Les principals reformes d’August en l’àmbit militar

La verdadera força d’August residia en el poder militar, controlant així la vida política romana. Es tractava d’un règim militaritzat que rebia un caire de legitimitat de la propaganda (família imperial com a garant de l’estabilitat i continuïtat del poder), amb la suposada “restauració de la República i les llibertats romanes”. No obstant, la realitat seria ben diferent, doncs des temps d’August i els seus successors, aquests controlarien els dominis imperials amb l’ajuda del poder militar, fins el final de l’Imperi romà d’Occident.

Una vegada finalitzada la guerra civil entre August i Marc Antoni, i amb l'arribada de la pax romana (el sentit d’aquesta pau no significa absència de conflicte bèl·lic), es va produir un gran nombre de llicenciaments, unes legions que a partir d’ara serien més o menys permanents. Començaren a afegir-se les denominacions numerals de les legions, els títols honorífics, els quals feien referència a successos gloriosos del passat de la legió.

Les campanyes militars seguien realitzant-se als mesos d’estiu, entre la sembra i la collita, tornant a casa en hivern. Tot i això, això canviaria degut a l’extensió de la política imperial, amb la permanència en províncies estrangeres (Gàl·lia, Germania...) i la professionalització de l’exèrcit. August va crear un exèrcit que va romandre en quarters fixos en les províncies i fronteres, en llocs segurs i estratègics. Molts d’aquests campaments acabaren convertint-se en ciutats: un sistema de forts i bases d’aprovisionament comunicats per una xarxa viaria. Es van produir canvis en l’estructura militar de l’Imperi: es van crear cossos armats per a mantindre l’ordre públic; es van institucionalitzar les diferents guàrdies personals i es van establir les bases per a les flotes de guerra.

Amb la victòria d’Àccium (31 a.C.) i l’arribada de la coneguda pax romana, August obtindria el poder absolut de Roma, tenint a tot el Senat als seus peus, així com a l’exèrcit i, el que és més important, al poble. L’etapa immediatament posterior es va caracteritzar pel fi de les guerres civils i l’estabilització de les fronteres. La reordenació d’aquest limes, fou un element important en la política d’August i dels seus successors. Tot i l’estricte control que l’Imperi va executar en les fronteres en conflicte, va hi haure moltes complicaciones, com el famós desastre en Teutoburg (9 d.C.), on tres legions foren destruïdes al complet, comandades per un inexpert Publi Quintili Var, a mans del querusc Armini, qui va guiar a Var i a les seues tropes a una trampa en dit bosc.

August va renunciar als seus poders, cosa que el Senat no va acceptar, i li va concedir nous poders: li va atorgar el càrrec de cònsol, junt al imperium militar durant deu anys (restringint de forma legal i única als procònsols) sobre els territoris provincials d’Hispània, la Gàl·lia, Síria i Egipte. També va rebre el títol de Augustus (caràcter sacre, evocant la auguratio dels presagis), servint des d’aleshores com a identificació dels emperadors posteriors. D’aquesta forma, i junt a d’altres factors polítics, August va consolidar el seu poder, obtenint la potestas, la auctoritas i el imperium militar. Amb aquest últim títol, August es va llançar a la conquesta de la conflictiva zona del nord d’Hispània, arribant a viatjar allí personalment. Amb la mort de Lèpid l’any 12 a.C., August el va succeir com a Pontifex Maximus. Més tard, es va adjudicar el títol de Pater Patriae. D’aquesta forma, en pocs anys s’havia convertit en l’home més poderós de Roma.

Com ja he vist, l’exèrcit amb el qual es va trobar August era de gran quantitat, impedint el seu manteniment (entre aquestes tropes, moltes havien servit abans a Marc Antoni). Les legions es van reduir en gran quantitat en torn a l’any 10 a.C., una quantitat de legionaris i de tropes auxiliars que no superarien la xifra –aproximada- de 230.000 soldats (front al doble de tropes en temps dels Triumvirs). Aquestes legions es formarien mitjançant el reclutament de ciutadans que es comprometien amb el servei militar a canvi del stipendium, amb la promesa de que al final de la seua carrera militar, obtindrien un diploma militar i un praemium com a veterans.

La reorganització de l’exèrcit també es va portar a terme en les unitats auxiliars, cossos formats per peregrini que es reclutaven per a un servei de setze anys, el qual una vegada finalitzat obtindrien un diploma militar i el dret de ciutadania. Estes tropes auxiliars estaven distribuïdes en ales de cavalleria i en cohorts d’infanteria, baix el comandament de prefectes i associats a les diferents legions distribuïdes per l’Imperi. A mesura que el territori de l’Estat romà creixia, també augmentaven les bases de reclutament d’aquestes unitats entre els diferents pobles conquerits. Les tropes auxiliars tenien una gran importància dins del model logístic romà, doncs la seua presència al camp de batalla estava pensada com a primera força de xoc, i el que és més important, que les seus baixes durant la batalla tenien un cost polític molt menor davant l’opinió pública de Roma.

El període de servei militar també es va ampliar: dels vint-i-tres anys (setze més quatre anys com a vexillium veteranorum) als vint-i-sis. En quan a les tropes auxiliars, estaria prop dels vint anys, i uns setze anys per als pretorians. Cal destacar, que el servei militar no era un mitjà per a l’enriquiment, tot i que per als pobres era un sustentacle de vida. Els sous regulars eren els següents: el centurió cobrava en torn als 2.500 denaris; els comandaments de rang social superior cobraven quantitats més elevades: 10.000 denaris, per exemple, per a un prefecte de cohort, 12.500 denaris per a un tribú eqüestre i 20.000 denaris si el tribú era de rang senatorial. 

Trobem diferents classes de tropes romanes en la ciutat i el seu voltant: les cohorts pretorianes; les cohorts urbanes; els vigiles; els mercenaris que servien com a sentinelles personals de l’emperador (germans); els especulatores; els equites augusti i els statores augusti, que actuaven com a una mena de “policies”; i els primpilares, consellers sobre assumptes militars. Fora de la ciutat es trobaven les legions i les seus tropes auxiliars.

La figura del cònsol al front de les legions serà substituïda per la de llegat, màxim responsable a partir d’ara de la legió. D’aquesta forma, August (i els emperador posteriors) controlaven políticament l’exèrcit, situant homes de la seua confiança, que en algunes ocasions destacaven més per la seua vida política que per la seua experiència estratègica i militar. Per baix del llegat, hi havia sis tribuns, els seus ajudants, trobant així al tribuno laticlavio, qui podia prendre el comandament en determinades ocasions. El praefectus castrorum s’ocupava de tot allò relacionat amb el campament, sent un càrrec important, ocupat sols per militars amb experiència com els centurions primpilos. Aquesta importància es devia al fet de que el campament era un punt clau al món militar romà, lloc on acampar i refugiar-se en cas de necessitat. Aquestos campaments estaven protegits per torres i fosses, que s’erigien en llocs estratègics (aigua corrent, fusta, facilitats defensives naturals...) i comptaven amb elements higiènics (latrines i metges). Altre oficial relacionat amb el campament és el tesserarius, encarregat de les rondes, la seguretat i la vigilància nocturna del campament.

El aquilifer era el portador de l’emblema de la legió, el qual continuava sent un element important i significatiu, formant al centre de les tropes. Cal destacar la gran importància del símbol sagrat per excel·lència entre els legionaris, l’àguila, orgull dels legionaris, per lo qual perdre-la a mans dels enemics significava un gran desastre, el pitjor dels presagis. Per la seua part, el signifer s’encarregava de portar l’estendard amb el qual s’identificaven numeralment les diferents cohorts, tasca pareguda a la que duia a terme el imaginifer, encarregat de portar els estendards entre les cohorts pretorianes, però que a diferència de l’element numeral de les cohorts normals, aquests portaven imatges de l’emperador o membres de la seua família. Altre oficial seria el cornicen o bucinator, encarregat de l’element sonor, donant les ordres de marxa i parada i les instruccions en meitat de la batalla. Així doncs, hi havia diferents tipus de cridades, que units als estendards, es convertien en la principal referència per als legionaris en el fragor de la batalla.

Altre element important del món militar seria la enginyeria. Aquesta resultaria clau en l’èxit en moltes campanyes, cas de tindre que assaltar una fortalesa. Els romans van aprendre bé aquesta art dels seus enemics, assimilant l’artilleria d’assetjament rival quan lluitaren contra cartaginesos i grecs, entre d’altres. Així, una gran quantitat d’artilleria passà a formar part dels botins i espoli que els romans van obtindre dels pobles conquerits, cas de les catapultes, balistes, escorpions, etc. en aquest camp, ciutats conquerides, com Siracusa, van permetre a Roma obtindre les capacitats necessàries per a desenvolupar aquesta artilleria en la seua màxima expressió. 

Els romans cavaven grans fossats i túnels, en principi, per a debilitar les estructures defensives enemigues. Es van crear cobertes i refugis per a protegir als soldats que intentaven assaltar les defenses enemigues, com les torres d’assetjament, les quals disposaven de fins a tres nivells, reforçades amb grans bigues de fusta, que juntament a la incorporació de rodes, permetia als legionaris desplaçar l’estructura al mateix temps que restaven protegits per ella. Al primer nivell d’aquestes torres solia col·locar-se un ariet, element útil per a trencar els murs i portes enemigues. Al segon nivell, estava el pont d’assetjament, mentre que en la tercera plataforma es col·locaven els arquers o d’altres llançadors, protegint als seus companys. No obstant, cal destacar que aquestes estructures podien ser contrarestades: bolcades, cremades, etc. per aquest raó, traçaven el disseny de les plataformes d’acord amb les característiques del terreny en que tenien que operar, així com la utilització de pells sens adobar, teles grosses i vímets per a protegir-les del foc i dels projectils.

També hi havia altres ariets, destinats a destruir les portes i les muralles enemigues, i que com a element defensiu per als legionaris que l’empraven, destaca la tortuga. Els ariets es caracteritzaven per l’estructura superior de fusta reforçada, per a salvaguardar als soldats dels projectils o d’altres atacs (com el foc, per al qual comptaven amb un recobriment amb capes de fang), i per a permetre una major mobilitat de l’ariet, era colgat de cordes, podent d’aquesta forma ser mogut amb més facilitat, acompanyat d’un contrapès que oferia un major equilibri de l’ariet, així com per augmentar la força dels impactes.

Altres elements importants de l’artilleria, de menor mida, serien les variants que els romans perfeccionaren dels seus enemics i d’aquella que ells mateixa crearen, amb la gran contribució en aquest camp de Vitrubi. Així doncs, destaquen les catapultae, destinades a llançar fletxes; el ballistate, un llançador de pedres; o el scorpio, més gran que les dos anteriors i que mesclaven conceptes d’aquestes.


Bibliografia:
-MANGAS, J., Augusto, Akal, col. “Historia del Mundo Antiguo”, vol. 47, Torrejón de Ardoz, 1991.

-CONNOLLY, P., Las legiones romanas, Madrid, 1981.

-VV.AA.: Historia Antigua de Grecia y Roma, Tirant lo Blanch, “Historia Clásica”, F. J. Fernández Nieto (corrd.), en “El principado de Augusto y el comienzo del Imperio”, de María Pilar González-Conde Puente, València, 2005, pp. 459-499.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada