"Auguris" i "Haruspices"


Els àugurs (augur/auguris o auger/augeris, coneguts oficialment com a Augur publicus populi Romani Quiritium) són dels primers sacerdots que es fa menció en la història de Roma. En origen, aquest terme significa "acreixement concedit pels Déus a una empresa" i d’ací "presagi favorable". El propi previ de la fundació de Roma, fou una observació dels auguris per part de Ròmul i de Rem.

La seua ciència era coneguda com a ius augurium o augurium. Àugur és el títol oficial del sacerdot que forma part d’aquest col·legi. Totes les seues tasques estaven regulades per unes normes recollides als llibres dels Àugurs. Eren els sacerdots més antics de Roma, tenint doncs una gran influència, fins al punt de que res es feia, ni en pau ni en guerra, sense la prèvia consultació de la voluntat dels déus per part d’aquests àugurs.

Els àugurs no es consideraven endevins, sinó intèrprets de la voluntat dels déus, una mena d’intermediaris o traductors. El magistrat era qui tenia dret a aquests auspicis, servint-li doncs l’àugur com a conseller. El magistrat tenia la spectio, la facultat d’observar en qualsevol moment  i dia i poder declarar il·lícita una assemblea projectada; en canvi, l’àugur tenia la nuntiatio, la potestat d’indicar que la seua observació és negativa eixe dia.

Aquestes àugurs no tenien un cap al front del seu col·legi, cas del pontifex maximus al col·legi dels pontífexs. En canvi, eren presidits pel més antic, que no tenia més prerrogatives que  convocar als seus companys per a les sessions mensuals o extraordinàries.

Aquests primers àugurs, pastors elegits suposadament per Ròmul, foren elevats a cinc per Numa Pompili. La llei Ogulnia els va augmentar a nou, quatre patricis i cinc plebeus (el seu nombre tenia que ser sempre impar). Sila els va elevar a quinze; Juli Cèsar a desset; August va obtindre del senat la facultat de crear els que considerés oportuns, concedint-li la plenitud del sacerdoci. Des d’aquest moment, els sacerdocis no van tindre més reglament que aquella dictada per l’emperador, qui elegia al que desitgés per a qualsevol col·legi sacerdotal.

El seu càrrec era vitalici, el qual no perdien tot i que foren condemnats en algun judici. Eren elegits sempre entre les persones més benemèrites, n podent ser cooptat ningú per al col·legi que fora enemic d’algun dels àugurs ja existents. Quan moria un àugur, dos dels restants presentaven un candidat al Col·legi, el qual tenia que donar el seu assentiment. Aquesta cooptatio tenia que ser confirmada després pels comicis tributs, procedint finalment a la inauguratio, la presa dels auguris.

Les seues insígnies eren la toga nacional amb llistes porpra i escarlata (trabea) i el bastó corb (lituus). Durant les seues funcions es coronaven el cap. El seu ofici era interpretar i exposar públicament la voluntat dels déus, tot i que ed vegades també tenien que analitzar el sentit diví dels prodigis, dels somnis, de la resposta dels oracles. Tot allò que l’àugur declarava nefast era rebutjat, fins el punt que aquell que no obeïa a aquests sofrien alguna pena capital.


Els objectes sobre els que observaven els àugurs eren de diverses espècies:

En primer lloc, els ocells: en aquestes es podia observar: a) el vol: una vegada situat tant aquest com l‘invitat (encarregat de dir si hi havia el suficient silenci) i el magistrat (qui demanava l’auguri: spectio) observant el templum (espais del cel que es tenia que observar), l’àugur proposa certes qüestions als déus: lis demana senyals determinades i observa. Es indispensable que al cel estiga seré, la naturalesa en calma absoluta, doncs qualsevol soroll durant l’observació podia pertorbar l’auguri.

El vol dels ocells era pròsper si venia de la part esquerra de l’àugur; fatal o contrari si venia de la part dreta. L’àugur es posava cara al migdia, sent tot allò que procedia d’Orient com a un bon auguri (el nostre costat esquerre, era el dret per als déus. Els grecs, per exemple, rebien els bons auguris per la dreta). Les que volaven molt altes, o que des de l’altura es precipitaven ràpidament cap a baix, eren sinònim de bon auguri; tot el contrari que aquelles que volaven ras, presagiant coses funestes.

b) El menjar: també es podia observar la forma de menjar dels ocells. No obstant, com aquest era un poc aleatori, es solia preparar uns pollastres en el pullario. Si menjaven i lis queia algo de menjar del pic, era un bon auguri; del contrari, era nefast. Se’ls preparava per a l’auguri en dejú (si es buscava un auguri positiu), de forma que quan se’ls oferia menjar la devoraven. Ni tan solament els observaven ells menjar, sinó que li preguntaven als encarregats dels pollastres (pullarius), qui deia allò que li pareixia segons el seu interès.

c) Pel cant: les aus en les que s’observaven les veus i els cants eren anomenades oscines (corbs, cornelles, òlibes, etc.). S’observava el lloc d’on procedien les seus veus: si el cant venia de la dreta o de l’esquerra.

En segon lloc, l’altre tipus d’auguris eren aquells anomenats Ex caelo: trons, llamps o rajos. Si procedien del costat esquerre, eren un bon auguri; del dret, mal.

El tercer tipus d’auguri, eren els Ex diris: coses estranyes. Com a bon auguri es tenia, per exemple, que a algú li sortís un quàdruple per la part dreta del camí.

Aquestes observacions i les respostes donades pels àugurs s’anomenaven auguri i auspici. Augurium indica el presagi i la voluntat dels déus; en canvi, auspicium era una mena d’auguri. No obstant, altres afirmen que el augurium era l’observació deduïda dels crits i cants de les aus; i el auspicium seria del menjar i del vol; però de vegades trobem ambdues paraules utilitzades indistintament.

Relacionats amb els àugurs, trobem als harúspex (haruspices), funció la qual es limitava a l’observació de les víctimes. A diferència dels àugurs, d’origen romà, aquestos harúspex venien d’Etrúria. La seua principal tasca era estar junt als sacrificadors, per examinar després del sacrifici les entranyes i predir allò que observava (haruspex extipicus). Als sacrificis, a més d’observar les entranyes de les víctimes observaven el fum de l’altar, l’encens, el vi i la farina de les libacions per a les ofrenes, d¡on intentaven extraure el coneixement del futur. També hi havia altres que observaven els trons i els rajos (haruspex fulgurator); i d’altres que observaven els prodigis, els monstres o tot allò que consideraven que podia tindre un sentit rellevador de la voluntat dels déus.

Es van desprestigiar molt prompte, i així com els àugurs foren tinguts en la major consideració i dignitat, els harúspex estaven subjecte a les bromes i ironies. Vulgarment es donava creença als auguris i auspicis, creient que els déus manifestaven per mitjà d’ells la seua voluntat sobre actes presents o que tenien que realitzar ràpidament.

Ja des de temps de l’Imperi el col·legi dels àugurs va mancar d’importància. Tant August com els següents emperadors portaren el títol de Pontifex Maximus, però mai es van anomenar Augur. Ja en temps de Dioclecià, van desaparèixer dels registres escrits.

Bibliografia
GUILLEN, Jose, Urbs Roma. Vida y costumbers de los romanos. Vol. III: Religión y ejército, Salamanca, 1980, pp. 292-303.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada