La derrota de Teutoburg (9 d.C.) i la seua negativa repercussió en la historiografia romana: Vel·lei Patercle


<<Un ejército de bravura incomparable, el primero de todos los ejércitos romanos en disciplina, fuerza y experiencia en el campo de batalla, a causa de la negligencia de su general, la traición del enemigo y la mala fortuna, fue rodeado y los soldados no tuvieron la oportunidad que hubiera sido deseable de luchar ni desplegarse; de hecho, algunos fueron increpados por utilizar las armas y mostrar el espíritu de los romanos. Atrapados en los bosques, las marismas y las emboscadas, el ejército fue aniquilado casi hasta el último hombre por los mismos enemigos que Roma había masacrado como si fueran ganado. […] El general tenía más valor para morir que para luchar […] y se quitó la vida. Los dos prefectos del campamento […], cuando la mayor parte del ejército ya había caído, propusieron la rendición y prefirieron morir torturados […] que combatiendo. Vala Numonio, legado de Varo, que antes había sido un hombre honorable, dio un mal ejemplo dejando a la infantería sin la protección de la caballería y tratando de huir hacia el Rin. La fortuna vengó esta acción, […] murió en un acto de deserción. El enemigo mutiló el cuerpo de Varo, parcialmente quemado, y le cortó la cabeza […]>>.

Vel·lei Patercle, Compendi de la Història Romana II 119, 2-5.


Vel·lei Patercle, com moltes altres fonts clàssiques, no té en molt bona estima a Publi Quintili Var, a qui culpa que <<tenía más valor para morir que para luchar>>. És cert que Var va ser molt negligent confiant en l'explorador querusc Armini, però tampoc cal oblidar que a la incompetència de Var cal sumar-li la traïció i la mala sort, com afirma Patercle.


P. Quintili Var (cònsol l'any 13 a.C.) era aleshores governador de la província de la Germania Magna. Quan es va necessitar de les seues dots com a màxim responsable en aquest territori, només va demostrar una actitud inadequada i va deshonrar al poble romà. Var comptava amb una força total de tres legions completes (legions XVII, XVIII i XIX, noms que mai més serien emprats en cap legió posterior, per superstició), sis cohorts d'auxiliars i tres ales de cavalleria, quantitat més que respectable que seria reduïda fins a la seua gairebé completa destrucció. Cal tenir en compte que ens trobem en una zona en conflicte, amb uns pobles indígenes molt hostils i amb una geografia complicada, a causa dels seus densos boscos. És a dir, una regió molt propícia perquè esclatessin revoltes.

El procés de romanització dels pobles conquerits no sempre evolucionava de la mateixa manera. En molts llocs hi havien pobles molt conflictius, on el sistema d'aculturació i assimilació del model romà no s'adoptava sense prèvia resistència, arribant a trobar zones aïllades on no es va arribar a integrar al cent per cent la cultura i llengua romana. Seria en zones com aquestes on trobem certs alçaments dels indígenes, els quals no acceptaven la dominació romana.

Seria en una d'aquestes rebel·lions en la qual va caure presa de l’engany l'exèrcit provincial de Var, en terres germàniques, a l'est del Rin. Armini era un explorador querusc amb la ciutadania romana i pertanyent a la classe dels equites, liderant fins i tot una auxilia. Els romans i especialment Var confiaven en ell, ja que ja havia servit amb anterioritat a Roma. Tanmateix, possiblement li va arribar a Var informació sobre la possible traïció d'Armini, però aquest no va fer cas dels advertiments, continuant col·laborant amb els queruscs. Per aquesta raó, les fonts no perdonen les seves accions, considerant-lo com un home tou i insensat, més participi de sotmetre aquests pobles amb la diplomàtica que amb l'exèrcit.

Var, defugint el consell dels seus oficials amb experiència, va guiar les seves forces cap a una emboscada perfectament filada per Armini i altres germans, que es van preparar tallant els arbres situats als flancs de la ruta dels romans. Ací esperarien grans quantitats d'enemics, esperant que les legions romanes estiguessin en la senda del bosc per atacar i prendre’ls per sorpresa, impedint una possible reacció eficaç per les penoses condicions que oferia aquest paratge per a que els romans es despleguessin en formació (no podien llançar ni les javelines ni carregar amb l'espasa).

Tot i això, les tropes romanes van aconseguir superar l'avantatge germànica inicial, reagrupant-se. Es té constància que tampoc va ajudar el clima, ja que es va produir una forta tempesta que va dificultar la visibilitat i complicà l’avanç pel camí. D'aquesta manera i després d'una llarga nit van aconseguir sortir a una esplanada, on el seu avantatge logístic va provocar la retirada enemiga. Encara que poc o gens podien fer-hi sols enmig d'un territori desconegut i ple d'enemics. L'única solució que tenien era tornar enrere, cap a l'oest del Rin, a territori romà. Però això significava tornar a través del bosc, on van tornar immediatament els atacs germànics.

Seria en aquest context de terror, aclaparament i cansament, atacats sense parar i perduts enmig d'un bosc interminable, quan es van produir els primers actes de desobediència coneguda, cas de la fugida de les restes de cavalleria que quedaven, aconseguint-ne únicament la mort: <<Vala Numonio, legado de Varo, que antes había sido un hombre honorable, dio un mal ejemplo dejando a la infantería sin la protección de la caballería y tratando de huir hacia el Rin>>, escriu Vel·lei.

El segon dia de fugida i persecució els romans continuaven caient. Seria en aquest punt quan es va produir el suïcidi de Quintili Var, preferint morir a ser fet presoner. A Var li seguirien molts dels seus oficials. Els que van intentar rendir-se també van ser massacrats, com ens diu Vel·lei: <<Los dos prefectos del campamento [...], cuando la mayor parte del ejército ya había caído, propusieron la rendición y prefirieron morir torturados>>.

Així doncs, les tropes restants, privades de la majoria dels seus oficials, tant els llegats com els tribuns i altres càrrecs, van continuar la desesperada fugida. Encara que amb tanta mala sort que van acabar arribant al campament germànic, en ple bosc. Seria ací on van caure la majoria dels romans, sobrevivint petits grups aïllats, intentant fugir tant pel congost contigu com per l'interior del bosc. Després d'uns dies d'autèntic terror, un grup de soldats dirigits per un centurió van aconseguir arribar al Rin. La batalla de Teutoburg (9 d.C.) va significar un dels majors desastres de la història militar de Roma.

Davant la notícia del desastre, la regió va ser abandonada per por, fins que poc temps després, Juli Cèsar Claudià Germànic va derrotar als germans en la batalla del Weser o Idistaviso, al 16 d.C., venjant als caiguts i recuperant dues de les tres àguiles pèrdues (l'altra es trobaria més tard, l'any 41 d.C.), símbol reverenciat per l'exèrcit romà. Es diu que quan César Germànic va arribar ací va trobar molts de les restes dels soldats romans, tant als arbres com en improvisats altars al bosc. El mateix cap de Var havia estat enviada a Roma anteriorment com a senyal d'advertència i burla: <<El enemigo mutiló el cuerpo de Varo, parcialmente quemado, y le cortó la cabeza>>.

En conclusió, la derrota de Var mai va ser encaixada gens bé en la historiografia clàssica, i aquest document de Patercle és un clar exemple d'això: <<el ejército fue aniquilado casi hasta el último hombre por los mismos enemigos que Roma había masacrado como si fueran ganado>>. És cert que el nou sistema adoptat des de temps d'August es traduïa, en alguns casos, en la decadència dels càrrecs principals de l'exèrcit, ja que moltes vegades eren designats com a instrument polític i no per la seua experiència militar, cas de P. Quintili Var. En una societat que ja no recordaven les antigues derrotes contra els samnites, els grecs de Pirros o els púnics d'Anníbal, aquesta derrota significava un punt de reflexió per a la posteritat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada