Julià: guanyador a l'oest, perdedor a l'est. La guerra civil contra Constanci II i la desfeta contra els sassànides



Les primeres mesures de Flavi Claudi Julià (331-363) foren reobrir el Rin per millorar les comunicacions amb Britània i, d'aquesta manera, poder rebre de forma eficaç el blat insular, amb el que les guarnicions romanes més abundants van poder ser proveïdes sense necessitat d'esperar el gra d'Aquitània. També es van recuperar fortaleses abandonades, com la de Trajà, millorant el sistema defensiu d'aquestes, així com aixecant de noves. En aquesta línia es van reagrupar i organitzar noves unitats legionàries i auxiliars, amb la finalitat de defensar més eficaçment els punts més febles de l'Imperi.

Per dur a terme la seua política administrativa i militar, Julià va reclutar com a mínim sis noves unitats auxiliars, romanent algunes d'elles com tropes d'elit durant la resta del Baix Imperi Romà, cas de les auxiliars dels Salii, els Invicti o els Felices. També va organitzar noves lleves després d'acabar amb les incursions dels germans i rebaixar sensiblement les exaccions fiscals.

Va dur a terme una incansable tasca de construcció en les fronteres, com va fer Constantí. Va aconseguir grans èxits en les campanyes exteriors, la qual cosa acabaria acaparant el recel de Constanci II, qui després de cinc anys lluitant en el Rin li va arribar l'ordre de lliurar gairebé totes les seues legions i les tropes d'elit (Celtae i Petulantes). Això no seria gens ben rebut per les mateixes legions, les quals el proclamarien August en la seua capital de Lutetia Parisiorum per les seues tropes gálicas, que li havien acompanyat fidelment al llarg dels seus cinc campanyes en terres bàrbares, més enllà del Rin.

La guerra civil entre Julià i Constanci II havia començat. Aquest últim va intentar utilitzar de nou l'estratagema de llançar sobre occident als pobles bàrbars, encara que Julià es defensaria perfectament. Tot seguit, va envair els territoris de Constanci, assegurant el domini de les rutes per terra cap a l'oest. La guerra anava bé per a Julià, però certament va ser una sort la mort de Constanci per malaltia, l'any 361, llegant a Julià la seua herència com a últim hereu. Es pot afirmar que tot i que el resultat estava sent favorable per a Julià, és cert que la sort hagués canviat perfectament de costat. Julià hagués tingut molt complicat prendre Constantinoble , i més important encara era el fet que no comptava amb flotes de guerra per transportar les seues tropes a Àsia, mentre que Constanci hagués dominat sense molts problemes les rutes de blat d'Egipte i Àfrica. Amb el domini del mar controlat, podent defensar-se de qualsevol atac per ací, podia arribar a atacar els nuclis rivals sense cap resistència, sense oblidar el control de les rutes de blat. D’aquesta forma, mal hagués acabat la causa de Julià.

Des del principi va saber entendre les seues tropes, guanyant-se el seu respecte i amistat. Lluitava en persona, se'l veia en les marxes, passava fred, calor, fam, fatiga, etc. Entre altres característiques, va destacar la seua capacitat planificadora i d'adaptació a qualsevol circumstància, sabent infondre respecte i temor. Va crear un exèrcit d'uns 13.000 homes, arribant a derrotar exèrcits enemics enormes, com la confederació de germans a la batalla d’Estrasbrug, on va derrotar a més de 35.000 germans.

Per a tasques delicades i complicades sempre va utilitzar a les seues tropes especialistes, les quals van tenir èxit en gairebé totes les seues aventures, com en totes les seues missions de "neteja" d'enemics en les ribes oposades del Rin, fent treballs com atacar els punts clau enemics, tallaven les línies d'atac o aprovisionament, impossibilitaven la guerra de guerrilles i forçaven als seus enemics a lliurar batalles campals on Julià desitjava, etc. Aquestes tropes estaven formades per rastrejadors i exploradors, com els Superventores i els Praeventores.

Al llarg de la dinastia constantiniana es va produir un reforçament de les fronteres. L'exèrcit va experimentar des del segle III una sèrie de reformes notables. Va ser necessari disposar de tropes assentades en fortificacions que es poguessin mobilitzar ràpidament en el cas de possibles incursions enemigues a les fronteres. Durant el principat s'havia recorregut per a aquesta tasca per a acantonar a les tropes en guarnicions al llarga del limes. Tanmateix, es feia necessari mantenir exèrcits mòbils, que van rebre un impuls notable per part de Constantí. Es va anomenar palatini. Altres grups de defensa van ser els auxilia, les tropes bàrbares, mentre que la resta de les legions es van constituir com a comitatenses. Les cohorts i les ales de les tropes frontereres es trobaven en fortificacions al llarg del limes, especialment al costat dels rius, fet pel qual Constantí els va denominar com a ripenses, encara que des del 363 van ser denominats limitanei. Julià, tanmateix com el seu oncle Constantí, va ser un gran constructor, preocupat per les zones de frontera. Es va dedicar en gran part del seu regnat a reformar antigues fortaleses, així com a aixecar de noves, per assentar les fronteres al llarg del Imperi, tasca principal per evitar noves incursions d'uns pobles bàrbars i orientals cada vegada més atrevits a penetrar en l'Imperi.

La batalla d'Estrasburg es va produir l'any 357, que es va convertir en la seua victòria més lloable. Els alamans van renovar les seues incursions, penetrant en la Gàl·lia amb més afany. Constanci II va veure l'ocasió de destruir aquest poble, enviant un exèrcit de 25.000 homes al comandament de Barbation de l'exèrcit. Julià va traçar una estratègia per sorprendre els alamans, intentant atrapar-los entre el seu exèrcit i el de Barbation. Tot i això, quan Julià estava preparant-se en Saverne, va rebre notícies que els alamans havien atacat les tropes de Barbation, derrotant i fent-lo retrocedir. Julià només comptava amb uns 13.000 homes per enfrontar-se a la confederació dels pobles bàrbar, que comptaven amb un total de 35.000 efectius.

No obstant això, quan el rei Gnodomari va  marxar cap a Estrasburg, Julià va veure l'oportunitat d'entrar en batalla contra l'exèrcit dels alamans, dirigint-se a la seua trobada. Així doncs, els dos exèrcits es van trobar al marge occidental del Rin. Els alamans van formar en falques, mentre els romans van avançar la línia en general, al mateix temps que la cavalleria romana avançava cap a l’alae dreta alamana, mentre aquests es preparaven per al contraatac. La infanteria romana va fer retrocedir als germans, mentre que la cavalleria del flanc dret romà es va desbandar, colpejant en la seua fugida als seus propis companys, fins que Julià va imposar de nou l'ordre entre les seues tropes. La batalla es va resoldre al front de la infanteria, on la superioritat romana es va imposar a l'elevat nombre de bàrbars. Els romans van formar un mur d'escuts per repel·lir una nova envestida alemana, seguint el combat dur i físic a palpentes. El mateix rei alaman Gnodomari va guiar a les seues tropes, penetrant el front romà, encara que serien finalment derrotats per la legio Primani.

Els alamans, incapaços de travessar la formació defensiva de les ben formades línies romanes, i per les grans baixes que havien patit, van emprendre la fugida. Els romans els van perseguir fins al Rin, on les legions i les auxilia van massacrar als supervivents bàrbars, que intentaven fugir nedant a través del Rin, morint fins a uns 6.000 enemics en la fugida, morts per les armes romanes o bé ofegats al Rin. El rei Gnodomari va ser capturat i enviat a Roma, on suposadament va morir poc després. Segons les fonts, les baixes romanes van ser molt baixes, unes 243, una xifra bastant debatible. Julià, encara César, va ser aclamat com a August per les seues pròpies tropes, encara que va rebutjar el títol. D'aquesta manera, Julià va aconseguir la seua victòria més sonada, que va provocar en Constancio més recels, alimentats pels rumors palatins que feien augmentar l'odi i temor de l'August.

Però el seu pla més arriscat i grandiós fou l'intent de prendre el regne dels sassànides, ja com a únic emperador. Aquest projecte ja s’havia intentat dur a terme pel seu antecessor, encara que Sapor II sempre va rebutjar els intents de Constanci II. D'aquesta manera, Julià es va preparar per a la seua campanya, viatjant a Antioquia l’any 362, disposat a eliminar d'una vegada l'amenaça sassànida amb totes les tropes que va poder reunir, sense oblidar la defensa de les fronteres. Les motivacions per dur a terme aquesta campanya no han estat aclarides, per la qual cosa s'ha qüestionat la necessitat d'aquesta guerra, doncs els propis sassànides van intentar establir negociacions, les quals Julià va rebutjar.

Amb tot, l'emperador va sortir d'Antioquia cap a l'est l’any 363. El nombre de tropes que portava és un tema controvertit, tot i que amb molta seguretat va ser considerada una de les majors campanyes militars de l'Antiguitat Tardana. Julià havia pactat amb el rei d'Armènia que li ajudés amb provisions i tropes auxiliars, establint contacte també amb els àrabs en Hieràpolis. El seu pla consistia en atacar des de tres punts diferents, travessant així el punt que menys enemics trobessin, malgrat que no sortís tan bé com pensava. Les principals fonts d'aquesta batalla les trobem en Ammià i en Zòsim. D'aquesta manera, Zòzim informa que Julià va enviar una part de les seues tropes sota la direcció de Procopi i el magister militum Sebastià per ajudar al rei Arsaces d'Armènia i actuar en el nord de Mesopotàmia. Per la seua banda, l'emperador Julià, amb un nombre de tropes elevades (uns 65.000 homes), es va preparar per atacar la capital del regne sassànida, Ctesifont, prenent al llarg del viatge gran quantitat de ciutats i fortaleses enemigues. No obstant això, els perses es van limitar a obstaculitzar la marxa de l'exèrcit romà amb petits atacs, dificultant l'adquisició dels queviures, i en cap moment atacant cara a cara amb el seu exèrcit.

Julià va arribar amb les seues tropes a Ctsifont a finals del 363, arribant ràpidament a la conclusió que no estaven preparats per a un setge tan llarg i difícil, davant la contínua inquietud que Sapor II arribés amb el seu exèrcit. Amb la victòria sobre l'exèrcit rival es va perdre l'oportunitat d'assaltar la ciutat sense l'artilleria, ja que les tropes van desaprofitar l'oportunitat saquejant als enemics caiguts. En aquests moments, l'emperador va prendre una controvertida decisió, la qual el va portar a la llarga molts problemes. A causa de la falta d'artilleria per assaltar la ciutat, no podien tornar a casa per la destrucció dels seus vaixells; tampco no podien tornar pel mateix camí ("terra cremada" portada a terme pels sassànides). Així doncs, es va decidir anar per l'interior del territori enemic, per reunir-se amb la resta de l' exèrcit al nord de Mesopotàmia. El problema d'aquesta decisió va ser que si Sapor els perseguia, estaven tancats entre la capital del regne enemic i l'exèrcit persa. D'aquesta manera, amb els oficials contraris a aquesta decisió, es van dirigir cap a l'interior. Una altra decisió criticada de l'emperador va ser ordenar cremar els seus vaixells, que més tard es va veure com un greu error, quedant descartat travessar el riu. Els contingents romans van quedar ràpidament cansats per les altes temperatures i l'escassetat de queviures, així com per altres circumstàncies. Amb tot això en contra, no és estrany que la moral de les tropes es ressentís completament.

En la seua retirada es toparien amb l'exèrcit sassànida. A la batalla de Maranga, les legions romanes van resistir amb problemes als perses. Poc després, a finals de juny, va emmalaltir Julià, morint pocs dies després per una ferida soferta perseguint un grup de cavalleria lleugera persa. Els oficials van triar a Jovià com a nou emperador. Desitjós d'arribar el més ràpidament possible a Constantinoble per assegurar la seua posició com a nou emperador, va signar una pau molt perjudicial per a Roma amb Sapor II l'any 363. Els romans van cedir als perses la important ciutat de Nisibis (pilar fonamental del sistema defensiu oriental); Singara, el territori a l'est del riu Tigris; i un gran nombre de fortaleses (unes quinze). Amb els principals territoris defensius orientals perduts, es va tornar a establir el sistema defensiu a les fronteres anteriors a l'any 298, perdent així les conquestes de Dioclecià.

   La guerra contra els sassànides de Sapor II havia estat un desastre, al mateix temps que el projecte més ambiciós de Julià. Aquest va calcular malament tots els seus plans, ja que va subestimar a la poderosíssima cavalleria sassànida, que poc o res tenia a veure amb les tropes alamanes o d'altres pobles bàrbars. Julià va aconseguir tot el contrari del que havia obtingut en la Gàl·lia. El poble romà mai va oblidar al segle de vida que li quedava les cruels condicions d'aquests deshonrós pacte del 363, sent l'objectiu prioritari en les futures guerres la recuperació de Nisibis i la resta de territoris importants per a les fronteres orientals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada