosi I, els successos es van precipitar ràpidament. Els gots travessar el limes danubià en l'any 376, establint-se en la riba inferior dreta . Dos anys després ja havien derrotat l'emperador Flavi Valente, morint aquest en combat en la terrible batalla d'Adrianópolis.

Els gots van quedar establerts en Mesia després de la intervenció de Teodosi, en qualitat de federats, una brillant idea doncs podien aportar les tropes que escassejaven a Roma. No obstant això, poc després de la mort de Teodosi, van reprendre les seues hostilitats. L'any 395, acabdillats per Alaric, van amenaçar fins i tot a la capital oriental de Constantinoble i van realitzar greus incursions pels Balcans, arribant al Peloponès i a la costa Adriàtica. Les tropes orientals es van veure incapaços de frenar aquella amenaça, i Arcadi va tractar de contenir-los, atorgant al rei Alaric el títol de militum per Illyricum, reconeixent la seua presència dins de l'Imperi.

Tanmateix, seguirien sent en el futur un problema per als romans, que van acabar caient sobre la Península Itàlica. Amb els dos Imperis romans incapaços d'actuar de forma coordinada, i els intents d’Estilicó d'atacar als gots es van veure frenats pels recels d'Arcadi, qui per suposats rumors va veure en aquests actes una possible ingerència de l'Imperi Romà d'Occident. Finalment, l'Imperi Romà d'Orient, pels temors d'Arcadio, va acabar provocant la marxa dels gots cap a Itàlia.

Però no van ser els gots l'únic maldecap per a l'Imperi d'Occident. Amb la ruptura del limes renà diversos pobles com alans, sueus o vàndals van penetrar fàcilment en el territori romà. La defensa de la part occidental la va portar a terme Estilicó, qui va signar un tractat amb els gots, els quals s'establirien en Iliria. Tanmateix, la contínua falta de tropes per lluitar contra les tropes d'Alaric va debilitar les reserves del limes del Rin. Així doncs, l'any 406 suevos ,vàndals, alans i burgundis van penetrar la frontera cap a la Gàl·lia i Hispània. La situació es va complicar per moments i Estilicó, compromès davant Honori, va ser acusat de tramar una conspiració contra ell i condemnat a mort a Ravenna, l'any 408. La seua mort va resultar molt greu per a l'Imperi .

L'emperador Honori no va reconèixer el tractat que el seu tutor havia signat amb els gots, de manera que aquests van reprendre la guerra envaint Itàlia. D'aquesta manera, Roma seria saquejada el 24 d'agost de l'any 410 sens que ningú ho impedís i mentre l’emperador d'Occident estava refugiat en la seua fortalesa de Ravenna. L'impacte psicològic va ser enorme, ja que encara que és cert que Roma havia perdut des de feia temps la major part dels seus privilegis, la ciutat on tot havia començat era un lloc respectable igual que estimat, una concepció arrelada i compartida on es conservaven les tradicions de les velles històries de l'Imperi Romà. Així doncs, aquest saqueig suposà una crisi de confiança enorme i una revitalització de la polèmica entre paganisme i cristianisme, que feia anys que s'havia silenciat, doncs molts defensors de les tradicions antigues van veure en la destrucció de Roma un càstig dels déus per oblidar el seu culte; en canvi , els cristians van veure ací un càstig de Déu per la política d' Estilicó.

Alaric va morir de sobte, sent succeït per Ataülf, que va portar als gots des d'Itàlia al sud de Gàl·lia, on s'estableixen a l'any 418, per un foedus pel qual es comprometien a combatre en nom de Roma a sueus, vàndals i alans a Hispània. Aquesta tàctica de federar bàrbars funcionava i si bé Roma no estava en condicions de derrotar definitivament als invasors, encara era perfectament capaç d'enfrontar a uns bàrbars contra altres, intentant per tots els mitjans mantenir el més lluny possible d'Itàlia i de les zones d'importància vital més properes a la Mediterrània. Però mentrestant, els vàndals es van convertir d'aquesta manera en un perill encara més gran del que van suposar els gots; establerts a Àfrica, van poder bloquejar els enviaments del gra egipci, provocant un augment de fam a Itàlia, com he comentat anteriorment. En aquest context es va produir un nou saqueig de Roma, quan un grup de pirates vàndals van desembarcar a Itàlia, saquejant Roma  l'any 455.

Tot i que el major problema encara estava per arribar: els huns. Fins i tot els propis historiadors (Amià, Marcel i Jordanes) van escriure amb temor sobre aquests pobles. Eren pobles permanentment en moviment, amb una negra fama de poble sanguinari i primitiu. Al principi, les relacions entre els dos imperis van ser fins i tot bones, amb la utilització dels romans orientals dels huns per enfrontar-se als gots; per la seua banda, els romans occidentals també van establir bones relacions en un principi amb ells. El mateix Flavi Aeci, magister militum de l'Imperi, s'havia educat entre aquests pobles, arribant a recórrer a ells per enfrontar-se als bàrbars en la dècada del 430.

Però aquestes bones relacions canviaren radicalment l'any 435 quan Àtila pujà al poder. Primer Orient i després Occident van caure sota les terribles urpes dels terribles huns. L'emperador Teodosi II li va assignar el títol de magister militum, intentant desesperadament aplacar la seua amenaça. La situació va canviar l'any 449 quan Àtila va prestar la seua atenció sobre Occident, envaint fàcilment la Gàl·lia. Tanmateix va ser derrotat per Aeci i seus federats gots, liderats pel seu rei Teodoric I (qui va morir en el combat i va ser succeït pel seu fill, Turismund), que van aplacar momentàniament l'amenaça huna a la batalla dels Camps Catalàunics, l’any 451. Certament, es pot considerar un error per part d'Aeci no haver acabat amb Àtila, ja que un any després va envair la part septentrional d'Itàlia. Va ser una sort per a Roma que Àtila morís l'any 454, provocant la desintegració del poble hun. No obstant això, malgrat que el perill hun s'havia eradicat, l'Imperi d'Occident seguia trobant-se en greu perill, doncs els pobles bàrbars van continuar internant-se en l'Imperi d'Occident.

Només entre els anys 455 i 476 es van succeir prop de deu emperadors: Petroni Màxim, Avit, Majorià, Libi Sever, Antemi, Olibri, Gliceri, Nepot i Ròmul, gairebé tots ells sent uns simples "titelles" del germànic Ricimer, qui deposava i posava emperadors al seu gust entre els anys 456 i 472. Cap d'ells va durar més de cinc anys i tots van necessitar als caps militars bàrbars, els qui disposaven al seu torn d'exèrcits i guàrdies privades encara que la llei ho prohibís.


Finalment, un d'aquests caps, Odoacre, va deposar l'últim emperador, Ròmul Augustul, l'any 476. Sabent que mai seria reconegut com a emperador per l'emperador d'Orient Zenó, va intentar governar com qualitat d'un patrici vinculat a l'anterior emperador reconegut per Orient, Juli Nepot, fins que finalment Teodoric, per ordre de Zenó, va deposar Odoacre del poder. Cal destacar, per acabar, que Nepot, el veritable emperador reconegut per Orient, va resistir fins a l'any 480 en Iliria, encara que va morir sens haver tingut cap oportunitat real de recuperar el que un dia havia estat l'Imperi romà d'Occident. Roma, el imperible Imperi Romà, que havia derrotat a tants rivals poderosíssims al llarg de la seua existència des de l'any 753 aC, va desaparèixer del món per sempre, encara que el seu llegat mai serà oblidat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada