Valentia: notes arqueològiques de la fundació de la ciutat de València


Plànol de la Valentia Republicana

Aquesta conferència tracta la història dels primers mil anys d’existència de la ciutat de València, arran l’excavació més destacable que ha fet el SIAM: l’excavació de l’Almoina. Dita excavació va durar vint-i-un anys, i van haver 13 campanyes. L’Almoina fou el centre de la ciutat tant en l’època romana com en la visigòtica i la musulmana. Es tractava d’un espai d’uns 2.500 m2 (50x51 m.), que es podia controlar amb facilitat. En l’Almoina podem trobar elements de la fundació, de Sant Vicent, de la batalla de Pompeu i de posteriors.

Titus Livi destaca com a font històrica, doncs parla de la fundació de la ciutat (Periocas, 55), la qual hauria tingut lloc cap a l’any 138 a.C. Sal·lusti (Historias II, 54 i 98) i Luci Anneu Flor (Epitome de Gestis Romanorum III, 22), serien altres fonts clàssiques que mencionarien la ciutat de Valentia, en aquest cas, la destrucció. El que diu Titus Livi no coincidiria amb l’arqueologia, ja que Juni Brut no estava a València, sinó a Portugal, quan es produeix la fundació. Tampoc coincidiria la donació de la ciutat als enemics de Roma (el bàndol de Viriat) ni amb el nom llatí. Per tant, s’ha elaborat una nova interpretació del text de Titus Livi, on Juni Brut nomenaria l’època en què aquest personatge fou cònsol. L’expressió sub Viriato al·ludiria a l’època de Viriat i el verb militaverant parlaria dels soldats –itàlics i llatins- que lluitaren contra Viriat.

Les restes arqueològiques trobades a l’Almoina han pogut ajudar a determinar la fundació de la ciutat. Es va trobar un pou de 2,5 m. de profunditat, amb una vaixella i ossos d’animals acabats de nàixer, per la qual cosa es va interpretar com el pou de la fundació de la ciutat, ja que es corresponen a les ofrenes que es solien fer dels primers fruits de la terra. S’hi trobaren dos forats, un d’ells contenia una ofrena (una banya d’ovicàprid) per a tindre el beneplàcit dels déus per a construir qualsevol cosa al territori. Les cinc urnes trobades sobre el subsòl geològic, estaven plenes d’aliments. Aquestes ofrenes tenen certa vinculació amb la península italiana. Al final del carrer Quart es va trobar el cementiri dels primers pobladors de la ciutat, amb inhumacions, cosa estranya si tenim en compte que els romans no inhumaven i tampoc els ibers, però sí els pobles provinents del sud de la península italiana. La troballa d’un cap de porc senglar sobre una de les tombes, és una prova més d’aquesta relació amb la península italiana, ja que és un element que formava part dels ritus funeraris de les poblacions del sud italià.

Es van trobat restes de la vida quotidiana entre els 3 i els 4 m. de profunditat. El primer que fan els ciutadans al fundar la ciutat és fer les muralles. En aquell moment, en Hispània, s’estava produint la guerra de Numantia. Es van trobar cabanes que pertanyien als fundadors de la ciutat; després es construirien barraques i alguns anys després, les cases. Els fundadors, veterans de la guerra, tindrien uns 30 o 40 anys d’edat. Els primers anys, el vi provindria del sud d’Itàlia i de Grècia, l’oli de Tunis i el peix del sud de la Península. La redistribució de productes d’Itàlia seria l’objectiu de la ciutat, la qual tenia una economia profitosa. Pere Pau Ripollés, ha estudiat les monedes, i es va trobar un as de la ciutat de Valentia datada entre el 138 i el 120 a.C, amb la representació del cap d’una divinitat guerrera, que ha estat interpretada com Roma o Minerva, i una cornucòpia a l’altre costat. No es sap si aquesta moneda és anterior al denari de Fabi Màxim, del 125 a.C.

Coneixem dos carrers de la València romana, probablement el cardus i el decumanus, els quals passen per l’Almoina. Així, trobaríem a l’Almoina part del fòrum de la ciutat, de la via Hercúlia o Heraclia, una insula –conjunt format per una tabernae i unes termes-, el decumanus i un horreum. El foro sembla que hauria sigut auster. S’hi coneix una claveguera i que el sòl estaria format per terra premsada. Les termes, amb paviment de rajoles ceràmiques, són l’element millor conegut, encara que resulta estrany que no continga tots els elements que hi haurien d’haver. No comptaven amb calefacció, ni frigidarium ni tepidarium, ni tenien desguàs. El que sí tenien eren els elements bàsics: sala de massatges, vestuari, letrines, un caldarium i una banyera. Hi hauria un santuari ocult enfront de les termes, del que s’ha pensat que formarien part d’un mateix conjunt: un santuari curatiu dedicat al deu Asclepi, on suposadament es situaria el frigidarium, on dues inscripcions d’època imperial testimonien aquest fet.

La destrucció es mencionada a les fonts clàssiques, situada a l’any 75 a.C en el context de la guerra de Sertori, on Pompeu va arrasar la ciutat. Els testimonis de les fonts clàssiques són cronològicament molt llunyans: Salustio escriu quaranta anys després de la destrucció; i Floro ho fa tres-cents anys després. Les restes fan pensar que en l’Almoina es va produir una batalla important i evidencien l’execució dels presoners del bàndol vençut. Es tracten de cossos masculins, en edat militar, que foren assassinats i trossejats. S’hi va trobar un cadàver empalat amb un pilum.

El color negre d’aquest estrat s’explica pel fet que la ciutat fou incendiada. Després de la destrucció, la ciutat restà abandonada, excepte el santuari, que va perdurar en el temps.  València era un lloc de pas obligatori, i no resulta estrany que hi haguera una posada, com podria evidenciar la troballa d’un forn que produïa gots, datat del 50-30 a.C. El descobriment d’un nou pou santuari, permetria establir cap a l’any 0 (5 a.C – 5 d.C) la (re)fundació de la ciutat. La troballa de  677 peces de ceràmica i caps de porc evidenciaria que la ciutat tornaria a estar poblada. A pesar d’això, la nova fundació és més difícil de conèixer arqueològicament.

Respecte a la València imperial, sabem que cap al 200 va tindre una extensió d’unes 22 ha, amb un circ, del qual coneixem la graderia, l’hemicicle i la pista. Sabem l’existència de diversos santuaris i d’inscripcions religioses. Un dels esdeveniments més interessants en època tardo-antiga, és la presència de Sant Vicent Màrtir (segles IV-VIII). La presó on va estar aquest màrtir s’ha localitzat en l’Almoina i damunt de la presó s’hauria construït un edifici basidial en honor al sant, fet comú en altres màrtirs. El primer sepulcre de Sant Vicent es va situar en l’església de La Roqueta i la presó fou destruïda al segle V, dins d’un possible context de destrucció general de la ciutat. En la dita presó es va trobar un calze de vidre, la peça de litúrgia més antiga de València.

Al voltant de la presó de Sant Vicent cap als segles V i VI, va haver un cementiri. Es tracta d’un fet normal per a la gent de l’època, ja que aquesta volia soterrar-se en el lloc on el màrtir havia patit, a pesar de trobar-se dins de la ciutat.  La ciutat cristiana, obra del bisbe de València, la trobem al segle VI i era una ciutat més menuda que la d’èpoques anteriors. Es va utilitzar el circ de la ciutat com a muralla. La informació sobre el barri episcopal que tenia la ciutat, ens la dona l’Almoina. Damunt del mausoleu de Sant Vicent, que tenia forma cruciforme, es van construir uns banys àrabs. L’excavació dels nivells del segle VII ens proporcionen dades sobre la visigotització de la ciutat. L’últim visigot que coneixem de la ciutat és rel rei visigot Tudmir.

Bibliografia 
-Notes de la conferència d'Albert Ribera Lacomba, celebrada a la Facultat de Geografia i Història de València, el dia 21 de març de l'any 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada